El gresol de professionals i polítics de la salut
El GAPS (Gabinet d’Assessoria i Promoció de la Salut) va néixer en el si del col·legi de metges de Barcelona l’any 1976 amb l’entrada de la primera junta democràtica després de la llarga dictadura. Junta que guanyà les eleccions amb un programa explícit que proposava un model sanitari tipus Servei Nacional de Salut. El GAPS format per una colla de professionals de diverses disciplines, va començar amb els mateixos valors i les accions similars que després trobarem en el seu successor, el CAPS (Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris) fundat pels mateixos professionals quan el 1983 havien sortit del col·legi de metges (nova Junta del col·legi).
Però cal recordar que aquestes dues entitats no eren casuals sinó que eren fruit del què en podem nomenar la “Renaixença Democràtica” al país dita per molts “la transició”: l’explosió democràtica que va comportar la fi de 36 anys de dictadura i el moviment polític i social d’un període que en podríem dir Constituent del país que volíem (ciutadania i professionals en el cas de la salut).
Els darrers anys de la dictadura encara varen ser molt cruels i repressius, el vell estava morint, es veia l’horitzó d’esperança, però continuaven els monstres que es resistien a perdre el poder. El 1969 el dictador nomena com a seu successor a Joan Carles Borbó que jura fidelitat als “principios del movimiento”. El 1973 tenim encara el procés judicial 1001 contra líders de CCOO, el 1974 l’execució de Salvador Puig Antich i al 1975 mort Franco i al 1977 hi ha les primeres eleccions generals a Espanya (41 anys després de les de 1936). El 1978 s’aprova la constitució espanyola. Aquest període de 1975 a 1978 és l’anomenat “la transició”.
En aquest període intens d’esdeveniments polítics pesaven altres coses molt interessants: la legalització de partits polítics, a Catalunya la constitució de l’Assemblea de Catalunya, òrgan encara llavors unitari de forces polítiques sindicals i ciutadanes de lluita política amb l’exigència de llibertats, democràcia, amnistia i estatut d’autonomia de Catalunya. L’Assemblea va actuar del 1971 al 1977 (les primeres eleccions).
I en aquest temps en Salut i Sanitat també hi havia molta vida, amb anàlisi, reivindicacions i propostes. El 1976 es va celebrar a Perpinyà el X Congrés de Metges i Biòlegs de llengua Catalana*, ressuscitat després de la llarga dictadura, venia a representar el que avui en diríem (en llenguatge més correcte) Congrés de professionals de la salut, d’aquest Congrés (sobretot de la seva 2a famosa ponència) i del paral·lel procés del Congrés de Cultura Catalana** (del 1975 al 1977 amb 12.500 inscrits) veritable procés constituent de què volíem en el nostre país i en Salut i Sanitat, en l’àmbit d’estructura sanitària. Els dos processos varen servir per definir les característiques del Servei Nacional de Salut i la importància del metge de capçalera i l’Atenció Primària i Comunitària d’una manera participativa.
Així el GAPS primer el 1976 i el CAPS després al 1983 varen ser instruments de desenvolupament i servei d’aquells valors i aquell model de Salut i de Sanitat.
*El X Congrés de Metges i Biòlegs de llengua Catalana, celebrat encara a Perpinyà el 1976, el primer reprès després de la dictadura i la seva II Ponència “La funció social de la Medicina” va ser una fita història per la seva innovació conceptual: la nova definició de Salut, el paper del metge de capçalera, els criteris per un SNS a Catalunya, les perspectives de futur amb 21 ponents, etc. Hi ha editat el llibre de Ponències. Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. 1976
**L’Àmbit d’Estructura Sanitària del Congrés de Cultura Catalana, un veritable marc de definició de la Sanitat que volíem a Catalunya, treball en grups i comissions sectorials, president Ramón Espasa (posteriorment primer conseller de salut de la primera generalitat restaurada); secretari Josep Martí (posteriorment va ser delegat de sanitat del primer ajuntament democràtic de Barcelona). Les resolucions dels quals estan recollides en 77 pàgines al llibre de resolucions II. Editorial 62, Barcelona 1978
Els processos socials i ciutadans en demanda de qualitat de vida i una sanitat de qualitat, confluència de professionals i ciutadans
Tant el GAPS com aquests processos congressuals i participatius tenien unes característiques comunes que es nodrien de les confluències polítiques, socials i sindicals d’aquells moments de nova democràcia i així tenien una participació conjunta d’ideologies, participaven en els mateixos documents i publicacions, persones de corrents lliberals democràtiques (CDC) de corrents socialistes (PSC) i comunistes (PSUC). Així ho podem comprovar en la composició de les persones de les ponències dels congressos com de les abundants publicacions i llibres editats aquests anys sobre el tema (recordem que en aquella època no hi havia ordinadors personals, ni telèfons mòbils, ni Internet):
- N. Acarin, R. Espasa, H. Pardell, C. Sans, F. Soler Sabaris i J. Verges “La Sanidad hoy. Apuntes críticos y una alternativa”. Ed. Avance, Barcelona 1975
- N. Acarin, R. Espasa, J. Verges, M. Campo. “La Salud, exigència popular” Ed. Laia, Barcelona 1976.
- N. Acarin, R. Espasa, C.Sans, J. Veges. “Servei Nacional de Salut. Una alternativa democràtica a la Sanitat” col. Les eines, Ed. Laia, Barcelona 1977
- J.Gol, J. Artigas, J. Raventos, Ll. Bohigues, M. Baselga, F. Sole Sabaris i fins a 20 autors. “Salut sanitat i societat. Per una resposta socialista a la situació sanitària”. Col. Alternativas, Ed. 7 x 7, Barcelona 1977
- J. Gol, J. Raventos, A. Segura, F. Sole Sabaris. “La sanitat als Països Catalans”. Ed. 62, Barcelona 1978
- V. Navarro. “La medicina bajo el capitalisme” Ed. Crítica/Grijalbo Barcelona 1978, (traducció del llibre en angles publicat a Baltimore al 1976)
El 15 de juny de 1977 hi ha les primeres eleccions generals a l’estat espanyol. El 23 d’octubre torna a Catalunya J. Tarradellas, president a l’exili des de 1939 i el 5 de desembre del 1977 es constitueix el govern unitari de la Generalitat restaurada amb Ramón Espasa de Conseller de Salut, comença així el període de govern que es posa a treballar per la nova sanitat, la primera tasca va ser l’elaboració del “Mapa sanitari de Catalunya” que proposava una estructura sanitària integrada, planificada, territorialitzada i d’accés universal, és a dir un model S.N.S. De fet, aquest projecte, és vist per molts com un antecedent que inspirà la futura Llei General de Sanitat.
El 1979 s’aprova l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i al 1981 hi ha el traspàs de competències sanitàries estructurals i legislatives que permeten ja crear la XHUP (Xarxa d’utilització pública dels hospitals existents) i la primera Reforma de l’Atenció Primària de Salut. El 1986 s’aprova per unanimitat al Congrés de Diputats la Llei General de Sanitat (E. Lluch de ministre) que constitueix un autèntic Servei Nacional de Salut, Públic, universal, finançat per pressupostos estatals i amb descentralització a les autonomies, acabant així amb l’antiga Seguretat Social del franquisme.
Aquest període de temps també es va caracteritzar per la riquesa de moviments socials defensant la sanitat publica i la seva qualitat, així com demanant millors condicions socials i ambientals als barris i pobles de Catalunya per millorar la seva qualitat de vida. Així ho recull l’autor Josep Martí en la seva tesi doctoral de l’any 1980***.
Avui, enfront de la degradació del model de Sanitat que tenim i que l’entorn també ha canviat després de 40 anys, ens cal tornar a repensar els canvis profunds (radicals) que la sanitat pública necessita per estar al servei de la salut de totes les persones i no parasitada per interessos privats.
***J. Martí Valls. “Moviments Socials i Reivindicacions Sanitàries a Catalunya. 1970-1976” Resum a Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra 1981
