Perdre una persona estimada, és una circumstància dolorosa per la qual hem passat gairebé tots en algun moment de la nostra vida. Viure aquesta pèrdua en aquests moments de l’any 2020, quan la major part del món té restringida la seva mobilitat, en major o menor mesura, a causa del coronavirus Covid-19 i no pot ni acompanyar-la ni realitzar els ritus funeraris que cada cultura hem creat per pal·liar aquests moments de dol, afegeix un plus de dolor molt important.
Desitjo que aquestes reflexions serveixin d’ajuda a tots els milers de persones que han viscut i estan vivint aquest patiment.
Per començar, pensem que no hi ha una única manera de viure un dol. Totes són bones a condició que compleixin el seu objectiu.
A efectes didàctics podríem dir que en aquesta situació de confinament, s’ha eliminat la part social del dol, els ritus funeraris. Ara, o estem sols a casa o acompanyats per un cercle familiar reduït. Antigament, les sales de vetlla es realitzaven a les cases i podia transcórrer tot un dia i una nit en on la família sempre estava acompanyada: familiars, amics, veïns… Fent torns per no deixar-los sols. I allà hi havia abraçades, petons, encaixades, salutacions i històries. Es parlava de la persona morta i cadascun explicava els seus records. Hi havia plors, però també rialles. Molts d’aquests records eren anècdotes que en determinats moments provocaven aquests somriures. Cada cultura amb els seus ritus propis.
Ara ja hi ha pocs funerals a casa. Els hem substituït pels tanatoris, on també ens vam reunir per acompanyar la família i per donar-li un últim adéu a la persona morta. En aquesta era digital, s’ha afegit un altre element: les xarxes socials. És habitual que la gent comuniqui a la seva xarxa social la mort de l’ésser estimat i rebi els condols dels seus seguidors, alguns d’ells coneguts, altres no. Aquí podem trobar una alternativa per la situació actual, que ens pot servir. Rebre el suport, l’afecte i els ànims d’altres éssers humans que ens contesten, de vegades amb missatges molt emocionants. Els que habitualment utilitzen les seves xarxes socials des de l’àmbit professional o laboral, poden afegir aquest àmbit personal.
També hi ha gent que, tal com ens hem acostumat ara amb les videotrucades, organitza un funeral virtual, reunint a tots aquells que desitgen tenir al seu costat o simplement a la família. No poden tocar-se, però sí veure i parlar. Compartir. Compartir i deixar sortir el patiment. Poder plorar. Poder parlar i expressar.
Parlar és important en aquesta situació perquè una reacció instintiva pot ser refugiar en el confinament i aïllar-se per evitar el dolor o delectar-s’hi. No ajuda en cap dels dos casos. Evitar el dolor ho aguditza encara més, ja que cal afegir un esforç descomunal per no sentir-lo. I delectar-se en l’aïllament ens porta, com a mínim, al victimisme, això és, com si el familiar mort, ens hagués fet una cosa dolenta. Les dues situacions ens condueixen a un dol bloquejat, interminable i per això, patològic. Escollir el dol, també implica triar la vida.
Altres persones organitzen un esdeveniment que pot consistir a demanar que el seu entorn enviï alguna cosa en memòria de la persona morta: un record, un escrit, una cançó. O participar junts escoltant i cantant la música que li agradava a l’ésser estimat. Resulta emocionant. Gran part d’aquests esdeveniments poden gravar-se i guardar la gravació com a record.
I si ens cal, no dubteu a demanar ajuda. Sense dubtar-ho. Hi ha moltíssims professionals de salut mental que hi són, de manera gratuïta, per oferir aquest suport. Pot ser per telèfon. No només una vegada. Les que puguem necessitar. Sense descartar cap de les emocions que sentirem: ganes de plorar, de cridar, d’expressar ràbia, indefensió, culpa… Aquí viurem un munt d’emocions que són inevitables i necessàries. Viure-les no vol dir quedar-se a elles. La nostra part racional també hi serà, guiant-nos i alhora permetent aquests alts i baixos emocionals, sense perill
Tota aquesta part social que ara ens falta, acompanya el dol personal, íntim, que potser ens demana solitud, ens demana els nostres rituals privats. Els que siguin. Els que necessitem. I durant el temps que ens faci falta. Hi ha temps per a la intimitat del dolor amb un mateix. No hi ha un temps marcat perquè una persona passi el seu dol.
Quan ja ens està permès anar als hospitals a acomiadar-nos dels nostres éssers estimats, això és molt sanador per a molta gent. És important saber-ho perquè a l’inici d’aquesta pandèmia no era possible, però a hores d’ara els protocols han canviat.
La medicina ha de tenir en compte aquest factor de suport familiar per a les persones que estan greus i no minimitzar-lo. Hi ha un temps de dedicació, però ara és possible disposar d’aquest temps. I al malalt, pot servir molt.
Un col·lega em recordava alguna cosa que el psicoanalista Jacques Lacan va escriure sobre la pèrdua d’un ésser estimat. Deia que el subjecte havia de posar a treballar tot el seu ordre simbòlic fent-lo girar com giren les estrelles i els planetes en l’univers. Potser no és literal, però és la idea. I em sembla bell.
De tot el que he llegit sobre el tema, trio dos articles molt diferents.
Cesca Zapater, metgessa, que escriu al Diari de la Sanitat.
I un altre que m’envia la meva amiga Vero, de la periodista i escriptora Argentina Mariana Enríquez, titulat l’ansietat.
Cuidem-nos i cuidem.
Olga Fernández va publicar aquest article originalment al blog ecriterium
