Avui acaba la XXXVII Jornada d’Economia de la Salut que es celebra des de dimecres a Barcelona. Sota el lema “Ciència per l’acció”, les jornades han acollit activitats, ponències i debats de tres societats científiques diferents. Per una banda reuneix l’Associació d’Economia de la Salut (AES), la XXXV reunió científica de la Societat Espanyola d’Epidemiologia (SEE) i el XVII Congrés de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS). Així, Barcelona s’ha convertit en la “capital mundial de la salut” segons José María Abellán, president de l’AES, en reunir a més de 1.100 experts d’arreu del món per la coincidència de les tres trobades.
L’AES afirma que “els problemes de salut de les poblacions són complexes, amb múltiples causes i efectes, que requereixen feina multidisciplinària”. Per això, “l’epidemiologia, l’economia, la gestió sanitària, la ciència jurídica i la sanitat ambiental” han estat part d’aquest Congrés per analitzar els “problemes de salut pública i les seves solucions”.
Per la seva banda, la reunió científica anual de la Societat Espanyola d’Epidemiologia (SEE) ha centrat la seva temàtica en el paper de la ciència com a element transformador de la societat i també ha servit per proposar “noves formes de treballar perquè la ciutadania tingui una major qualitat de vida i salut”. L’increment de morbiditat i mortalitat que suposa viure en ciutats poc saludables, el consum de begudes ensucrades i l’impacte de l’alcohol, sobretot en els joves, han estat els grans problemes que han tractat. Temes que s’han tingut en compte en estudiar les diferències en matèria de sanitat que també es deuen a les desigualtats socio-econòmiques. Carmen Vives, presidenta de la SEE, ha explicat que s’ha de veure com canvia l’esperança de vida de la població “en funció del lloc en viu” i, per tant, s’han de “treballar els determinants de salut com la nutrició, el canvi climàtic i l’escalfament global”.
La iatrogènia: el descobriment de la trobada
La SESPAS i l’OMC (Organització Mèdica Col·legial) han aprofitat la trobada per presentar un informe inèdit sobre iatrogènia. La iatrogènia són els “danys o resultats clínics no desitjats causats per l’atenció sanitària en els processos de diagnòstic o tractament i no relacionats amb la malaltia que pateix la persona afectada”. El document, anomenat “Iatrogènia: anàlisis, control i prevenció”, defineix el concepte i repassa els seus àmbits, les estimacions de l’impacte potencial i els seus costs socials, considera prevenció i control a curt i mitjà termini i estudia les seves possibles causes.
La presidenta de SESPAS, Beatriz González López-Valcárcel, el president de l’OMC, Serafín Romero i el representant del grup de treball, Andreu Segura, consideren que la iatrogènia s’ha de tractar com un “problema important de salut pública i que la seva prevenció i control han de ser una prioritat efectiva de la política sanitària espanyola”. També han apel·lat a l’opinió dels experts que aposten per “reforçar les estratègies de seguretat existents per tal de protegir els pacients i ciutadans, així com per una cultura sanitària que no promogui el sobrediagnòstic i el sobretractament perquè, en comptes de millorar la salut, la posen en risc”.
La paraula iatrogènia ajuda a reconèixer, segons l’informe, que “totes les intervencions mèdiques i sanitàries tenen pros i contres, riscos i beneficis, i no és possible garantir absolutament la seva innocuïtat”. El que volen demostrar són les causes i conseqüències de la iatrogènia més enllà de creure que una intervenció inadequada o una omissió d’intervenció necessària sempre provoca dany perquè, a vegades, “una intervenció pertinent procurada de manera adequada també pot provocar una reacció nociva com a conseqüència de l’acció farmacològica primària.
Podem trobar iatrogènia en tots els nivells i àmbits de la sanitat i el sistema sanitari: en l’assistència clínica individual que inclouria la prevenció de malalties i la promoció de la salut i també en el poblacional, és a dir, en el col·lectiu de salut pública. La trobem tant a l’atenció primària com a l’especialitzada o la sociosanitària.
Tot i que aquest és el primer informe sobre el cas que surt a l’estat espanyol, el terme iatrogènia s’utilitza des de 1924. Així, Estats Units considera que la iatrogènia és la tercera causa de mortalitat al seu territori.
L’Organització Mundial de la Salut proposa estudiar la iatrogènia en diverses fases. Primer cal determinar la magnitud del dany i el número i tipus d’adversitats i entendre les seves causes. Seguidament, trobar solucions per aconseguir que l’atenció sanitària sigui més segura i poder avaluar l’impacte de les solucions en situacions reals per tal de portar-les a la pràctica.
L’informe afirma que l’entorn sanitari té molta influència a l’hora de causar esdeveniments adversos. Aquests “factors latents” tenen a veure amb “l’organització dels serveis, la idoneïtat, efectivitat, seguretat o l’adequació dels serveis mèdics que es presten”, entre altres factors com ara les comprovacions rutinàries o la competència dels professionals. “L’entusiasta disposició de la població a sotmetre’s a tot tipus de proves, exploracions, intervencions, recomanacions i informacions sense (re)conèixer els potencials efectes nocius” també provoca aquesta “capacitat nociva de la medicina”. Acusen doncs a la “sinergia entre la cultura mèdica intervencionista prevalent i la galopant cultura de la medicalització” de l’actual exposició de la població a la iatrogènia.
SESPAS i OMC asseguren que algunes de les mesures a implantar per reduir la iatrogènia i millorar la seguretat del pacient “exigeixen realitzar canvis estructurals en el sistema de salut”. L’informe finalitza amb un llistat de nou recomanacions on apel·len a què autoritats sanitàries reconeguin la iatrogènia com problema de salut pública i juntament amb professionals sanitaris realitzin canvis i apliquin mesures.
