César Muñoz-Fontela (Ferrol, 1975) porta des del passat mes de febrer treballant per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) en el grup de Models Animals, dins de l’equip Research & Development Blueprint, per avançar en el desenvolupament de vacunes, teràpies i fàrmacs contra la Covid-19.
En total, l’investigador gallec, que dirigeix un laboratori a l’Institut Bernhard Nocht de Medicina Tropical a Hamburg (Alemanya), coordina un equip de més de 200 científics de tot el món que comparteixen dades i avenços per aplicar protocols i models que funcionin sense duplicar esforços. Una revisió de tots els èxits realitzats fins ara s’ha publicat recentment a la revista Nature.
Però molt abans que esclatés la pandèmia, Muñoz-Fontela va treballar amb la investigadora del CSIC Carmen Rivas sobre els virus que causen càncer com el herpesvirus. Van ser els seus començaments amb la virologia i la immunologia. Després va passar per Nova York per fer el postdoctorat amb el microbiòleg de l’Hospital Mount Sinai Adolfo García-Sastre i va ser en aquest moment quan va començar a treballar amb virus RNA com el de la grip, intentant entendre la relació entre la resposta immunitària i la infecció, i com els virus fan servir el sistema immunitari en el seu propi benefici.
A poc a poc es va anar introduint en el món dels virus altament patogènics. Al final de la seva estada als Estats Units va començar a treballar amb proteïnes de Ebola i quan va tenir l’oportunitat de buscar el seu propi laboratori va voler treballar amb el virus real. Així, des de 2011 estudia la resposta immunitària a les febres hemorràgiques, concretament en filovirus, com l’Ebola.
A més de realitzar experiments de laboratori a Hamburg, Muñoz-Fontela els combina amb molta feina in situ a l’Àfrica. És així com s’ha vist involucrat en la resposta a epidèmies de diferents virus hemorràgics com l’Ebola a Guinea o la febre hemorràgica de Lassa a Nigèria.
En quin estat de la recerca estan respecte a l’Ebola?
Al laboratori P4 [d’alta seguretat biològica] treballem amb ratolins i aquests són resistents a l’Ebola, és a dir el virus replica, però no causa malaltia. Això de per si ja és interessant. Així que vam intentar generar models de ratolí que fossin susceptibles, però conservant la capacitat d’iniciar una resposta immune. Hem desenvolupat diferents models al llarg del temps i gairebé tots basats en trasplantaments i quimeres de trasplantaments de medul·la òssia. Gràcies a això ens centrem en diferents aspectes de la resposta immunitària, sobretot la transició entre la resposta immunitària innata i l’específica (la relació entre cèl·lules dentifrícies i cèl·lules T).
I què intenten respondre?
Des del punt de vista immunològic a la pregunta del milió: per què aquest virus és tan summament patogènic quan hi ha altres virus molt semblants que no ho són, fins i tot dins de la mateixa família, com el de Reston, que no és patogènic i és pràcticament el mateix virus.
La immunologia és un dels temes més controvertits en el cas de la Covid-19. Des del seu laboratori treballen per intentar resoldre aquest aspecte del nou coronavirus?
Indirectament, sí. Una persona del laboratori està treballant en models animals per poder estudiar-lo desenvolupant concretament un model de ratolí nou. El que passa amb la infecció per SARS-CoV-2 és el que passa amb molts virus que són nous i per als quals la població humana no té anticossos. Hi ha gent que per alguna raó controla bé la infecció i en altres persones la resposta immunitària és tan excessiva que es produeix una inflamació descontrolada que acaba produint la majoria dels símptomes de la gravetat. Hi ha una desregulació completa de les cèl·lules adaptatives i una activació massiva de les cèl·lules T. És molt semblant a altres virus emergents que causen una situació similar.
Coordina des de febrer l’equip de l’OMS que està desenvolupant models animals a la recerca d’un tractament i una vacuna contra la Covid. Amb quina idea va sorgir el grup?
L’objectiu principal va ser desenvolupar models animals que poguessin accelerar la fase preclínica de teràpies i de les candidates a vacunes que existien en aquest moment i les que s’han anat generant durant el procés. És una plataforma on molts científics amb molta experiència exposen els resultats en conjunt.
En el treball, publicat a Nature, han presentat molts avenços en aquesta línia sobre els models animals des de l’inici de la pandèmia. Per ara quins models presenten millors resultats?
Tots els models amb els quals es treballa tenen una mica els seus pros i contres. Els que més s’estan utilitzant són primats no humans (sobretot macacos Rhesus i altres simis), fures, hàmsters -que s’estan usant cada vegada més- i diferents models de ratolí. Això és el que s’està fent servir més per a teràpies i vacunes. Una cosa en comú que tenen tots ells és que no s’ha aconseguit encara trobar un model de malaltia severa que repliqui el que passa en els pacients que tenen aquesta malaltia respiratòria aguda que caracteritza la Covid. En aquesta primera fase, des de febrer fins ara, s’ha vist que en tots aquests models el virus pot replicar en llocs semblants als humans. Els hàmsters i fures, a més, poden transmetre el virus i reprodueixen la malaltia humana moderada o no molt greu. En la següent fase es tractarà de trobar un model per estudiar els factors que fan que en algunes persones hi hagi una transició a la forma més greu d’aquesta malaltia respiratòria aguda.
I en aquest sentit, què van a observar?
Alguns investigadors estan tractant de veure si hi ha un efecte demogràfic, què passa amb els animals si són una mica més vells, si són diabètics, o tenen problemes cardiovasculars… Això s’està intentant fer en aquesta segona fase.
Sense models animals no es poden fer vacunes. A mi no se m’acut una altra forma de fer-ho.
Qualsevol investigació cap a una possible vacuna ha de passar per aquest pas previ, que són els assaigs amb animals. Quina importància tenen a l’hora de trobar un tractament o vacuna eficaç?
És un pas molt important. Com a mínim una vacuna necessitarà mostrar generalment en diferents models de rosegadors que la vacuna no té toxicitat per se, que és immunogènica i que causa una resposta immune generant anticossos neutralitzants a nivells comparables als diferents models. Quan es té una vacuna caracteritzada sense toxicitat i amb bona immunitat, el següent pas és trobar un model al qual s’injecta la vacuna i s’infecta experimentalment. Aquí es comprova si la vacuna protegeix. En general, en aquests estudis preclínics s’usen models letals en els quals es pot veure que la teva vacuna impedeix que els animals morin pel patogen. En el cas de la Covid és una mica més complicat perquè la infecció és moderada en animals. Però es pot veure que en primats no humans les plaques toràciques mostren una resolució de la pneumònia. Cada vegada hi ha més eines per mirar diferents aspectes. Amb tot això es genera un dossier que després es porta a l’agència reguladora i que permeti anar a Fase 1 o no.
No obstant això, és un procés a vegades oblidat fins i tot pels mitjans de comunicació…
Estic d’acord… Potser no està tant en els mitjans perquè és un tema suposo conflictiu, que no interessa massa esmentar. Però sense models animals no es poden fer vacunes. A mi no se m’acut una altra forma de fer-ho.
De quina manera s’escurçarien els temps per aconseguir una vacuna si ara mateix s’aconseguís un model animal que reaccionés bé a ella?
Més que escurçar temps, si hi hagués un model animal que per exemple reproduís la malaltia severa respiratòria es podria cribar algunes de les gairebé 200 candidates a vacunes -25 d’elles en assajos clínics- i veure quines tenen més eficàcia, és a dir, quina rescata més a l’animal d’aquesta malaltia. Si tinguéssim aquest model animal hi hauria vacunes que poguessin mostrar diferències de com d’efectives són en aquesta situació. No crec que servís per escurçar temps perquè crec que ja va a una velocitat sense precedents, però permetria fer una millor comparativa entre les diferents candidates.
La vacuna no només ha de ser efectiva, ha de ser perfecta per poder distribuir-se a països que no tenen possibilitat de tenir una bona conservació de la cadena de fred
Tenint en compte que els animals reaccionen de diferent manera a cadascuna de les vacunes, s’espera que les persones també ho facin. No hi haurà una vacuna universal que sigui efectiva en tot, oi?
És una pregunta interessant perquè realment encara que hi hagués demà una vacuna que fos tremendament efectiva es necessitaran bilions de dosi. Per tant, no només ha de ser efectiva, ha de ser perfecta per poder distribuir a països que no tenen possibilitat de tenir una bona conservació de la cadena de fred. Ha de poder produir-se en un sistema molt ràpid. Per exemple, una vacuna que es produeixi en ous com la de la grip o la febre groga és pràcticament impossible que s’aconsegueixin fer bilions de dosi així. Jo penso que es necessitaran diverses vacunes i les mancances d’unes complementaran les d’altres.
Què passa en el cas de les teràpies? Quins avenços s’han produït amb models animals?
Si es busca un antiviral la diana del qual sigui la polimerasa del virus només cal un model, encara que el virus repliqui. Per exemple, en molts ratolins la infecció produeix encefalitis, que no és una cosa que es veu en humans. Això dóna una mica igual perquè si s’aconsegueix reduir l’encefalitis en ratolins és perquè es té un efecte sobre la replicació viral. En aquest cas, un antiviral es pot usar en qualsevol dels models que hi ha. Però si s’està buscant un tractament per generar anticossos contra el virus cal filar més prim. Aquí cal veure quina és la relació d’aquests anticossos amb la resposta immunitària i per a això es necessita un model que tingui reactius per veure-ho.
Aquest ha estat un dels objectius de la revisió publicada a Nature, que els equips que estan desenvolupant teràpies i vacunes puguin veure en funció del seu producte quin és el model animal que poden usar o que pot ser més interessant per a ells. Però en general crec que amb les teràpies hi ha moltes més possibilitats que amb les vacunes.
No estic tan preocupat per la part científica [de la vacuna] perquè crec que sí que s’aconseguirà, sinó per la part política que ve després.
Es mostra optimista al respecte?
Sí que ho sóc perquè crec que hi haurà una o diverses vacunes en la primera meitat de l’any que ve. El que em preocupa una mica més és com aquestes vacunes s’administraran a la població mundial i quins tipus d’acords hi haurà, bilaterals entre països i companyies, o entre organitzacions supranacionals com l’OMS, l’aliança GAVI per a vacunes i immunització o la Coalició per a la Promoció d’Innovacions en pro de la Preparació davant Epidèmies (CEPI). No estic tan preocupat per la part científica perquè crec que sí que s’aconseguirà, sinó per la part política que ve després. Caldria fer un esforç per convèncer la classe política que vacunar la gent dels seus propis països pot ser que no sigui tan efectiu com contribuir a la vacunació global. Al final això és que aconseguirà que no hi hagi transmissió. Si el teu país està segur però no pot interactuar amb els altres països o rebre viatgers al final tindràs el mateix problema tota l’estona.
Com s’aconsegueix tenir una vacuna en temps rècord sense deixar d’atendre la investigació sobre malalties, com l’Ebola, més mortíferes que la Covid?
És complicat. Nosaltres tenim una epidèmia d’Ebola al Congo ara mateix. No surt a les notícies, però allà està. Per als investigadors que treballem en malalties infeccioses en general és més fàcil ajudar en el que puguem en tema de la pandèmia de Covid -tots els viròlegs del món estan fent alguna cosa relacionada amb això- i seguir en part amb la recerca bàsica. Jo ara només ho puc fer a nivell de laboratori perquè no puc viatjar a l’Àfrica. No puc contribuir a frenar l’epidèmia que hi ha al Congo. Però em preocupa més la part de la ciència que no està tan enfocada a les malalties infeccioses perquè no sé com patirà pel tema que els diners es centrin en la Covid i no tant en altres àrees també importants.
Al final, en plena pandèmia, es lidia amb diverses malalties i diversos problemes alhora, i la gent segueix morint per altres causes que no són Covid…
Sí, això és un punt molt important que la gent no entén. Si a Espanya les UCI estan plenes amb pacients de Covid evidentment hi ha altres persones amb malalties cròniques o altres que necessiten quiròfan que ho patiran. Et pots imaginar el que passa en països de l’Àfrica o Sud-amèrica que no tenen els mitjans que té Espanya. En aquests països molta gent es morirà de malària, de xarampió i d’altres malalties que són tractables en una altra situació. Això ho vam viure nosaltres a Guinea quan vam estar allà per l’epidèmia de l’Ebola. La mortalitat per xarampió o malària va augmentar molt a causa d’això. És un problema important.
Aquesta és una entrevista publicada originalment a l’Agència SINC
