Mèxic és un país de pas. De pas per centenars de migrants sud i centreamericans que lluiten per arribar a Estats Units, fugint de la violència. I també de pas per xifres astronòmiques en comerç que creuen les seves fronteres, entren i surten pels seus ports. Un comerç que, en molts casos, no és de mercaderia legal. La trata de blanques, armes i drogues és una de les raons de la crua xacra de violència que viu el país, però també una de les grans fonts d’ingressos. I és que, només les drogues, mouen un total de 320 bilions de dòlars a l’any a tot el món, sent un mercat en el qual els consumidors es xifren en 240 milions.
En un país de pas com Mèxic, tenint a un dels grans consumidors mundials com a veí del nord, el control i la gestió del tràfic i la producció suposa un negoci guanyador. Per això, a la violència generada pels càrtels se li ha de sumar els alts graus de corrupció de les administracions i una impunitat que arriba a xifrar-se en el 95% de casos que arriben a instàncies judicials. La política per lluitar contra les drogues a Mèxic, que en la seva història recent és coneguda com la Guerra contra el Narcotràfic, iniciada per l’expresident Calderón el 2006, s’ha caracteritzat per les seves normes punitives i criminalitzadores que s’han cobrat 300.000 morts i 37.000 desapareguts.
Així, no són poques les organitzacions que aposten per un canvi de paradigma, acompanyat d’una reforma legal, que permeti regular el mercat de les drogues i exercir un control públic que tindria beneficis tant per a la salut pública com per a la seguretat. Parlem d’això amb Lisa Sánchez, activista mexicana formada en polítiques públiques i drets humans, en el marc del seminari “Drogues, polítiques i Violències. Del Consens global a nous enfocaments”, organitzat per l’ICIP i Casa Amèrica a Barcelona. Sánchez és, des d’enguany, directora general de México Unido contra la Delincuencia, una organització que abandera aquesta lluita per la regulació que, al país nord-americà, es planteja per a la Marihuana.
Mèxic ha viscut un canvi polític històric, amb la victòria d’Andrés Manuel López Obrador, que entrarà a la presidència al desembre. Com planteja ell la regularització de les drogues?
És difícil parlar de les seves polítiques, perquè el segell d’aquests mesos de transició, des de les eleccions, ha estat declarar idees a mitges. Però vam rebre amb molt bons ulls tres coses fonamentals: la primera és que planteja analitzar totes les possibles accions per aconseguir la pacificació. També proposa posar a les víctimes al centre: a un país amb 37.000 desapareguts, 800.000 desplaçats per la violència i 300.000 morts li fa molta falta. I després, ha afirmat no bloquejar una possible reforma en la política de drogues i regulació dels mercats, començant per la marihuana.
Tot això ha de servir per millorar la seguretat a Mèxic, però veiem aspectes que poden portar-nos a pensar que les polítiques d’Obrador seran continuistes d’una estratègia fallida de militarització dels carrers de Mèxic, que han estat en gran part culpables de l’increment de la violència homicida del país.
Però guardem esperança que la regulació de la marihuana ens porti a polítiques de justícia restauratives, amb les quals podem aprendre les lliçons que en altres llocs ens ensenyen, com el cas de Califòrnia, on s’han esborrat els historials criminals per a les persones empresonades injustament per possessió simple, que a Mèxic es quantificarien entre 2.000 i 10.000.
Una de les característiques de Mèxic que explica la violència relacionada amb el crim són les altes taxes de corrupció. Com milloraria això amb la regularització de la marihuana?
Aquesta lluita contra la corrupció és la bandera amb la qual Obrador va guanyar les eleccions. Però hi ha senyals que ens poden portar a pensar que la criminalitat organitzada podria seguir florint en el marc de la no sanció en la qual un funcionari públic ignora els actes de delinqüència per omissió o per acció. La regulació de la marihuana podria comportar certs riscos de captació de béns per part d’un estat rendista i clientelar. Però fins i tot així, el benefici net d’un mercat regulat, fins i tot amb un mercat paral·lel irregular, seguiria donant beneficis nets superiors a la plena il·legalitat. En aquest cas tindríem un mercat gris més petit i amb dinàmiques més semblants a les del contraban que a les del tràfic.
Si es legalitzés la marihuana a Mèxic, que és país productor però poc consumidor, i no es regulés en els països consumidors, quines podrien ser les conseqüències?
Avui dia el 60% de nord-amiericans viuen sota algun règim de cànnabis legal, ja sigui medicinal fictici o recreatiu. Així que en un escenari com l’actual, amb la marihuana regulada a Mèxic, es podrien donar algunes irregularitats, però sense massa importància. El que més ens preocupa és l’ús del sistema financer mentre el cànnabis sigui il·legal a nivell federal als EUA. Els bancs es negarien a que la indústria participés d’aquest circuit financer, la qual cosa obstaculitzaria la rendició de comptes i transparència.
Però en relació als efectes negatius, et diré que el pitjor dels móns és l’actual. I és que comencem a veure tràfical revés, en què els consumidors de Mèxic adquireixen el producte de les produccions legals d’EUA, que compten amb major qualitat, menor preu i menor risc de criminalització que al mercat negre mexicà.
Només es planteja la legalització de la marihuana i no d’altres substàncies. A part de la rosella i el cànnabis, dels que Mèxic és productor, hi ha moltes drogues que passen a través del país per arribar a EUA. Com s’hauria de plantejar la legalització d’aquestes drogues a Mèxic?
Donem suport a la idea de diferents models regulatoris per a diverses substàncies, basats en els nivells de perillositat, tipus de substància i el procés que es requereix per aconseguir la droga. No és el mateix regular la metamfetamina, que ve de diversos precursors químics legals, que lidiar amb la rosella, el cultiu en si mateix de la qual està considerat il·lícit. Encara no hi ha una discussió oficial a Mèxic sobre aquest tema, encara que hauríem de plantejar el debat sobre la reducció del dany pel consum de certs estimulants: a Mèxic encara és residual, però en tota Amèrica Llatina comença haver-hi dades altes de risc per consum de bazuco o pasta base de coca. Necessitem un escenari per tenir els serveis de salut necessaris per fer front al tractament d’aquestes addiccions.
En el cas de la rosella, no es planteja la regulació de la goma d’opi ni qualsevol dels seus derivats, encara que sí es contempla que la producció de rosella mexicana es posi a disposició de la demanda global per elaborar medicines. Respecte a la coca, ens posaríem a mercè de les discussions regionals dels països productors. Però és una discussió que ens interessa perquè el trànsit terrestre d’aquesta substància incrementa molt els nivells de violència.
La pasta base és una de les drogues més addictives i nocives. S’entén que, amb la legalització, es reduiria el consum d’aquest tipus de substàncies i s’augmentaria la seguretat en el consum, ja que hi hauria controls mèdics. Quins altres beneficis podria tenir per a la salut pública?
Són molt clars, a part del control de qualitat, l’adequació d’estratègies terapèutiques per al tractament de consums abusius o dependència també és un gran factor. Es podrien habilitar teràpies restitutives, sobretot per als opiacis. En aquest sentit, seria molt important sensibilitzar els metges per regular la sobreprescripció de substàncies perilloses. Però en aquest cas Mèxic avança molt bé gràcies a un projecte de receptaris amb codis bidimensionals que controlen l’augment de prescripcions de certes substàncies controlades.
Però cal destacar que Mèxic no és un país consumidor: calculem tenir 250.000 addictes a totes les drogues il·lícites, d’entre les quals la marihuana és clarament majoritària.
Les xifres de mort per sobredosi a Mèxic són del 0,01%. La criminalització de l’opinió pública de la droga no ve per les morts que causa, sinó per la violència que genera. Com es prepara el terreny social per fer front a una legalització?
Tenim diversos arguments per a diverses audiències. Un d’ells és el dels drets: cada individu té el dret a disposar de la seva pròpia salut; així com té el dret a la pràctica d’esports extrems, té el dret a consumir drogues sense que l’Estat intervingui en l’àrea més privada i personal del seu cos.
Un altre argument és el que analitza el cost-benefici de tenir una política punitiva contra les drogues, que és excessivament cara i que no es mostra com el millor ús dels fons públics. A més del fet que les polítiques punitives no fan res en favor de les persones drogodependents.
Però som prou curosos amb no fer un vincle entre regularització i polítiques de seguretat. No volem vendre falses expectatives: la política de drogues només resol els problemes relacionats amb les pròpies drogues, però no pot resoldre tots els fenòmens de la criminalitat. Amb la legalització no millorarien les investigacions i sancions per l’homicidi o el segrest. Tot i així, cal recordar que el 95% de la criminalitat neta a Mèxic és d’ordre comú, com robatoris, que no estan relacionats amb el crim organitzat.
Quina és l’opinió pública general respecte a la legalització?
Encara és contrària tot i que ha canviat significativament en els últims anys. L’oposició activa s’ha reduït en un 21% en uns cinc anys, la qual cosa és significativa perquè a EUA li va costar més de dues dècades aconseguir una majoria per a la legalització. A Ciutat de Mèxic comptem amb majories properes al 65%.
