La CAMFiC es defineix com la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària, una associació científica i professional de metges especialistes en medicina familiar i comunitària en l’àmbit de Catalunya. Com a missió volen “promoure, mitjançant els socis, el desenvolupament d’una Atenció Primària resolutiva i d’alta qualitat, centrada en la millora de la salut de la comunitat, potenciar i facilitar el desenvolupament professional del soci i, en general, del conjunt de persones que treballen a l’Atenció Primària, en col·laboració amb les organitzacions sanitàries, polítiques i docents”.
El relleu i nomenament del nou president de la CAMFiC es va dur a terme durant el XXVI Congrés d’Atenció Primària celebrat a l’Ampolla durant el 26 i el 27 d’octubre.
Dolors Forés ha estat la presidenta de la societat durant 12 anys. La Dra. Forés, és cap d’estudis de la Unitat Docent Multiprofessional d’Atenció Familiar i Comunitària Costa de Ponent (ICS), és vocal del Consell de la Professió Mèdica de Catalunya i forma part del Consell d’Administració de l’Institut Català de la Salut (ICS), que és el principal òrgan de govern de l’ICS.
Antoni Sisó pren el seu relleu després d’haver estat durant dos anys el vicepresident de la societat científica. A banda de ser el nou president de la CAMFiC, el Dr. Sisó és director de recerca del Consorci d’Atenció Primària de Salut Barcelona Esquerre (CAPSBE) i cap del Grup Transversal de Recerca en Atenció Primària de l’IDIBAPS (Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer).
Ara que podeu fer una valoració conjunta, com veieu el traspàs de la presidència de la CAMFiC?
Antoni Sisó: Si vols adjectius, ha sigut un traspàs transparent, organitzat, exemplar, amigable. Ha anat bé.
Dolors Forés: Sí. L’Antoni ha estat durant vicepresident durant un temps i per tant no ha representat cap daltabaix ni per la societat, ni per la junta. Quan algú arriba a un lloc i comença dient que no canviarà res a mi em por. És obvi que canviarà moltes coses: és molt més jove, és un home, té un perfil professional diferent…
Quina valoració fas dels últims anys presidint la CAMFiC, Dolors?
Dolors: En tinc molts d’últims des de l’any 2005… Penso que la societat científica, no gràcies a mi ni tan sols a la junta, sinó gràcies a tots els que han participat, s’ha consolidat com la societat líder dels metges i metgesses de família de Catalunya. Això només ha estat possible per la fidelitat i el respecte que ens han tingut els socis, que han anat augmentant. Igual que els metges no tenen sentit sense els pacients, una societat científica no té sentit sense els socis.
Ara bé, de la mateixa manera que els socis són una part important, una altra són els grups de treball on els metges i metgesses, ho ressalto perquè hi ha moltes dones professionals de la salut, no només treballen per millorar la integritat de la seva professió sinó que estan organitzats per àrees d’interès. Tenim grups d’experts, vora uns 50, on hi ha d’interessats en patologies més orgàniques i d’altres en patologies relacionades amb el benestar psíquic. Aquí trobem per exemple: el grup de l’adolescent, el de salut mental, el de violència de gènere o el de la gent gran, que es dediquen a fer activitats formatives.
Els grups claus són el grup d’ètica i el grup de qualitat que a part de ser grups absolutament transversals han jugat un paper molt important per seguir amb una visió crítica les activitats formatives que es fan des de la societat així com els continguts, la difusió, els distribuïdors… Tenim a més implantació territorial i després tenim grups que representen la continuïtat com ara la vocalia de residents. Els intentem incloure des del principi, abans de començar de fet, just al passar el MIR es realitza un acte on s’intenta explicar que els hi pot aportar la societat a aquests joves metges de família.
Quin seguiment se’ls hi fa perquè acabin integrant-se dins la CAMFiC plenament?
Dolors: Com a societat som els referents de l’Atenció Primària i des del punt de vista professional també som els que sabem el millor i el pitjor de la primària. Als joves que just es sumen a l’especialitat els hi donem suport en els seus inicis ja que no deixen de ser joves amb contractes precaris.
En aquest sentit, i perquè som els qui sabem les mancances de la primària, com a societat des del govern del tripartit també ens hem dedicat a assessorar els plans directors i estratègics que s’han anat elaborant encara que no sempre hem estat d’acord.
Què reculls de la Dolors, Antoni?
Antoni: Aquests dos anys que he estat com a vicepresident treballant amb la Dolors em fan estar molt agraït per la feina feta. Crec que podem dir que ara la CAMFiC és el dibuix que volíem. A més, jo que vinc més de l’àmbit de la investigació i la recerca, recolliré idees de la trajectòria de la Dolors, que ve més de l’àmbit docent.
A finals de maig us vau reunir amb el conseller de salut, Toni Comín, junt amb membres de la plataforma Rebel·lió Atenció Primària i l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) per traslladar-li un seguit de propostes que busquen millorar l’atenció primària. La resposta del Departament de Salut va ser que aquestes ja es preveien dins l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària (ENAPISC). Aquesta Estratègia incorporaria 5.000 treballadors a l’atenció primària per exemple. Ha començat el desplegament de l’ENAPISC?
Antoni: No. A hores d’ara l’ENAPISC no ha començat a caminar. De fet, encara estem pendents que s’activin els grups de treball, ja que fins ara ni tan sols ens han convocat.
Quines propostes veieu més urgents?
Antoni: Els metges de família volem tenir un rol central dins el sistema. Volem recuperar la centralitat i això passa per treballar des de diverses categories. L’ENAPISC detalla mesures de governança, d’atenció domiciliària, de gestió… Cal revertir la situació de la medicina de família i comunitària amb certa urgència. Ara mateix hi ha un decrement accelerat del número dels metges de família al sistema perquè hi ha jubilacions que no es cobreixen i gent que marxa fora.
Ens trobem amb 200 metges de família menys al sistema en un moment on tenim població cada cop més envellida, que requereix més visites a domicili i una atenció més complexa. Paral·lelament, tenim una bossa de metges d’entre 30 i 40 anys que viuen en precarietat laboral. No sabem si això l’ENAPISC ho arribarà a tractar però ara mateix veiem que cada cop hi ha menys places, no es convoquen oposicions públiques i no hi ha cap tipus de seguretat quan tenir seguretat a la feina és una necessitat que tothom busca.
Dolors: Això s’ha de combinar amb el fet que és una especialitat on hi ha moltes dones que veuen que no poden conciliar la seva vida personal amb la professional. Arriben als 30, 40 anys i segueixen sent precàries després d’haver passat una carrera llarga, una residència també extensa…
Antoni: Per la societat, ser metge està molt ben vist socialment però tot i així el retorn social que reben els joves metges de família no és el que s’esperaven en entrar a la carrera.
Dolors: El reconeixement social es dóna més en altres especialitats… La premsa mateix va als hospitals a informar-se però, què ha de saber un metge que està tancat a un hospital si ha arribat o no la grip? Som nosaltres el primer contacte amb la societat.
La disminució dels metges de família també es pot explicar perquè els estudiants de medicina trien altres especialitats al realitzar l’examen del MIR (Metge Intern Resident)?
Antoni: Des de l’any 96 s’estan oferint les mateixes places de medicina familiar. El sistema dels darrers 20 anys s’ha dedicat a crear especialistes de qualsevol cosa menys de família. Som el país amb la ràtio més baixa de metges de família respecte a altres especialitats.
Dolors: La gent quan comença la carrera vol ser metge, pocs saben quina especialitat faran. És al llarg de la carrera quan comencen a fer una doble selecció dins de grans grups. Els professors haurien d’encaminar als alumnes cap a allò necessari i animar que la meitat d’ells anessin cap a la primària. Ara mateix el MIR es dedica a cobrir places i no estudia a mig-llarg termini quins metges necessitarà el sistema ni tan sols es planteja quines àrees són aquelles on es vol incidir més. Això el que acaba provocant és que els metges residents acaben una especialitat i com no tenen on treballar acaben fent una altra especialitat o marxant del país. És ridícul i costós pel sistema. Podem entendre que planificar sempre és difícil però s’haurien de preveure escenaris i deixar de convocar places en base a la necessitat del moment de cada hospital.
Com es pot promocionar de nou l’especialitat entre els estudiants de medicina i entre aquells que ja han accedit a la residència perquè s’hi quedin?
Antoni: La recerca pot ser una bona oportunitat pel metge de família. Catalunya sempre ha estat exportadora de talent i els metges de família podrien investigar en biosanitat i biomedicina. Ara bé, si no hi ha contraprestacions en forma de recursos, calen eines perquè els metges de família es desenvolupin com a investigadors. Aquestes no es creen per la fama que té el metge de família de ser un metge assistencial. Per això, no hem tingut mai el que se’n diu temps protegit, no hem tingut l’ambient que ens ho hagi permès. Cal que per discriminació positiva això es pugui promoure.
El pressupost públic destinat a Atenció Primària ara està en un 14% però el percentatge ideal seria que es situés en un 25%. Poc pressupost, poc personal… Comptant que la població ha envellit més i per tant ha augmentat la feina de l’atenció primària.
Antoni: Sempre tindrem feina i no només per l’envelliment de la població sinó perquè nosaltres no donem altes. Això és el fonament de la nostra atenció: conviure, acompanyar, compartir problemes psicològics, socials, familiars, laborals… Des de la CAMFiC parlem de deprescripció que vol dir bàsicament donar-li seguretat al pacient. Ens ve un pacient de 75 anys que pren sis fàrmacs diferents i de cada fàrmac s’han fet assaigs clínics per mirar la seva eficàcia i tolerància però qui li ha receptat un d’aquests no pot saber com li afecta la barreja. És per això que el metge de família ha de ser el metge més accessible de tots. Ens arriben a nosaltres els danys col·laterals, no al psiquiatre que li ha receptat la meitat dels fàrmacs.
Dolors: Ni tan sols nosaltres podem saber els efectes, ja que aquests són exponencials. No tenim matèria per fer estudis però amb la deprescripció mirem de buscar el major benefici pel pacient.
