Ja gairebé ni ens recordem de quan es va fer la darrera reunió del Consell Assessor de l’ENAPISC. Els seus calendaris inicials de desenvolupament s’han anat diluint en l’espai sideral com un satèl·lit perdut i sense control.
L’atenció primària que, per cert, l’ENAPISC havia de convertir en atenció primària i comunitària (APiC), continua sense trobar solucions satisfactòries als seus greus problemes i els seus professionals no acaben de percebre en el seu dia a dia els extraordinaris canvis positius que anunciava l’acord subscrit amb l’ICS després de la vaga de l’any passat.
Ja ens hem dolgut en aquest mateix mitjà de la paràlisi del govern de la Generalitat i, en conseqüència, del Departament de Salut que, com ens temíem, anava per llarg i que, malgrat la urgència cada cop més aguda dels problemes existents, no sembla que generi la voluntat política necessària per abordar-los. Tot admetent que els obstacles per part de l’administració de l’estat són extraordinaris, això no implica renunciar a les mateixes capacitats per mirar d’endreçar el que sigui possible o si més no per tractar d’aturar el procés de descomposició del sistema. O quan menys donar explicacions – i tal vegada compartir-les – sobre la situació actual del que havíem entès era la iniciativa prioritària de Salut, l’ENAPISC.
En l’àmbit de la política el silenci sobre un projecte pot significar moltes coses, tot i que sovint les seves causes tenen a veure amb què no se sap ben bé com tirar endavant o, encara pitjor, que en aquest moment donat el projecte no interessa prou. Unes explicacions que en absència d’altres són prou alarmants. No oblidem la quantitat d’esforços que s’han esmerçat fins ara i sobretot les expectatives que s’han generat.
Unes previsions que, és de justícia reconèixer-ho, ha estat el Departament de Salut mateix el primer a justificar atesa la necessitat d’una reforma massa temps ajornada. El problema és que en haver-ho parlat tant i amb tanta convicció, la passivitat pot entendre’s com a desídia o, fins i tot com una manca de veritable intenció.
Una responsabilitat política que no afecta només el govern. Perquè no tenim notícia que al Parlament se n’hagi parlat, almenys en aquests darrers mesos. I sembla mentida que els partits que des de l’oposició es queixen que el govern no abordi els problemes de la ciutadania no prenguin iniciatives al respecte.
La novel·la “Sense notícies de Gurb” d’Eduardo Mendoza pertany al gènere humorístic però la manca de notícies sobre l’ENAPISC, sobre el seu present i, el que és més important, sobre el seu futur, no fa gràcia. Estem parlant de l’APiC, de la columna vertebral del sistema sanitari català.
És evident que el context polític general de Catalunya i del conjunt d’Espanya no és el més propici per desenvolupar projectes d’envergadura, però això no té perquè implicar cap entrebanc per, almenys, complir amb l’obligació d’informar sobre els que teòricament ja estan dissenyats. I nosaltres no tenim l’opció, com la té Gurb, d’allunyar-nos d’aquesta terra amb la seva nau espacial.
