“La vida sola és molt trista. Però molt trista. Al matí encara, entre que fas el desdejuni i t’endreces. Però a la nit quan et fiques al llit… és el pitjor que hi ha. No hauria de ser així, i som moltíssims perquè ens estan allargant la vida perquè estem més cuidats que abans. I arriba una edat a la que tota la gent que coneixies se n’ha anat. Conec famílies senceres que s’han anat tots”.
Isabel Martín Bravo té 96 anys. Viu sola en un pis a Madrid del que no pot sortir a les tardes perquè no té amb qui i el seu estat de salut no li permet fer-ho per si mateixa. Malgrat el seu discurs, Isabel és alegre. Riu mentre parla amb el periodista, no dramatitza la seva situació, encara que li agradaria que fos una altra.
Isabel és una entre els 4,6 milions de persones que viuen soles a Espanya (una de cada quatre llars és unipersonal, segons l’INE) i per aquesta simple raó tenen més possibilitats de morir-se. Bé, per ser precisos, no per viure sols. Per estar sols. Per sentir-se sols —que no és el mateix que viure sols—, si és que algú pot definir què significa això o com quantificar-ho més enllà de la subjectivitat de cadascun. Sigui com sigui, un de cada deu ciutadans diu sentir-se sol “amb molta freqüència”, segons un estudi que va intentar llançar una mica de llum sobre el tema.
La soledat mata. Ho diuen les recerques. O, almenys, és un factor de risc per a la mortalitat, segons conclou l’estudi conjunt de la Universitat Autònoma de Madrid i el Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa de Salut Mental (CIBERSAM). El treball, titulat Associació entre la solitud i la mortalitat, ha estat desenvolupat pels investigadors Laura Rico-Uribe, Francisco Félix Caballero, Natalia Martín-María, María Cabello, José Luis Ayuso-Mateos i Marta Miret.
Els autors han creuat la informació de 35 articles previs sobre la matèria en una meta-anàlisi de la que conclouen que la soledat té relació amb diversos problemes de salut, tan física com mental, que es tradueixen en depressió, alcoholisme, problemes cardiovasculars, amb el sistema immunològic, Alzheimer o insomni. I, avís a navegants, el factor de risc per a la mortalitat “és més forta en homes que en dones”.
Més comú en homes
“La relació és més forta en homes, possiblement per diverses raons”, explica Laura Rico, una de les autores de l’article. “La primera és que les dones tendeixen a admetre més fàcilment sentiments de soledat, i els homes reconeixen sentir-se sols quan la severitat i l’impacte d’aquests sentiments són majors”, comença.
Isabel no ha fet cap meta-anàlisi, però coincideix amb Rico. “Un home sol no s’apanya com una dona. Una dona es queda vídua amb dos o tres nens i tira endavant lluitant, treballant, el que sigui. Un home es queda vidu i ho passa malament”, afirma.
La segona raó que al·ludeix la investigadora fa referència al fet que la solitud està relacionada amb la salut i “a vegades els homes tenen actituds negatives per acudir als serveis de salut”.
“També –afegeix– podem dir que alguns estils de vida poc saludables, per exemple, el consum de tabac i l’alcohol, estan associats amb la solitud, i aquests són més freqüents en homes que en dones”.
La mateixa investigadora assenyala la necessitat d’estrènyer la col·laboració entre serveis socials i de salut, així com entrenar a professionals de la salut per identificar les necessitats socials dels pacients i referir-los a serveis adequats a temps, amb la finalitat d’evitar majors problemes de salut, despesa sanitària i augment de risc de mortalitat.
El jutge ho va avisar
L’estudi no ho esmenta, però els qui sofreixen la solitud, treballen a la seva al voltant d’alguna manera o intenten pal·liar-la citen, encara que ningú els pregunti específicament, per la deriva d’una societat cada vegada més individualista i menys preocupada pel veí del costat.
El magistrat Joaquim Bosch va posar l’assumpte sobre la palestra amb prou feines 279 caràcters en Twitter: “Cada vegada em passa més, com a jutge de guàrdia, trobar-me amb cadàvers d’ancians que fa molts dies que estan morts, en avançat estat de descomposició. No sé si està fallant la intervenció social o els llaços familiars. Però indica el tipus de societat cap a la que ens dirigim”.
Si se li pregunta a Isabel, respon que més que dirigir-nos, ja estem en ella. “Ja no hi ha aquest afecte, com ha canviat tot”, observa. Ella troba a faltar conèixer als seus veïns, tenir relació amb ells. El progrés en forma d’ascensor tampoc va ajudar. “Abans els veies per l’escala, tenies més contacte. Ara no veus a ningú. I si et creues, saludes i ja”, lamenta.
Isabel pal·lia aquesta situació amb Gloria, la voluntària que la visita setmanalment a través de l’associació Amigos de los Mayores i per la que solament té bones paraules. “Estic molt contenta amb ella i amb l’associació. Xerro amb Gloria, prenem cafè. Fins i tot conec al seu noi! El dia de l’Almudena de fa un parell d’anys em van portar a menjar a un restaurant”, explica.
Des de l’associació Amigos de los Mayores —que treballa a generar vincles afectius i d’amistat, d’igual a igual, entre persones grans i voluntaris, en una experiència intergeneracional que produeix beneficis a tots dos, segons la seva pròpia definició— també han detectat com aquesta deriva social afecta als majors, els més vulnerables. “S’ha arribat a tal impersonalització a les ciutats que no coneixes a qui viu al teu costat i això pot influir en les situacions de solitud”, explica José Ángel Palacios, el seu responsable de comunicació.
El seu projecte Grandes Vecinos pretén posar en contacte a residents en un mateix barri perquè es facin companyia i estiguin una mica pendents uns d’uns altres. “És important recuperar les relacions veïnals”, diu Palacios, “però també volem que es regenerin els espais públics comunitaris”, afegeix. “En aquesta individualització de les ciutats s’han anat perdent espais que posaven en contacte i en comú a les persones, espais que facilitaven l’intercanvi. Pot semblar una ximpleria, però per exemple els bancs del carrer a més de per descansar poden servir per conèixer, per desenvolupar una conversa”, explica.
I això pot ser un factor diferencial, explica Palacios: “L’amistat amb Gloria i la seva participació en les activitats de socialització que organitzem en l’associació proveeix de benestar i millora de la seva salut física i mental”.
El Ministeri de la Soledat
El problema ha aconseguit tal magnitud que a Regne Unit la Premier britànica, Theresa May, va anunciar fa un mes la creació d’una Secretaria d’Estat de la Soledat per combatre un mal que a les illes afecta 9 milions de persones. Fins a 200.000 ancians no han tingut una conversa en l’últim mes amb algun amic o familiar, segons dades del Govern.
Segons la comissió del Parlament britànic que ha estudiat l’assumpte, l'”epidèmia” de la solitud té relació amb la pèrdua d’importància en la vida d’institucions que mantenien la societat articulada i connectada com l’església, la família, els centres de treball o els sindicats. Fins i tot els bars o els supermercats.
En l’estudi de la UAM sobre la solitud també es refereixen a l’assumpte, i citen que a Regne Unit creuen que “si la soledat no es considera una prioritat, en 2030 la depressió i altres problemes de salut poden augmentar, donada la seva relació amb la solitud”.
El problema que detecta Palacios és que aquests problemes no li importen a (gairebé) ningú fins que no els pateix. “Ens preocupa la conscienciació social, que es vegi a la gent gran amb una altra òptica. Sembla que ens hem convertit en una societat on solament triomfa el jove, qui no tingui arrugues, quan els majors són persones capaces, apoderades i que segueixen aportant molt a la societat”, reflexiona.
