La Síndrome d’Ovari Poliquístic (o SOP) és una patologia que tenim d’entre el 6 i el 21% de la població en edat reproductiva. És un trastorn hormonal molt freqüent. Però, que sigui freqüent, no significa que no sigui complex. Primer, perquè és un trastorn tant ginecològic com endocrí. Per tant, no solament està relacionat amb el sistema reproductiu, sinó que, en general, està relacionat amb tot el cos. El 70% de les dones amb SOP tenen, també, un trastorn anomenat resistència a la insulina (RI), un problema metabòlic que altera els ovaris i provoca símptomes com la irregularitat del cicle, l’excés de greix corporal, incapacitat per aprimar… inicialment, el SOP és una patologia indolora, passiva fins i tot, però una SOP “mal portat” implica que, a la llarga, es caurà el cabell per l’excés d’andrògins, tindràs brots d’acne, problemes en les articulacions, amb les tiroides, problemes de fertilitat, cardiovasculars… Una SOP “mal portat” podria suposar, fins i tot, una mort prematura.
El diagnòstic requereix tres criteris bàsics (anomenats els criteris de Rotterdam): cicles irregulars (de dos mesos cap endavant); signes d’hiperandrogenisme, que és una anàlisi amb un excés d’andrògins o presència de pèls en zones masculines (hirsutisme); i per últim, una ecografia en la qual es poden veure els ovaris amb una aparença poliquística. Hi ha diferents tipologies de SOP, el de/per RI és la més comuna. Però cada SOP és un món, igual que cada dona o persona amb ovaris ho és.
D’acord. Ara, realment: què és la SOP? Deixant les dades i els cientifismes de banda, com a persona que té SOP, com a persona que fa cinc anys que li ho van diagnosticar, que tenia cicles de sis a nou mesos, que té tots els símptomes, que fa més d’un any que està controlant la seva SOP, us puc dir que, en realitat, no ho sé. Realment no sé què és la Síndrome d’Ovari Poliquístic. Puc ser objectiva, dir que el que he descrit en els anteriors paràgrafs és la SOP, tot el que he anat llegint en diferents llibres, el que he anat investigant pel meu propi compte, però una part de mi segueix sense sentir-se identificada. No del tot. Una cosa que em va ajudar molt va ser descobrir que la paraula “síndrome” significa cúmul de símptomes. A mi em sembla, per experiència personal i per casos que conec, que la SOP és un calaix on ens han posat totes les que acomplim uns certs requeriments (els criteris de Rotterdam) sense saber exactament si tenim la mateixa patologia. I això és així, ja us ho avanço, perquè no hi ha estudis. Així que suposo que el temps ens ho dirà.
Però si hi ha una cosa amb la qual podem connectar totes és que, tenir SOP (o, en definitiva, tenir una patologia ginecològica, una patologia “de dones”), significa, és clar, tenir una cosa de la qual no pots parlar, no del tot, i una cosa que no acabes d’entendre, doncs ningú t’ha ensenyat res. Et diuen el teu diagnòstic, t’expliquen quatre coses mal explicades i amb pressa, quatre directrius inútils i totalment combinables: has d’aprimar-te, et costarà quedar-te embarassada i té, aquí tens les anticonceptives. I au, a buscar-se la vida. Però, què voleu que faci jo, amb tot això? Això em vaig preguntar, quan tenia dinou anys, una depressió considerable, em queia el cabell a grans quantitats i no podia aprimar-me. Ningú em va ajudar. Ningú no em va dir què havia de fer amb aquesta criatura que tenia a dins i que no em feia res de bo.
Vaig prendre anticonceptives durant dos anys i, al principi, els meus símptomes van millorar. Una miqueta, una bufada d’aire fresc i nou. Però després van empitjorar. I aquí va ser quan vaig decidir investigar. I em vaig adonar de moltes coses. Que els professionals no t’ajuden (i per què serà…? El sistema? La societat? No ve tot del mateix indret?). Tenia dinou anys quan em van dir que em costaria quedar-me embarassada (però, i a mi què? La meva única responsabilitat és treure bones notes a la uni!). Quan em van dir que tenia sobrepès, que em posés a règim (com si jo no hagués intentat, com si no fos conscient del meu cos des que soc una nena). I, després de dos anys menjant insuficientment, anant al gimnàs amb els budells udolant, veient com les meves companyes d’spinning s’aprimaven i jo no, em vaig adonar que tot això era el pitjor que li podria haver fet amb el meu pobre i patidor cos. Que el règim hipocalòric posa el cos a un estrès innecessari, que les hormones s’alteren, que tot empitjora. Que l’anticonceptiva és un esparadrap petit i insuficient davant aquell tall llarg i profund, que funciona fins que deixa de funcionar (qui es vol posar una tireta en una ferida tan gran? Una ferida oberta que no es pot curar sense punts…?). Amb les anticonceptives no hi ha regla. De fet, aquesta “regla” té un nom molt lleig que deixa la pell de gallina: sagnat per deprivació. Uau.
I ara (ai, ara!)… Ara em trobo que haig d’anar al metge amb els deures fets i el tema ben estudiat. Que, és clar, tots hauríem de saber una mica de medicina i sanitat, doncs, al cap i a la fi, és el nostre cos. Però jo he hagut d’aprendre a la força perquè, si no ho feia, sentia que no estava vivint. Que em deixava emportar i mal aconsellar i orbitava dins un núvol contaminat des del qual no podia fer res més que veure com em passava la vida pel davant. Ara he après a demanar explicacions, indagar, tot i haver patit el trauma de les respostes condescendents. He après a preguntar, preguntar i preguntar, a demanar segones, terceres i quartes opinions. I, gràcies a fer-ho, m’han sorprès diagnòstics tan inesperats com, de sobte, tenir una altra malaltia autoimmune que, en principi, “no té res a veure amb el SOP”, però vaja! Quina sorpresa! Sí que té a veure. Perquè es donen la mà, és un cicle sense fi, que dóna voltes i voltes i voltes…
El món no està fet per a nosaltres. L’estrès ens enfonsa, l’ansietat és cada vegada més abundant. No cal que us descrigui la societat i el món en el qual vivim, un món que no és compatible amb ningú, però que no ho és (encara menys) amb nosaltres. Som molt vulnerables. Anar a treballar i tenir una setmana d’estrès ja suposa, per a mi, un retard en el cicle d’un o dos mesos. Però, a més a més, la contaminació i els disruptors endocrins que aquesta comporta empitjora els símptomes del SOP.
De vegades m’agradaria parlar amb la meva jo del passat i dir-li que no passa res, que no es preocupi. Que no s’esforci tant per aprimar. Que esborri aquelles maleïdes apps que mesuren les calories, que no escolti als jutges de l’alimentació, que no plori per “menjar de més”. Que no li faci cas al metge que li va dir que era una hipocondríaca per preocupar-se pels seus símptomes, per investigar, per tenir dubtes. Aquell que li va dir grassa. Aquella que li va dir que es penediria de deixar les anticonceptives. Que no es preocupi si se sent perduda, si està saturada. Que les respostes arribaran, a poc a poc. Estan arribant. El món està començant a canviar i sembla que de mica en mica hi ha més professionals especialitzats i sensibilitzats amb la Síndrome d’Ovari Poliquístic. I, tot i que encara no són suficients, cada com hi ha més estudis. Més estudis on es pren consciència del biaix de gènere en la medicina, on es té en consideració el cicle i les seves fluctuacions hormonals, la importància de l’úter i l’ovulació.
Tot i que encara és una patologia incompresa, encara que no ens acabem de comprendre del tot, les coses estan canviant. Estem sortint a la palestra, estem parlant i explicant la nostra història i ja no ens fa vergonya parlar de la nostra regla (o la manca d’aquesta), si estem ovulant o no, si estem patint pel mal d’ovaris, per la síndrome premenstrual… Ja no es fa por parlar de la SOP, de l’endometriosi, de la dismenorrea, la fibromiàlgia… i jo crec que és molt important deixar de banda la vergonya que la societat ens ha imposat, deixar de patir en silenci, ocultar patologies cròniques, que no tenen cap mena de cura perquè no se sap si es poden curar. De patologies, les nostres mares i les nostres àvies n’han tingut i mai ho van arribar a saber. Patologies que tindran les nostres filles. És important queixar-nos. És important que parlem una miqueta més (o molt, moltíssim!) de la Síndrome d’Ovari Poliquístic.
