Moltes vegades, en la meva pràctica com a metgessa de família, vaig trobar a faltar una llei d’eutanàsia. Millor dit, la van trobar a faltar moltes de les persones que es preparaven per morir. Quan la malaltia està molt avançada i no hi ha tractament possible, quan el patiment o la incapacitat esdevenen inacceptables, hi ha malalts que demanen ajuda per morir, o la demanarien si fos possible.
«Ajudi’m a morir». «Doctora, faci el que pugui». «Vostè ja sabrà què ha de fer». Són frases escoltades a pacients que m’interpel·laven en el meu paper de metgessa de capçalera -mai millor dit-, asseguda, sovint, en el mateix llit. Ho deien amb la mirada directa als ulls i la veu més sincera que es pot escoltar mai.
Les limitacions legals planaven en les converses amb malalts i familiars que sabien que no podien demanar una intervenció no permesa. Recordo una pacient amb un càncer avançat. Eren els temps obscurs de la denúncia al Dr. Luís Montes, de l’Hospital de Leganés. A la taula de la cuina, el marit tenia un diari obert per la pàgina que parlava precisament de l’eutanàsia i del Dr. Montes i, assenyalant el diari, em va dir: «Jo hi estic d’acord, no hi ha dret el que li fan a aquest metge». Paraules que vaig interpretar que donaria la seva aprovació a qualsevol intervenció que escurcés el patiment de la seva muller, fins i tot, si comportava la mort. Probablement m’ho demanava. Una mort inevitable a curt termini, tanmateix.
A partir d’ara, «el que puguin» fer els metges serà diferent, els malalts podran morir millor i sol·licitar mesures actives per precipitar la mort en els casos que contempla la llei que ja s’està tramitant i s’aprovarà aviat al Congrés dels Diputats. Després, el Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut haurà d’elaborar un manual de bones pràctiques i els protocols per fer efectiva la llei. Posteriorment, els serveis sanitaris de les comunitats autònomes hauran de completar els mecanismes per difondre la llei entre professionals i ciutadania, posar en marxa la Comissió de Garantia i Avaluació i elaborar i facilitar la documentació que s’haurà de complimentar.
La proposició de llei que s’està treballant té limitacions i aspectes millorables, sens dubte, però és un reconeixement inequívoc del dret a l’eutanàsia que la societat demana fa temps. Però ja se sap que el que diu la llei es pot desenvolupar de diferents maneres, per tant haurem d’estar atents a manuals, protocols i sistemes d’implantació en cada sistema de salut autònom.
Un dels aspectes que caldrà vetllar és que es faci una bona interpretació de la figura del «metge responsable» que es contempla en l’articulat. En aquest sentit diu: «El médico responsable es el facultativo que tiene a su cargo coordinar toda la información y la asistencia sanitaria del paciente, con el caracter de interlocultor principal del mismo en todo lo referente a su atención e información durante el proceso asistencial, y sin perjuicio de las obligaciones de otros profesionales que participan en las actuaciones asistenciales».
En la majoria de casos, aquest «responsable», qui té aquestes funcions en el moment d’una possible sol·licitud d’eutanàsia, és el metge o la metgessa de capçalera, com les ha tingut al llarg de la vida i de la història de malaltia. Història que ha possibilitat converses sobre aspiracions, creences, temors i voluntats. Converses que no s’acostumen a tenir entre familiars o amics, perquè la mort continua tenint quelcom de tabú en la nostra societat. Segons John Berger, el metge de capçalera és el familiar de la mort i s’espera que en sigui consol i testimoni. Morir és un fet biològic, com també és el final d’un relat de vida únic i particular que clausura una experiència compartida amb altres persones i amb la comunitat on s’ha viscut. Tancar bé aquest relat és important per a tothom, també per al metge de capçalera i , que no pot quedar exclòs d’aquest últim episodi que forma part de la vida que ha acompanyat, diagnosticat, tractat, curat o alleujat. «Adiós, compañera», em va dir un pacient el dia abans de morir-se en un bell resum de la relació que havíem tingut durant la seva malaltia.
Les administracions sanitàries, sovint cegues i sordes a la realitat assistencial, poden tenir la temptació de buscar un «metge responsable» en unitats o professionals ad hoc, o «especialitzats». Seria un greu error, seria desposseir el metge de capçalera d’una part essencial de la seva naturalesa com és acompanyar la persona malalta fins al final, perquè aquest fet omple de significat la pràctica de la medicina de família, que és profundament humana i esdevé en una relació de persona a persona.
Cal esperar, doncs, que es posin en marxa tots els mecanismes i recursos per fer possible que el metge «responsable» que atengui la petició d’eutanàsia d’una persona sigui el mateix (sempre que sigui possible) que l’ha conegut, escoltat, mirat, tocat, comprès, consolat… i, en definitiva, ha estat testimoni de la seva vida. Perquè, com diu Iona Heath a Qüestions de vida i mort, «si volem ocupar-nos de manera apropiada del patiment i oferir una atenció adequada als moribunds, hem d’assegurar la continuïtat de l’atenció i un compromís constant entre aquests dos individus». El compromís entre el professional i la persona que se’n va.
