La Jornada sobre trastorns de la Conducta Alimentària sota el nom ‘La rellevància de la família en els trastorns de la conducta alimentària’ ha servit per donar a conèixer diversos documents treballats per la taula de diàleg per a la prevenció dels trastorns de conducta alimentària. El monogràfic sobre anorèxia i família es va començar l’any 2016 i està previst que segueixi fins al 2020.
Sara Bujalance, directora de l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB), ha explicat que el tema Anorèxia i Família s’ha triat pel “paper fonamental que té aquest nucli tant a l’hora de prevenir-la com, un cop ja s’ha desenvolupat, actuar com a factor de bon pronòstic”. Per estudiar el rol de la família cuidadora s’ha realitzat una enquesta a familiars de malalts amb trastorns alimentaris que analitza les motivacions i l’estat emocional però també les actituds, el funcionament i la capacitat de regulació que tenen.
D’aquest estudi es poden concloure diverses idees però potser la més rellevant és que el rol de gènere influeix en la percepció i vivència de la malaltia. Les mares de pacients amb trastorns alimentaris manifesten més ràbia, por i sentiment de culpa que els pares. De la mateixa manera, ara la prevalença de trastorns de Conducta Alimentària (TCA) està situat entre un 1 i un 4%. D’aquests, el 93% són dones i el 7% dones. L’enquesta s’ha realitzat a familiars d’afectats que tenen entre 12 i 36 anys. Si bé els TCA s’han estudiat des de múltiples vessants mai fins ara s’havia analitzat quin era l’impacte emocional en les famílies.
Fernando Fernández-Aranda, coordinador de la Unitat TCA del Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Bellvitge i membre de la Taula de Diàleg per la Prevenció de les TCA, ha compartit durant la presentació de l’estudi l’objectiu d’aquest: “disposar d’evidències sobre actituds, estrès emocional i estratègies d’enfrontament davant del trastorn i les seves conseqüències”. Els aspectes més impactants que ha traslladat la Taula han estat que la forta implicació de les mares les porta a desenvolupar més sentiments negatius que els pares. De fet, les inconveniències entre com tractar la malaltia són notables entre mares i pares, sent les primeres les que els hi falla més l’autocontrol i l’autocura. “Vam notar que a les mares els hi costava molt més tolerar la frustració i no viure el TCA com un procés de culpa”, trasllada Fernández-Aranda mentre afegeix que també és a qui més els hi costa “mossegar-se la llengua” i no incidir.
En quant els sentiments negatius més presents trobem la impotència, la tristesa i la por i pel que fa als positius l’esperança i l’orgull cap al seu fill/a. Tot i reunir per igual encara que en major o menor intensitat aquests sentiments, les mares presenten sempre una “major implicació emocional, així com dificultats per distanciar-se del TCA”. “Els pares sí que tenen aquesta capacitat… caldria arribar a un equilibri”, apunta Fernández-Aranda.
“Estar allà, donar suport i ajudar però també deixar que qui té el TCA tiri una mica”
Qui pateix un TCA necessita la implicació de diverses persones però el missatge que els especialistes de la Taula de Diàleg per la Prevenció de les TCA volen que traspassi als familiars és que massa implicació a vegades pot ser contraproduent. Sara Bujalance creu que, com a familiar, “és totalment lícit està vinculat amb el procés però sovint no és útil: cal treballar-se a un mateix i a l’entorn per arreglar la situació”. En aquest sentit i observant les dades sobre la relació emocional que estableix la mare, Bujalance observa que qui sigui la mare qui estableix aquest paper és “perquè així està fixat en aquesta societat i és un tema que va més enllà dels TCA”. Afegeix a més que està entens i s’acaba responent al criteri que “les dones sobredimensionen i els homes creuen que si no miren, el problema no existeix”. “Al cap i a la fi són dues maneres d’enfrontar-se als problemes però han d’entendre que no fan bé al fill o filla”, opina.
Totes aquestes conclusions s’han obtingut en realitzar una enquesta a 265 familiars cuidadors de pacients amb TCA. A més, l’estudi també ha comptat amb un test que permet descobrir les actituds, l’estrès emocional i les estratègies per afrontar els trastorns alimentaris. Creat per la doctora britànica Janet Treasure, el test The Caregiver Skills Questionnaire (CASK) està organitzat en base a 6 aspectes diferents: contextualització, autocura, mossegar-se la llengua, acceptació, intel·ligència emocional i resistència a la frustració.
El primer punt, el de la contextualització, es basa en 4 idees: estar present durant tot el procés, que petites passes són grans conquestes, que no tot és atribuïble al TCA i que el TCA no és només un problema del menjar i el pes. “S’han de treballar moltes coses i a vegades dins la mateixa família”, relata Fernández-Aranda que afegeix que “al final és com anar en bicicleta: a vegades cauen però al final podran pedalejar sols”.
Per evitar frustracions el primer que el doctor Fernández-Aranda els recomana als pares és sortir a sopar fora, deixar el fill sol durant un àpat, que senti que no se l’està controlant permanentment. Al mateix temps, això serveix per treballar l’autocura: “intentar donar una mirada més objectiva al problema i cuidar-se a ells mateixos”. Seguint aquestes passes s’enfortirà el nucli i es deixaran de crear conflictes per retreure-li la conducta alimentària: “confiar en ell implica mossegar-se la llengua i observar per què exigir o retreure”, comenta Fernández-Aranda.
Aquesta estratègia servirà també per passar a l’acceptació que s’aconsegueix controlant l’ansietat i l’ira, entenent que no ajudes a qui té el TCA però tampoc a tu mateix. “Cal que els pares sàpiguen que no són culpables del TCA del seu fill. No calen pares aturats ni bloquejats, han d’estar actius i motivats”, recomanen. A més, estar amb aquesta actitud farà que s’activi la intel·ligència emocional: el suport és important i cal que es doni sense discussions i parlant sempre obertament del tema.
