Les persones grans donades d’alta de l’hospital per una metgessa tenen menys risc de morir o de reingressar en els 30 dies següents que les que han estat ateses per un metge, segons un estudi realitzat per la Universitat de Harvard T.H. Chan School of Public Health. La recerca s’ha fet en persones majors de 65 anys ingressades en serveis de medicina interna d’hospitals d’Estats Units. Els autors conclouen que els resultats observats no es poden atribuir a la variabilitat dels pacients o dels hospitals, sinó que només s’expliquen per la diferent forma d’actuar de metges i de metgesses. Demostra que si els metges es comportessin com les metgesses s’evitaria una mort cada 233 altes hospitalàries i un reingrés cada 182 altes hospitalàries.
Sabíem que les metgesses segueixen més les guies de pràctica clínica, apliquen més mesures preventives, són més empàtiques i donen més suport psicosocial que els seus companys masculins. Però, per primera vegada hem conegut que la seva forma d’actuar repercuteix favorablement en la salut dels pacients. Malgrat que desconeixem si les mateixes conclusions són valides pels professionals d’altres serveis hospitalaris o d’atenció primària, sembla important arribar a identificar quins són els aspectes de la pràctica clínica que fan millor les metgesses que els metges.
Atenent aquest estudi, és molt esperançador que els estudiants de medicina siguin majoritàriament dones i que des de 2015 hi hagin més metgesses que metges col·legiats a Barcelona. De tota manera, el que justifica els resultats no és el gènere en si mateix, sinó la diferent forma d’actuar. Per tant, no es tracta d’eliminar els metges sinó d’intentar que en aquests aspectes concrets els metges es comportin com les metgesses. Aquest objectiu és difícil que es produeixi espontàniament en tant que els metges dels claustres de les facultats i l’estructura directiva dels serveis de salut segueixen encara sent majoritàriament homes. Segurament beneficiaríem la salut de la població si apliquéssim polítiques que afavorissin la presència femenina en aquests entorns.
Mentre la nostra societat segueixi dipositant en les dones la responsabilitat de la casa i l’atenció als fills, les polítiques de conciliació de la vida familiar i laboral són essencials en el camp laboral de la salut. Només oferint un entorn de treball compatible amb les responsabilitats familiars evitarem que les metgesses es vegin obligades a decidir entre la família i la professió. Avui la situació és especialment crítica. En la pròxima dècada a Barcelona s’espera la jubilació de nou mil metges, majoritàriament homes. Aquesta davallada de la plantilla s’agreuja pel descens de l’arribada de metges estrangers. La caiguda de la plantilla mèdica recaurà bàsicament sobre les metgesses que hauran d’assolir unes càrregues de treball superiors a les actuals per atendre tota la demanda d’atenció sanitària.
Sorprèn que col·legis professionals i empreses sanitàries es limitin a observar i descriure el fenomen de la jubilació de les promocions del “baby boom”. Aquest canvi demogràfic pot tenir conseqüències terribles sobre les plantilles assistencials. Els responsables dels serveis de salut haurien de considerar l’aplicació de polítiques orientades a aprofitar l’experiència i el coneixement d’aquests metges majors de 65 anys dins del sector públic. De ben segur que el sector privat no desaprofitarà aquest coneixement professional que ha finançat el sistema públic. Molts jubilats amb bona salut complementen la seva pensió treballant parcialment en la medicina privada.
Urgeix una flexibilització del mercat laboral pel que fa a les polítiques de conciliació i de jubilació si volem aprofitar la sort de disposar d’una plantilla mèdica essencialment femenina.
