Una dependenta que va obrir les portes de la seva sabateria als turistes que fugien de la Rambla, un agent de la Guàrdia Urbana que va passar d’un operatiu per a les Festes de Gràcia al d’un atemptat terrorista, un taxista que va deixar a la seva família en el càmping per socórrer als vianants ferits a Barcelona, una psicòloga que va acudir al punt d’emergències de Cruz Roja a l’Hotel Palace, un coordinador d’infermers que va organitzar el devessall de ferits a l’Hospital del Mar…
Dissabte 26, quan milers de persones van marxar contra el terrorisme a la capital catalana, ho van fer darrere d’una pancarta subjectada per professionals i ciutadans com els que apareixen en aquest reportatge. Durant el temps que va succeir l’atropellament massiu –un temps que va passar frenètic i que torna ara distorsionat a les seves memòries–, van haver de bregar amb ferits de diversa gravetat, amb vianants en estat de xoc després de presenciar la massacre i amb els vianants d’una ciutat presa per la policia en cerca del terrorista fugitiu.
“No anàvem a deixar a la gent al carrer”
Júlia Fulquet estava, com cada dia, treballant en una tenda de sabates situada al carrer Petritxol, a escassos metres de la Rambla. De sobte va sentir crits i va veure gent corrent. Va pensar que, com altres vegades, potser hi hagués hagut un robatori, una estirada d’una bossa o alguna cosa similar. Però no. Als pocs minuts va començar a entrar gent en la tenda. “Encara no sabíem què havia passat exactament”, diu.
Fulquet i uns quants vianants es van tancar en la tenda durant els primers instants. Després va sortir a veure què passava. Quan va arribar al carrer Portaferrissa amb la Rambla va ser quan va ser conscient de la magnitud del succés. Crits, gent corrent, persones tombades en el sòl… Va tornar a la tenda i amb ella van entrar més persones: dues noies alemanyes, una argentina i dues amigues de Júlia que estaven a prop en aquest moment. “No anàvem a deixar a la gent al carrer” comenta la jove.
Va baixar llavors la persiana per segona vegada. “Els vaig donar aigua, menjar… i la contrasenya del wifi!”, comenta. Estant tancats, WhatsApp i les xarxes socials eren l’única manera de contactar amb l’exterior i saber què passava. Així van avisar a familiars i amics. “En general vam estar bastant tranquil·les”, explica Júlia recordant les gairebé tres hores que van estar confinades a la tenda.
Van sortir definitivament quan un agent de policia cridava als comerços de la zona que ja podien anar a les seves cases. De les sis noies, tres eren turistes. Es van intercanviar els números de telèfon i els van donar indicacions sobre com moure’s per la ciutat. “No ens van tornar a trucar, suposo que els hi va anar tot bé”, confia Fulquet.
“Hi havia policia amb les víctimes i nosaltres vam anar a per l’autor”
Enrique Fernández no és un comandament de la Guàrdia Urbana de Barcelona, sinó un dels seus agents, però el dijous a la tarda va haver de dirigir a un equip de la Unitat de Suport Policial (USP), que va baixar des de les Festes de Gràcia fins a la Rambla quan els va arribar l’alerta per ràdio. “Quan el comandament està de vacances, és el més veterà el que es posa al càrrec de la furgoneta”, diu. Aquests dies li tocava a ell.
“Quan vam arribar, la imatge era dantesca, amb companys atenent a gent al terra”, recorda. Com ja hi havia suficients agents amb les víctimes, la seva unitat es va dirigir cap a la Boqueria, “on es deia que podia estar l’autor”, i van entrar en columna. Encara que la USP, la unitat antidisturbis, no està pensada per a actuacions d’aquestes característiques, Fernández assegura que estan preparats i han rebut cursos dels Mossos d’Esquadra. Però no van trobar al fugitiu.
Tampoc va aparèixer en els registres que la seva unitat va realitzar a diversos domicilis seguint les indicacions dels veïns. “Al final, col·laborem amb altres equips per fer el desplegament a la zona zero”, explica Fernández, que se’n va anar a casa ja de nit, algunes hores després que finalitzés el seu torn. Dels seus companys destaca que van tornar a treballar gairebé tots els que estaven de vacances. “Si no va venir el 100% de la unitat, va anar el 90%, amb explicades excepcions”, conclou.
“Tot el personal es va bolcar immediatament”
“En el moment en què rebem l’alerta, cap a les 17.10 h, vaig avisar al cap de guàrdia i comencem a redistribuir espais i gent”. Qui parla és Xavier Canari, responsable d’infermeria de l’Hospital del Mar, el centre sanitari de Barcelona que va rebre al major volum de ferits el dijous. “No sabíem quanta gent ferida vindria, així que assignem rols a cada grup de professionals”, relata.Canari s’encarrega, al costat d’altres professionals, d’idear un protocol per a casos de múltiples víctimes. Aquest dia ho van començar a aplicar. “Era molt important assignar rols perquè cada persona sabés què havia de fer”, recorda Canari.L’infermer explica la dificultat del triatge dels ferits, com havien de ser distribuïts, segons la gravetat de les ferides, i després identificar-los. “S’ha de fer una valoració molt ràpida del pacient, alguns havien d’anar directament a la UCI o a quiròfan”, precisa.
Una de les dificultats afegides en aquell moment va ser que molts ferits arribaven sense identificació personal, per la qual cosa van haver d’assignar-los un codi i un nombre per identificar-los i fer-los un seguiment fins a poder saber qui era aquesta persona.El millor record de Canari és que “tot el personal es va bolcar immediatament”. Ràpidament van començar a aparèixer molts professionals del centre que estaven de vacances o tenien el dia lliure: metges, infermeres, anestesistes, intensistes, traumatòlegs… “Tots volien ajudar”, afirma orgullós.
Ara que han passat uns dies des de l’atemptat, Canari remarca que l’Hospital s’ha bolcat també a ajudar “per si algun professional té algun problema”, sobretot a causa de síndromes postraumàtics. Per a ell és molt positiu el reconeixement que se’ls va fer a la manifestació del dissabte, on els equips d’emergència van sostenir la pancarta davantera, però assegura, convençut, que “la gran virtut no és solament dels professionals mèdics, sinó de totes les persones que van oferir la seva ajuda, des de traductors a donants de sang”. Per això conclou que “Barcelona es va bolcar, nosaltres solament vam ferla nostra feina”, sentència.
“Nosaltres també estàvem en xoc”
Una setmana després dels atemptats, Rocío Gamboa segueix treballant en el suport psicològic a les víctimes i afectats per la massacre. Ella forma part de l’Equip de Resposta Immediata d’Emergències (ERIE) per a la Creu Roja, i com a tal va haver d’acudir al punt d’atenció que l’entitat va habilitar a l’Hotel Palace. Va viure les primeres atencions psicològiques a peu de carrer.
La seva funció davant els afectats, explcia, era recuperar “el seu equilibri emocional, que en aquell moment està trencat”. “L’atenció psicològica primària és essencial per preservar la salut mental, era necessari que la gent activés la seva capacitat d’enfrontament”, explica aquesta psicòloga. Encara que afegeix també que, davant una situació tan inesperada, la seva tasca de vegades va consistir també ajudar a “cobrir les necessitats bàsiques”. Amb això es refereix a donar a la gent aigua, bolquers, carregadors de mòbil…
Gamboa ressalta que va ser “impressionant” veure com tots els serveis presents a La Rambla “treballaven pel bé comú”. “Nosaltres també estàvem en xoc i, en moments així, un somriure, que algú et toqui la mà, és d’agrair”, expressa. A més de l’Hotel Palace, els dies següents va haver d’acudir a l’hospital Vall d’Hebron i a la Ciutat de la Justícia a donar suport a familiars de ferits i de víctimes mortals, respectivament.
“Hi havia tant silenci que semblava que anava sol al taxi”
Cesc Roca estava al càmping on estiueja amb la seva família quan es va assabentar de l’atemptat. Ràpidament va arrencar el taxi i va baixar directe a Barcelona: “El meu deure era estar amb els meus companys i la meva ciutat”, proclama. Segons els protocols interns dels taxistes, davant de qualsevol situació d’emergència, cal contactar amb la Guàrdia Urbana de Barcelona per saber com ajudar: “L’important era portar a les persones d’un lloc a un altre”, afirma.
Roca, com molts altres companys, van portar a diversos ferits als hospitals –en el seu cas sobretot a l’Hospital del Mar–, però també van portar a gent fins a altres transports públics per si havien de fer trajectes fora de la ciutat. “Així no es desaprofitava el temps”, explica.
“Et quedes molt tocat per totes les emocions”, reconeix, “vas amb quatre persones més al cotxe, però hi ha un silenci i tensió que sembla que vas sol”. A partir de les 23 h un grup més reduït de taxistes va continuar pels voltants de la Rambla, per si se’ls necessitava.
La resta de conductors, entre ells Roca, va omplir els cotxes amb aigua i menjar i es van dirigir a la Ronda de Barcelona, on hi havia molts cotxes embussats des de feia hores per l’operació Gàbia de control policial. Amb els taxis parats a la zona alta de la ronda, van baixar a peu a socórrer a les famílies, lliurant-los aigua i menjar.
En veure’ls, algunes famílies deixaven al conductor al cotxe i la resta de la família podia anar-se’n a casa gràcies a l’ajuda del taxista. “Aquesta nit no vaig poder dormir per totes les emocions viscudes”, relata aquest taxista, que havia estat a les Rondes fins passades les 3:30 h del matí.
Per si això no fos suficient, Roca va participar en la mostra de condol per part dels taxistes a La Rambla. “Això ja va ser massa. Veure com reaccionava la gent que hi havia a l’ofrena és un moment que no podré oblidar mai a la vida”, assegura emocionat.
