Sovint, la investigació mèdica ha mirat a les dones “com si fossin homes”. És a dir, ha ignorat els seus problemes, malalties específiques, les seves queixes, malestar i causes de dolor, per centrar-se gairebé exclusivament a l’estudi de les dones en la seva salut reproductiva.
Però la veritat és que és molt més que això. Segons l’OMS (2021), el gènere és un factor determinant de la salut. És a dir, el gènere d’una persona pot influir de manera significativa en el seu estat de salut física, psicològica i social, així com en el seu nivell de benestar durant els anys viscuts.
Això implica que la morbiditat diferencial, entesa com les diferències en el procés de salut-malaltia que existeixen entre dones i homes, requereix una major atenció.
Socialització “en femení”
La manera en què la persona és socialitzada influeix en la seva forma de concebre el món, als altres i a si mateixa. Aquesta socialització és, en general, diferent en funció del nostre sexe de naixement, el que es coneix com a socialització de gènere.
La conseqüència immediata és que es generen patrons de comportament, sistemes de creences, expectatives, maneres de relacionar-nos, d’estar al món, de sentir i d’experimentar que difereixen entre dones i homes.
La socialització tradicional “en femení” sol inculcar les nenes i adolescents la importància d’estar sempre maca i prima, de ser responsables, de mantenir-se tranquil·les, pensar més en els altres que en si mateixes, relegar les seves necessitats i estar més pendents del que altres persones demanin.
Aquesta socialització diferencial també afavoreix una determinada “especialització emocional“, que reforça i afavoreix la tristesa, la por i la culpa. Per contra, en l’educació de les nenes se solen refrenar la decisió, la seguretat, l’enuig o la valentia. De fet, la major expressió d’emocions per part de les dones en el seu estil de lideratge, en el treball en equip o en els processos de negociació es percep socialment com una debilitat.
En l’edat adulta, la socialització diferencial femenina es reflecteix en l’assumpció de rols de gènere que comporten una sobrecàrrega de tasques i responsabilitats, sovint centrades en la cura d’altres persones, que s’intenten compaginar amb la presència en el mercat laboral.
Això es coneix com la doble jornada, és a dir, jornada laboral més treball domèstic o de cures. Aquesta doble presència / absència simbolitza l’estar i no estar, i obliga les dones a passar d’una cultura de la cura a una del benefici, interioritzant les tensions que això comporta. A més que dificulta la igualtat d’oportunitats per al desenvolupament de la carrera professional. I això implica que es perpetua la bretxa de gènere.
La tensió de la doble presència
Existeixen nombroses investigacions que constaten el malestar que experimenten les dones, en termes de salut, quan han de fer front a la tensió que els suposa la doble presència o la “conciliació”. Potser perquè una de les conseqüències d’aquesta sobrecàrrega és un menor temps disponible per a una autocura saludable i per si mateixes.
Tampoc podem obviar que les dones presenten major esperança de vida en comparació amb els homes. Això no vol dir que gaudeixin d’un envelliment més satisfactori. Si tenim en compte els diversos indicadors econòmics basats en la quantia de les pensions i el dret a les mateixes, elles se situen en clar desavantatge.
Les dones grans han d’enfrontar la seva conjuntura personal i vital, que en molts casos les ha situat a la dependència i la pobresa, alhora que desemmascara alguns mandats socioculturals que les han limitat, relacionats amb un concepte de bellesa i joventut que no respecta el mateix procés natural d’envellir.
Salut psicològica i medicalització
En el pla de la salut psicològica, la socialització de gènere femenina s’associa amb una major prevalença de problemes com l’ansietat, la depressió o els trastorns de la conducta alimentària, units a un marcat deteriorament de l’autoestima.
A més, una de cada tres dones és víctima d’algun tipus de violència de gènere. Al llarg de les seves vides, moltes dones experimenten episodis o situacions més o menys sostingudes en el temps d’assetjament o abús sexual, o de violència per part de la seva (ex)parella. Aquests esdeveniments suposen un risc per a la salut de les dones, provocant un pitjor estat de salut general.
A això se suma una major medicalització de la salut de les dones com a conseqüència, al menys en part, dels biaixos de gènere en el diagnòstic, atenció, tractament i investigació. Així succeeix, per exemple, amb el dolor i el cansament que moltes dones presenten com a motiu principal de consulta. Quan no queden sense diagnosticar, es diagnostiquen erròniament, derivant en un major consum de psicofàrmacs, sovint innecessaris.
Un altre exemple el trobem en les malalties cardiovasculars. És poc conegut que els símptomes d’infart més freqüents en dones són diferents dels que solen ocórrer en els homes. Aquest desconeixement, unit a la percepció errònia que els problemes cardiovasculars es produeixen més en homes, dóna lloc en moltes ocasions a un diagnòstic tardà i un pitjor pronòstic.
No es tracta només d’incloure a les dones en les dades
Per tot l’anterior, la perspectiva de gènere és fonamental per oferir una millor atenció sanitària. No es tracta només d’incloure a les dones i veure les diferències. Urgeixen anàlisis en què la diferència sexual sigui una categoria analítica central. Això implica molt més que “afegir” dones a les dades: hem d’adonar-nos de la importància de ser una dona o un home en la recerca en salut.
Afortunadament, no tot és negatiu pel que fa a la salut de les dones. La socialització diferencial i l’especialització emocional de la qual parlem abans afavoreixen, entre d’altres aspectes saludables, un major desenvolupament de l’empatia i més sensibilitat.
Totes dues coses faciliten l’existència de relacions socials, convertint-se el suport social en una estratègia d’afrontament saludable freqüent entre les dones. A més, moltes dones del nostre entorn són exemple de resiliència i superació davant de qualsevol adversitat (in)imaginable.
Com proposa Anna Freixas, si volem tirar endavant, les dones ens hem de prendre seriosament. Això requereix “valorar la nostra ment i les seves produccions, sense demanar perdó per si de cas no estan a l’altura; ens convida a no estar sempre disponibles, com si el temps ens sobrés; suposa anteposar les nostres necessitats a les dels que colonitzen el nostre temps i, per descomptat, ens insta a respectar el nostre cos, la nostra salut, els nostres somnis i els nostres desitjos”. Prendre en consideració la perspectiva de gènere en la salut obre la porta a l’assoliment de les nostres expectatives vitals.
Bárbara Luque Salas és professora Titular del Departament de Psicologia de Universitat de Còrdova. Carmen Tabernero Urbieta és catedràtica de Psicologia Social de la Universitat de Salamanca.
Naima Z. Farhane Medina és psicològa per la Universitat de Còrdova.
Rosario Castillo-Mayén treballa al departament de Psicologia de la Universitat de Còrdova.
Aquest és un article traduït de The Conversation. Llegeix l’original aquí
No hi ha comentaris
Hola a todos. Lo primero que quiero hacer es mandar todo mi ánimo a todas parejas que quieren tener hijos y no pueden por problemas de salud. Yo he sido mama gracia al método de la ovodonacion y soy muy feliz . Conseguí serlo con una clínica ucraniana (de Feskov) u se que ahora mismo están ofreciendo programas muy variados y nuevas técnicas para conseguir lo que todo buscamos -el bebé sano . Estoy feliz con todo lo que tengo, con lo que me ayudaron a conseguir y se lo debo a ellos ! Todo camino que hay que hacer para tener el bebé sano merece la pena y más …!!
Hola, Elin, estás hablando de este centro https://maternidad-subrogada-centro.es?