L’Iris Garcia estava passant uns dies lliures a Cancun. “Allà no havia arribat encara el coronavirus, o si hi havia casos no era com aquí, i m’arribaven notícies que els carrers estaven buits, la gent confinada, que als supermercats faltaven coses… Per mi va ser un xoc, jo al·lucinava. És com que no t’ho acabes de creure perquè no ho estàs vivint”. L’Iris recorda les fotos que li enviaven de carrers de Barcelona habitualment molt transitats, i va sospesar si era millor quedar-se o marxar.
Estava fent les pràctiques d’Infermeria, a través d’un programa d’intercanvi d’estudiants, a Puebla, un lloc tranquil i estudiantil, lluny de l’enrenou. A l’abril, van començar a conèixer-se els primers casos de Covid-19 a Mèxic, i l’Iris va cedir a la pressió familiar que li demanava que tornés a Castellbisbal (Barcelona). Li van anul·lar un vol, dos vols, i tant ella com una companya que estava en la mateixa situació es van posar en contacte amb el Ministeri de l’Interior davant la possibilitat d’anar en un avió de l’exèrcit que estava repatriant ciutadans espanyols, cosa que encara avui li sembla de ciència-ficció. A casa li deien que si no tornava ara, no sabien quan podria fer-ho, i una cosina seva que és infermera la va alertar de la gravetat de la pandèmia. Finalment, van rebre un email d’Aeroméxico que els informava que anava a operar un vol amb destinació Madrid i van volar en un avió comercial.
Va estar les dotze hores del vol amb guants i amb doble mascareta, cosa que encara no era obligatòria a Mèxic i que va viure amb una certa angoixa i incomoditat. En arribar a l’aeroport de Barajas, la sensació no va desaparèixer: “Era molt rar tot. Estava tot buit. Vaig canviar la targeta SIM i vaig rebre un munt de trucades de diferents centres sanitaris, hotels Covid, espais com les fires que havien habilitat…”. Va rebutjar la primera oferta d’incorporació immediata a un hotel Covid perquè va preferir fer una setmana d’aïllament preventiu en haver fet un viatge tan llarg i haver estat en contacte amb tantes persones de diferents països.
Graduada al juliol
A finals d’abril la van trucar de l’Institut Català de la Salut (ICS) per treballar a Urgències de l’Hospital de Viladecans durant sis mesos. Ho tenia relativament a prop de casa, a Castellbisbal, i va començar a treballar quan va acabar la quarantena voluntària. Encara no estava graduada perquè no havia presentat el Treball de Final de Grau (TFG), però era qüestió de mesos.
“Sempre vaig estar acompanyada d’un infermer amb més experiència, mai em van deixar sola. No signava medicació i, si hi havia un pacient una mica més delicat, entrava algú amb mi. Sí que feia d’infermera, però sempre amb un acompanyament, perquè realment no tenia el títol”. El mes de juliol, l’Iris ja estava oficialment titulada.
“Va ser una oportunitat per espavilar-te”
La gran majoria dels pacients que arribaven a Urgències de l’Hospital de Viladecans eren persones amb símptomes de Covid. “Va ser una oportunitat per espavilar-te de totes totes, perquè tampoc et quedava molta opció”.
En l’àmbit emocional, el que més la va afectar va ser veure els pacients sols a l’habitació. “Em quedava amb ells, sobretot si eren persones grans que sabies que potser no sortirien d’allà i estaven conscients, sabien perfectament on estaven. Jo entrava, els posava el pijama, la via i, si els veia una miqueta malament, els donava la mà, els preguntava com se sentien, intentava calmar-los una miqueta si estaven nerviosos”.
“Això és potser el que més m’ha marcat. Nosaltres estem acostumades a la mort, a veure la gent morir, però sí que és veritat que tan massivament… I gent de potser 50 o 60 anys… Crec que cal fer molt d’èmfasi en l’acompanyament emocional, en què el pacient senti que et preocupes per ell, i això en infermeria aquí sí que es té molt en compte”.
“El somni de la meva vida era ser a Bellvitge”
Un cop finalitzat el contracte a Viladecans, l’octubre del 2020 va començar a treballar a Urgències de l’Hospital de Bellvitge en horari nocturn, on ja s’havien posat en contacte amb ella uns mesos abans. L’Iris havia fet allà les pràctiques el 2019 i havia quedat molt satisfeta de l’experiència. “Em van encantar. Sabia que volia acabar allí, tard o d’hora. Jo estava molt bé a Viladecans, és un hospital molt familiar i la gent t’acull molt bé. Estic molt agraïda per l’oportunitat laboral que em van donar, però el somni de la meva vida era estar a Bellvitge”.
L’Iris es va incorporar a Bellvitge durant la segona onada, que no va ser tan tràgica com la primera en aquest hospital: “Pel que m’han explicat, va ser molt dur. Jo no m’ho imagino, no ho he viscut, potser per això no m’ha quedat un trauma molt fort. Gaudeixo molt amb la meva feina, no ho visc com una feina. Avui, per exemple, haig d’anar a treballar, però ja tinc ganes d’anar-hi”. Durant els anys que va estudiar Infermeria, va treballar com a administrativa, una ocupació que li va permetre pagar-se la carrera, però que no li satisfeia. Ara, amb 28 anys, s’ha independitzat, viu a Viladecans, prop de l’hospital, i gaudeix de l’ambient laboral: “És com una miniciutat, a mi m’encanta”.
“Soc una noia normal i corrent que és infermera”
L’Iris no té la sensació de ser una treballadora essencial, sinó que creu que forma part d’un col·lectiu de professionals que fan el que han de fer. Tampoc se sent reflectida amb les comparacions dels superherois de bata blanca. “Jo no em sento una heroïna, soc una noia normal i corrent que és infermera, igual que han estat infermeres moltes persones durant molts anys, però sí que tenia ganes de formar part d’això”.
El seu repte actual a Urgències és “aprendre a prioritzar”. “M’estic enfocant més a saber identificar situacions; és a dir, quan ve un pacient, què és el que has de fer primer. Costa molt tenir l’ull clínic d’una persona experta, però a poc a poc ho estic aprenent”.
El contracte actual finalitza al desembre, i no deixa de formar-se. L’any passat va cursar un Màster presencial en Urgències Intrahospitalàries i al setembre comença un altre sobre Urgències Extrahospitalàries: “A mi el que em mou ara mateix és la motivació laboral”.
