El passat mes de maig el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució que instava les universitats a orientar-se cap a la medicina de família. L’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària també demana que es creï una àrea específica de coneixement d’atenció primària-medicina de família. Evidentment no puc estar més d’acord amb unes propostes que animen a les facultats a formar el perfil de metge que precisa la nostra societat.
Des de l’any 1984, quan vaig participar en una primera experiència de pràctiques dels alumnes de medicina als centres d’atenció primària, no he deixat de promoure que la universitat accepti la medicina de família com a disciplina acadèmica. En aquella època era l’únic espanyol del grup europeu de professors de medicina de família. Vam començar amb un grup informal anomenat New Leeuwenhorst Group i vam acabar creant EURACT, l’Acadèmia Europea de Professors de Medicina de Família. El grup va contribuir a definir la disciplina i a identificar la millor metodologia docent per formar les competències de la medicina de família tant als estudiants com als residents de l’especialitat.
Al llarg de tots aquests anys, les universitats espanyoles han ignorat la medicina de família. Neguen que sigui una àrea de coneixement, consideren que no és més que una mica de cada especialitat. En altres paraules, si comparem el coneixement mèdic amb un pastís rodó dividit en talls, essent cadascun dels talls una especialitat mèdica, la universitat espanyola entén la medicina de família com la circumferència central que agafa un trosset dels diferents talls. Nega, a diferència de la resta d’universitats europees, que hi hagi un tall sencer específic del coneixement de la medicina de família. Per a ella la medicina de família només té un coneixement compartit, no té un coneixement propi i específic.
En la primera dècada d’aquest segle però va sorgir l’esperança. El procés de convergència europea forçava unificar currículums per a incorporar-se a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior. Amb molta innocència per la meva part vaig canviar de centre d’atenció primària per incorporar-me al que físicament estava més proper a la Universitat de Barcelona. La decepció va ser immediata. Els degans espanyols es van reunir amb ells mateixos i van concloure que ja ho feien molt bé. Opinaven que el currículum que impartien ja estava adaptat a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior. És a dir, negaven que la medicina de família fos una àrea específica de coneixement. Només l’acceptaven com a espai per fer pràctiques. El món havia canviat però ells seguien als anys vuitanta.
És fàcil explicar perquè uns professors universitaris prenien unes decisions tan allunyades del coneixement mèdic: ningú pot entendre una cosa quan els seus ingressos depenen de no entendre-la. Les àrees de coneixement determinen les hores docents i en conseqüència el pressupost i el personal. Incorporar una nova disciplina suposa cedir recursos. Cap àrea de coneixement estava disposada a fer-ho. El continuisme evitava una lluita de poder entre els professors. Per aquest motiu els nostres estudiants de medicina tenen menys pràctiques clíniques i més hores teòriques de pre-clínica que els seus companys europeus.
Dubto que el projecte del conseller o les resolucions parlamentàries tinguin cap efecte en el currículum de medicina. Les facultats han demostrat sobradament la seva insensibilitat a les necessitats de la ciutadania. Si no canvia l’estructura de les institucions universitàries, veig pocs incentius al canvi. Potser hi ha certa possibilitat de millora si es modifica l’examen MIR, fet improbable perquè la prova segueix controlada per les comissions nacionals de les diferents especialitats. Però si s’aconseguís introduir moltes preguntes de medicina de família, les facultats es veurien forçades a canviar el pla formatiu.
Potser la proliferació de facultats de medicina també aporta una oportunitat. No hem d’esperar que la innovació arribi de la Universitat de Barcelona. Oxford va ser la darrera universitat britànica a incorporar la medicina de família. Una oferta formativa més àmplia a Catalunya potser afavorirà que les noves facultats intentin atraure els alumnes aportant un programa docent més adequat al nou mercat laboral. En tot cas, agraeixo la bona intenció dels nostres polítics malgrat que, com jo mateix, obliden innocentment la gran importància del factor humà en les decisions dels professors universitaris.
