Com més aviat, millor, aquesta és la idea. Com amb tantes altres malalties, el diagnòstic precoç és essencial per a combatre els efectes de l’esclerosi múltiple, una patologia encara d’origen incert i que no té cura coneguda. El seu diagnòstic és, a hores d’ara, precís i d’un temps ençà, relativament ràpid. Si fa un temps es podia arribar a trigar entre sis i vuit anys des de l’aparició dels primers símptomes i la confirmació del diagnòstic, actualment es parla de mesos o fins i tot de setmanes. La irrupció de tècniques d’imatge, especialment la ressonància magnètica nuclear, ha canviat el paisatge.
També hi ha contribuït una nova generació de fàrmacs que permet un millor control dels símptomes, sobretot els inflamatoris, que acompanyen la història natural del malalt, tècniques de rehabilitació cada vegada més acurades i un suport emocional imprescindible per a una malaltia que no té cura i que acompanyarà el malalt tota la seva vida. El que es busca, mentre no aparegui una solució definitiva, és guanyar qualitat de vida i durant molt més de temps.
El problema, però, és que l’esclerosi múltiple continua sent una malaltia amb més ombres que llums. Avui en dia segueix sense saber-se amb certesa quin és el seu veritable origen, encara que la teoria que hi ha una base immunològica sembla consolidada. El tractament a seguir, d’altra banda, no permet encara parlar de remissió total. S’ha aconseguit, això sí, frenar l’impacte dels brots de la malaltia, deguts a un procés inflamatori per al qual ja hi ha bones alternatives. Però no tant per al procés degeneratiu, que és el que de fet pot acabar desembocant en la discapacitat del malalt. Si el control de la inflamació és la cara, el procés degeneratiu encara és la creu.
L’esclerosi múltiple és una malaltia amb una incidència notable que tendeix a l’alça. A Espanya, s’ha passat en poc més de 15 anys de 50 casos diagnosticats per cada 100.000 habitants, als poc més de 100 actuals. Això fa que constin com a diagnosticades prop de 50.000 persones. A Europa, especialment als països nòrdics, se superen els 300 casos per cada 100.000 habitants, aspecte que suggereix l’existència de factors ambientals en el seu origen. En particular, s’especula que un dèficit de vitamina D que, a més de jugar un paper central en el metabolisme del calci, exerceix un important rol en el sistema immunològic, podria estar en l’origen de la malaltia. De fet, ara mateix es considera que es tracta d’una malaltia autoimmune, és a dir, que per algun motiu, el sistema de defenses del cos ataca les seves pròpies cèl·lules. En aquest cas, les neurones.
Més dones que homes
El retrat robot de l’esclerosi múltiple es correspon amb el d’una dona jove, de 25 a 35 anys (hi ha 4 dones per cada home) que debuta habitualment amb neuritis òptica (inflamació del nervi òptic), formigueig o fins i tot paràlisi a les cames (a causa de la inflamació d’alguna zona de la medul·la espinal) o diplopia (visió doble per inflamació del tronc encefàlic). Aquests símptomes poden ser molt més variats, ja que depenen de l’àrea del sistema nerviós central afectada.
La inflamació, coneguda col·loquialment com a brots de la malaltia, pot tenir una durada i intensitat extraordinàriament variades. No obstant això, aquesta és la part del tractament que ara mateix es controla millor, explicar Xavier Montalbán, director del CEMCAT. L’arribada de l’interferó beta i les seves variants, a mitjans dels noranta, va permetre començar a controlar els brots. Avui se segueixen administrant juntament amb anticossos monoclonals i una plèiade de molècules, ja comercialitzades o en fase d’assaig clínic, que aconsegueixen disminuir el temps i la intensitat del procés inflamatori. Aquests mateixos fàrmacs es prescriuen com a teràpia preventiva. I el seu èxit és tal que ja es pot parlar d’amplis períodes lliures de malaltia. És a dir, sense noves manifestacions clíniques de l’esclerosi.
Una altra cosa és el control del procés neurodegeneratiu, l’altra cara de la malaltia. Per algun motiu, les neurones perden la seva capa protectora de mielina deixant l’axó al descobert, el qual es veu també danyat. És com si els nervis quedessin sense protecció.
Com a conseqüència, el senyal nerviós deixa de circular i la musculatura de les zones afectades no respon a les ordres del cervell. El procés degeneratiu acabarà provocant la gradual prostració del malalt encara que, per sort, el major control del procés inflamatori, associat al degeneratiu en les fases inicials i després dissociat, ha aconseguit endarrerir de manera clara la discapacitat total.
Control integral
Els fàrmacs, ara ja amb formulacions orals, juntament amb teràpies complementàries, han aconseguit millorar notablement la qualitat de vida dels pacients amb esclerosi múltiple. El cas és que el diagnòstic de la malaltia té un efecte devastador en el pacient. D’aquí que insisteixi en la necessitat de complementar el tractament farmacològic amb altres instruments terapèutics.
El CEMCAT és un dels centres que aporta aquests complements. En essència, suport psicològic i neuropsicològic, teràpies ocupacionals, fisioteràpia, rehabilitació musculoesquelètica i cognitiva i entrenament per a la vida diària. La seva experiència, a poc a poc, es va incorporant a d’altres centres i hospitals.
Entre les aportacions d’aquest centre destaca la reproducció d’un apartament dotat d’adaptacions que tenen com a objectiu disminuir l’esforç del pacient, facilitar la seva mobilitat i procurar la seva independència. Mobiliari de cuina regulable automàticament, tauletes informàtiques per a la gestió de les principals tasques de la llar (des d’encendre el llum o obrir una porta, fins a activar una alarma), a braços articulats i modificacions ergonòmiques, configuren un espai en el qual el pacient pot desenvolupar-se amb certa comoditat.
