Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“Ens trobarem gent que presentarà quadres ansiosos i depressius, també amb professionals que arran de l’esforç s’han redescobert i han trobat habilitats d’afrontament que desconeixien; i amb els ‘claudicants’, que diuen que no poden més i els pot aparèixer una patologia mental severa”. És la previsió de Toni Calvo, psicòleg i director de la Fundació Galatea, la que més sanitaris ha atès durant aquests mesos de pandèmia.
Els serveis d’atenció psicològica que els hospitals catalans han habilitat coincideixen en que no tenen suficient demanda per culpa del tabú generalitzat a rebre ajuda i consell sobre salut mental, que és encara més gran dins del col·lectiu sanitari perquè s’accentua la suposada idea de debilitat. Els experts alerten que és important demanar ajuda i, sobretot, animar els companys de l’entorn que podrien necessitar-la i no s’atreveixen a demanar-la.
Menys demanda de l’esperada
Els tres departaments hospitalaris i la direcció de la Fundació Galatea coincideixen que han donat suport a menys sanitàries i sanitaris dels què esperaven, tenint en compte com de demandant ha estat la situació.
“Esperàvem més demanda d’ajuda, però no podem oblidar que parlem d’un col·lectiu al qual li costa demanar-la. Són professionals abocats a l’ajuda als altres i poc a un mateix”, explica Calvo. Amb tot, el seu servei és el que ha atès més sanitaris, amb un total de 800 trucades i correus. El total d’intervencions, algunes de les quals no han estat puntuals sinó que han esdevingut un procés terapèutic en seguiment, creix a 3.000.
Osane Gómez, psiquiatra a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona i co-coordinadora del programa Cuida’t, que ha donat suport als sanitaris tarragonins, explica que “acudir a una visita o consulta de l’àmbit de la salut mental encara és vist com una fragilitat. Alguns sanitaris veuen la seva professionalitat qüestionada quan han de demanar ajuda”.
És necessària la sensibilització entre caps i companys per ajudar a parlar i consultar els sentiments. Si el seu entorn no fa pressió, al sanitari li costa parlar
L’estigma sobre la salut mental pot ser encara major quan qui t’ha de tractar és un company de feina: “Hi ha gent a qui no li agrada demanar ajut al seu recurs [del seu hospital] i prefereix anar a la Fundació Galatea per no trobar-se els psicòlegs del seu propi hospital. O gent que malgrat estar malament no demana ajuda”, resumeix Joaquim Soler, psicòleg clínic de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Que els serveis habilitats pels centres hagin rebut entre 150 i 300 sol·licituds cadascun enfront de les 800 de Galatea sembla demostrar la teoria de Soler.
De la por a la ira; de l’estrès agut al posttraumàtic
L’objectiu principal dels serveis oferts als sanitaris era evitar que l’estrès que estaven patint els dies més crítics de la pandèmia, sovint sense adonar-se’n, acabés convertint-se en un estrès posttraumàtic. “Estar malament és lògic perquè és una situació molt demandant, però volíem minimitzar l’impacte i les seqüeles”, explica Soler.
“Va ser un estrès molt important, al qual cal afegir-hi la por que tothom tenia d’infectar-se”, resumeix Víctor Pérez, psiquiatre i coordinador del Grup d’Investigació en Salut Mental de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM). En efecte, tots els serveis d’atenció psicològica als sanitaris convenen que la por era l’emoció predominant entre aquells que els consultaven durant la fase més crítica de la pandèmia.
Predominava “l’ansietat i la por a no fer bé la feina i a contagiar i deixar la resta de l’equip. També a contagiar la família”, explica Calvo, de la Fundació Galatea. Afegeix també casos amb emoció de tristesa i simptomatologia depressiva: “Es manifestava molt d’insomni, molta dificultat per a desconnectar i tornar a connectar entre els temps de descans i de feina”.
“De març a finals de maig ens trobàvem que dominava l’angúnia i la temor de qui podia contagiar i contagiar-se, especialment entre els professionals més joves amb xiquets i els més grans amb pares a càrrec”, apunta Antoni Castel, psicòleg i co-coordinador del programa Cuida’t de l’Hospital Joan XXIII.
Castel, com la resta dels seus col·legues, coincideix que amb l’avenç de la pandèmia a una fase amb menys tensió hospitalària, les sensacions dels sanitaris han canviat: “Ha començat a aparèixer l’esgotament psicològic i ha canviat el perfil, amb professionals d’edat intermèdia que han aguantat a primera línia i han tingut molt d’impacte”. La seva companya de projecte, Gómez, afegeix el sentiment de ràbia: “A l’inici veies la societat implicada per lluitar contra el virus, però amb la desescalada s’han vist conductes incíviques, manca de precaucions… Molts sanitaris es pregunten si realment la gent ha entès què ha passat i si ells han de tornar a esforçar-se tant mentre part de la societat es mostra despreocupada”.
Està començant un canvi de paradigma cultural i els sanitaris comencen a entendre que estar atents a les seves emocions i pensaments comporta una millor assistència als seus pacients
Antoni Castel afegeix la por: “Molts es pregunten si seran capaços d’afrontar un nou episodi similar al de la primavera. És una situació molt estressant en l’àmbit hospitalari i estem captant la sensació que molts sanitaris no es veuen capaços de tornar a afrontar-lo”. Comparteix la idea de canvi de simptomatologia el director de la Fundació Galatea: “Hi ha ràbia perquè el sistema no estava preparat, per l’amenaça rebrots, pel context sense precedents, incert i amb feina acumulada… La por inicial s’ha transformat en ràbia i a vegades costa de gestionar”, diu Calvo.
És en el context de canvi de símptomes quan es comencen a veure els primers casos d’estrès posttraumàtic, segons Antoni Castel, del Joan XXIII. “Si l’estrès és agut, el tractament és relativament senzill, de forma psicològica, sense necessitat de farmacèutics. Però quan passen setmanes i mesos amb els símptomes, ja són casos de diagnòstic majors”, apunta el seu company Joaquim Soler.
La importància de demanar i recomanar ajuda
Per tal d’evitar que els símptomes lògics després d’aguantar una situació tant demandant esdevinguin problemes psicològics més greus per no tractar-se, els experts en salut mental insisteixen que és cabdal trencar el tabú, parlar-ne i posar-hi solució.
Es mostren especialment preocupats per la poca demanda que han tingut els seus serveis. “En una situació d’estrès agut, la majoria de professionals són capaços de sortir-se’n amb els seus propis mitjans a través de la resiliència i el suport familiar o personal. Però hi ha una sèrie de persones a les quals els cal un ajut superior. Es creu que entre 10 i el 15% de sanitaris necessiten ajuda psico-psiquiàtrica per símptomes o trastorns mentals”, assegura Pérez, de l’Hospital del Mar.
Aquest percentatge, però, no és el que ha acudit, de moment, als serveis d’atenció en marxa. El tabú social sobre la salut mental, la debilitat que senten molts sanitaris en no ser capaços de gestionar amb els recursos propis la situació o la vergonya que els fa demanar suport al seu propi hospital és un gran mur difícil de trencar. “La demanda per malaltia mental és menor a la que hauria d’haver-hi. Veiem molta menys patologia de la que s’ha d’esperar”, resumeix Víctor Pérez.
Osane Gómez, però, es mostra esperançada: “Està començant un canvi de paradigma cultural i els sanitaris comencen a entendre que estar atents a les seves emocions i pensaments comporta una millor assistència als seus pacients”. En aquest sentit, tot el col·lectiu sanitari i els seus familiars juguen un paper cabdal: “És necessària la sensibilització entre caps, companys… Per ajudar a parlar i consultar els sentiments. Si el seu entorn no fa pressió, al sanitari li costa parlar”, assegura Pérez, de l’Hospital del Mar.
L’èxit ve quan la gent no té la sensació que és un malalt mental. En dir-ho, molts es resisteixen a consultar
Al seu centre continuen creient que cal adaptar-se com sigui al tipus de pacient que encara és molt reticent a assumir que necessita suport psicològic clàssic. “L’esforç actual és, donat que no tenim demanda, posar radars i senyals d’alarma perquè, si la gent està malament, els puguem ajudar en un espai que no tingui res a veure amb l’hospital i el servei de psiquiatria”. Per això, encara en el marc del programa One2One de l’Hospital del Mar, han habilitat una consulta a 3 quilòmetres del centre, en un ambulatori d’atenció primària i on poden rebre ajuda i consells sense que se’ls obri l’expedient clínic.
No només el One2One segueix en marxa i buscant noves formes d’aportar ajuda. La Fundació Galatea garanteix el suport als sanitaris catalans independentment de si pot renovar el suport econòmic de la Fundació La Caixa a partir d’octubre.
El servei Cuida’t del Joan XXIII de Tarragona tampoc té assegurada la seva continuïtat: “Els companys que han participat demanen que no acabi perquè creuen que ho necessiten per tenir suports pel que està venint i el que vindrà. Quan acabi l’estiu hi haurà reunions i la gerència decidirà si es renova”, diu Osane Gómez. Al contrari, Soler explica que l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va suspendre l’atenció específica així com va millorar la pressió als centres. Si bé no creu que sigui necessari, assegura que “si fes falta es podria tornar a habilitar”.
L’èxit de l’atenció informal
A més dels serveis d’atenció via telefònica o per correu electrònic, alguns dels hospitals catalans han habilitat diferents canals perquè els sanitaris expressessin i fossin conscients de les emocions que estaven sentint. N’és exemple un espai que van habilitar a la cafeteria de l’Hospital del Mar, on els facultatius esmorzaven i prenien el cafè i, en un ambient distès, compartien experiències amb companys o amb la parella de psicòleg i psiquiatre que sempre hi eren.
“En mes i mig van passar 900 professionals. Va ser un èxit espectacular, poder parlar amb altres que estaven en la mateixa situació”, explica Víctor Pérez. L’explicació lliga amb l’estigma sobre la salut mental i rau en el fet que “no posava ‘salut mental’ ni ‘psiquiatria’ enlloc”. “L’èxit ve quan la gent no té la sensació que és un malalt mental. En dir-ho, molts es resisteixen a consultar”, afegeix.
Altres serveis de suport també van trobar una eina paral·lela a l’atenció. Una d’elles són les teràpies grupals. “Alguns equips sanitaris han demanat una intervenció. En els moments crítics de la pandèmia, les rutines de grup s’han tensat i alguns s’han trencat, generant tensions molt importants. En alguns equips s’ha perdut la cohesió i s’ha hagut de tornar a treballar”, explica Calvo. La Fundació Galatea va arribar a 800 professionals més amb el servei d’ajuda a grups.
Es creu que entre 10 i el 15% de sanitaris necessiten ajuda psico-psiquiàtrica per símptomes o trastorns mentals
També van fer teràpies grupals a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona. Ho explica Gómez, co-coordinadora del programa Cuida’t: “Anava encaminada a l’acció preventiva i proactiva, sense haver d’esperar que els professionals estiguessin malament per prendre acció”. Les temàtiques de les sessions, sempre adaptades als espais i a les estretes agendes dels sanitaris en els moments més tensos, volien “facilitar eines per permetre una millor gestió de l’estrès, per tal de facilitar un descans emocional però no una desconnexió”, atès que l’emergència sanitària encara és vigent.
A més, els departaments de salut mental dels centres hospitalaris catalans també han creat vídeos breus, cartells o salvapantalles amb què tractaven d’arribar a aquells que necessitaven ajuda i no s’atrevien a demanar-la o, simplement, per tal de donar consells sobre gestió emocional. “Vam fer vídeos perquè, si la gent era poc inclinada a trucar, tingués consells de regulació emocional, de com donar males notícies als pacients, de gestió del dol… Una desena de vídeos perquè si algú volia ajuda però era reticent a demanar-la per telèfon o correu, pogués visionar els materials pràctics”, explica Soler, de l’Hospital de Sant Pau.
Allí també van fer versions abreujades d’una guia que havien preparat inicialment i les van penjar per les instal·lacions: “Eren consells orientats a crear pauses per evitar l’escalada inconscient de l’emoció que et pot portar a un moment on no pots frenar. Per exemple, cuidar el cos amb petits moments de descans, prendre el sol, beure aigua, no saltar-se cap àpat, fer exercici físic… I en sortir de la feina, no necessàriament parlar del problema i no consumir alcohol ni seguir altres estratègies evitatives del problema”, recorda Soler.
El perfil: dona i infermera
Si s’hagués de fer un retrat de qui ha demanat ajut o consell psicològic al servei del seu hospital o a la Fundació Galatea seria una dona infermera. Així ho ratifiquen els especialistes consultats. “Sabíem que les dones tenen menys dificultat per demanar ajuda, i ho hem confirmat amb el telesuport psicològic”, diu Calvo, de la Fundació Galatea.
El 60% del suport que han donat ha estat a dones, però recorda que la salut és un sector molt feminitzat: “Aquest món està ocupat fonamentalment per dones, el 80% de les estudiants de Medicina són noies i el percentatge de metgesses col·legiades a Barcelona és del 60%”. Calcula que un terç de les trucades eren d’infermeres, un altre d’auxiliars d’infermeria i el restant de metges, de les quals el 80% eren dones.
El percentatge d’ajuda a sanitàries ha estat encara superior a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on ha representat el 76%. La mitjana d’edat va ser dels 41 anys i també encapçalen la classificació les infermeres (46%), seguides per metges i residents (35%). “Les infermeres són les que s’han emportat la pitjor part perquè tenien més tracte diari amb els malalts”, resumeix Pérez des de l’Hospital del Mar.
A l’Hospital Joan XXIII concorden amb la superioritat lògica del gènere femení a les seves consultes. Matisen però, que “han tingut molt de personal mèdic, incloent-hi diferent especialitats, residents, adjunts o caps de servei”. Divideixen el perfil, més enllà del gènere, en dos tipus: “Hi ha persones que ja havien patit en el passat quadres d’ansietat o depressió i que estaven estabilitzats i ara han recaigut i també professionals amb un nivell d’autoexigència molt alt que va donar el 300% i ara experimenten crisis d’ansietat molt importants”.
Gómez fa èmfasi en el personal de les residències: “Manifestaven sensació de manca de mitjans i, a més, havien d’afrontar dols. Són professionals que coneixien de fa anys els pacients que estaven morint. Estaven emocionalment molt vinculats a ells”.
