A la fi de 2017, el Sistema Nacional de Salut d’Anglaterra va publicar una guia que recomanava als professionals preguntar a tots els usuaris sobre la seva orientació sexual per millorar la seva atenció als no heterosexuals.
Mesos més tard, un estudi publicat en el British Medical Journal incidia en aquestes recomanacions. Els autors, investigadors de l’Imperial College de Londres, van concloure que tots els pacients haurien de ser preguntats sobre aquest tema.
“Alguns metges i pacients han expressat la seva preocupació sobre aquesta política, citant raons com intrusió o invasió de la privadesa, temor a ofendre, dubtes sobre la rellevància o seguretat de les dades”, afirma Richard Ma., un dels experts.
“Si bé entenc aquestes preocupacions, la falta d’acció soscava els drets dels pacients LGBT+ per aconseguir la millora en l’atenció mèdica”, afegeix Ma. “Si no els valorem, en la pràctica ells no expliquen”.
Per als científics de l’estudi anglès, un bon pas seria introduir el monitoreig de l’orientació sexual en els sistemes de salut i d’atenció social, ja que hi ha especificitats que no s’avaluen. Quin és la situació a Espanya?
“L’orientació sexual és una característica especialment protegida per la llei de protecció de dades. Així mateix, el Codi Penal de 2015 recull el delicte de la discriminació per aquesta causa”, explica a Sinc Christian Gil Borrelli, investigador a l’Institut de Salut Carlos III (ISCIII).
Gil Borrelli, que treballa en la quantificació i tipificació de lesions per violència d’odi ateses a Urgències de la Comunitat de Madrid, subratlla com no preguntar sobre aquest tema podria suposar un tracte discriminatori per no brindar així una atenció adequada. “No obstant això, és el que passa de manera sistemàtica a consulta”, apunta.
Necessitats de salut LGBT+
Segons Guillermo López, de l’ONG Apoyo Positivo, Espanya no és un país especialment complicat per ser població LGTB+. “No obstant això, vam seguir trobant que molts nois i noies tenen problemes a l’hora de visibilitzar-se com a tals dins de la consulta. Els genera certa ansietat”.
“Això és perquè tenim una sexualitat coitocèntrica, reproductiva i heterosexista que és la que adopta el model sanitari actual. Això fomenta un model que purga a bona part dels usuaris”, apunta. “La situació bàsica és la invisibilització: el que no es nomena ni es reconeix ni existeix”.
López, que dóna suport des del Servei de Prevenció i Diagnòstic Precoç de VIH i altres infeccions de transmissió sexual (ITS) en centres d’atenció primària, insisteix que l’orientació sexual no s’acostuma a preguntar fins i tot si una persona sol·licita proves de VIH o arriba a consulta amb una ITS.
Molts homes gais o bisexuals tenen problemes per sol·licitar la prova del VIH per por que el seu metge els pregunti. Moltes dones que tenen sexe amb dones no reben tota la informació que necessiten des de ginecologia.
Mercedes Herrero Conde, ginecòloga que treballa a HM Hospitals, indica que en la seva especialitat és fonamental conèixer l’orientació sexual. “Només que de vegades es pregunta malament. Hauria d’estar inclosa a l’entrevista sense donar per fet l’heterosexualidad. Cal normalitzar”.
Les persones transsexuals tampoc senten que els espais sanitaris siguin amigables. Presenten indicadors de salut molt més negatius que la resta de la població, ja que acudeixen al metge quan es troben especialment malament.
“Moltes no volen anar a les unitats de tractament d’identitat de gènere per falta de confiança”, denúncia López. “La conseqüència és que les persones LGTB+ tenen resistència a anar al metge o a demanar proves i això porta amb si un retard diagnòstic”.
Per a Toni Alba, especialista de la Federació estatal de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals (FELGTB), “encara falta formació i sensibilitat en el personal sanitari. Hi ha qüestions que potser no es plantegen, com és que un home trans pugui necessitar anar a consulta ginecològica”.
Acabar amb les desigualtats
El 2013, una enquesta elaborada per FELGTB revelava que fins a un 20% dels usuaris LGBT+ s’havien sentit discriminades en l’àmbit sanitari. “El col·lectiu s’enfronta a barreres addicionals construïdes pel prejudici i la discriminació que impedeixen desenvolupar el màxim estat de salut i benestar”, revela Gil Borrelli.
Aquesta LGTBfòbia té diverses manifestacions: presumpció d’heterosexualitat, assumpció de pràctiques sexuals de risc o consum d’alcohol i drogues en homes gais i bisexuals; negació de la salut sexual i reproductiva en les dones lesbianes i bisexuals o la centralització de l’atenció a persones trans en unitats especialitzades.
“Això manté al col·lectiu en xarxes assistencials paral·leles quan molts dels seus problemes poden ser atesos en atenció primària. Aquesta no integració condueix al fet que hi hagi una falta d’habilitats en el tracte del personal sanitari, donant lloc a situacions com, per exemple, anomenar a la persona pel seu nom de naixement i no pel seu nom social”, exposa Gil Borrelli.
Per la seva banda, Guillermo López assenyala que les majors queixes vénen de persones amb diagnòstics VIH. “El problema és que no es protesta pels comentaris fora de lloc i així s’invisibilitzen aquests comportaments. De vegades veiem sanitaris que es posen doble guant quan tracten a una persona amb VIH de càrrega viral indetectable”.
L’expert comenta que en atenció especialitzada existeix un protocol implícit segons el qual s’atén a la persona amb VIH en últim lloc encara que hagi estat citada abans: “El col·lectiu amb VIH, que ja pateix bastant culpa, moltes vegades s’ha sentit jutjat, estigmatitzat i discriminat en atenció sanitària”.
Formar per ‘curar’ millor
És important introduir la formació del personal sanitari en diversitat sexual, de gènere i familiar. “En la majoria de casos als metges no se’ls prepara per abordar l’educació i salut sexual. No tot ha de seguir un patró homogeni, cal ser una mica més flexible”, valora Herrero Conde.
Els professionals han d’afrontar la relació amb el pacient LGTB+ des de la confiança i el respecte perquè aquest comprovi que és positiu visibilitzar-se a la consulta; que són espais on s’accepta, es comprèn i es promou la diversitat afectivosexual.
En definitiva, no solament es necessiten lleis que defensin els drets d’aquesta població. Cal acabar amb l’estigma en les consultes (i als carrers) que pot provocar, en última instància, una pitjor salut.
