Moviments com el Fridays for future ens plantegen la necessitat d’abordar sense complexos un canvi climàtic que segons tots els experts comença a ser irreversible. El model econòmic actual, basat en un dogma desenvolupista i d’excessiu consum energètic, ha de donar pas a un model de sostenibilitat que avantposi la necessitat de conservació del planeta i una redistribució entre les rendes del capital i les del treball. Davant la crisi climàtica que ja és aquí, des de les ciutats i les institucions tenim l’obligació de fer tot el possible per a preparar-nos i tractar de pal·liar els seus efectes.
Parlar d’ecologia és parlar d’un nou model de societat. Aquest model ha de ser transversal i incloure diverses esferes a més d’un retorn cap a espais de reconstrucció del sentiment comunitari fora de la lògica de l’actual societat de consum i una relació diferent amb la naturalesa.
No es tracta de tornar a l’Edat Mitjana, ni de convertir el món en una comuna hippie, ni molt menys. Però sí que des de posicions progressistes tenim l’obligació d’esbossar models de societat assumibles i esperançadores perquè el model de creixement continuat que proposa el capitalisme ens porta a esgotar en pocs anys els recursos que té el planeta. Hem d’avantposar, davant la por i la resignació, la valentia i l’esperança, perquè d’una altra manera anem abocats a un futur distòpic com a Mad Max. Un horitzó que al cinema pot semblar molt xulo, però que no li desitjo a ningú viure’l.
Catalunya té una llarga tradició industrial, però no obstant això, està situada en la zona baixa de les regions més industrialitzades de la UE pel fet que ha anat cedint protagonisme al sector serveis. Això ha comportat, d’una banda, una devaluació de les condicions laborals i salarials i un empobriment de les condicions ambientals, així com una dependència excessiva de la importació de béns.
Per tot això, el futur de Catalunya ha de passar necessàriament per ampliar el ventall industrial amb models emergents i sostenibles com les tecnologies de la informació i la comunicació o els videojocs. El futur passa també per actualitzar les indústries existents com la tèxtil, de gran tradició al nostre país, i repensar el model dels actuals polígons industrials per a adaptar-los a la realitat de la digitalització i l’eficiència energètica. Hem d’apostar per un model de turisme interior, rural i cultural, en contraposició a l’actual, tan depredador del medi ambient. Necessitem, per tant, avançar a un model de producció ecològic i el més eficient possible des del punt de vista energètic, que deixi la mínima petjada ambiental possible, alhora que sigui capaç de donar sortida laboral a tota una nova generació que ve darrere nostre.
El transport, tant en l’àmbit públic com el privat, ha d’experimentar fortes transformacions, potenciant el primer i transformant el segon. Efectivament, els recursos del planeta són limitats i per tant caldrà compartir-los. El carsharing serà cada vegada més freqüent, perquè la cada cop més escassa energia farà que necessàriament haguem de prioritzar els nostres desplaçaments personals. D’altra banda, el transport públic haurà de fer un esforç per cobrir eficaçment àrees que ara mateix no es troben prou cobertes, com els polígons industrials, i arribar més i millor a tots els racons del territori avançant cap a sistemes de transports d’emissió zero.
Per tant, hem de caminar cap a una societat més responsable en la despesa, més conscient del cost ambiental que suposen els hàbits actuals per a dibuixar-ne de nous. En la qüestió energètica es veu clarament, ja que pensar que amb les renovables podrem mantenir el mateix ritme de consum energètic que l’actual no sembla possible, malgrat promeses com l’hidrogen verd. El futur ha de passar per edificis més eficients energèticament, capaços de captar la llum solar i fer servir altres elements de construcció que redueixin la petjada ecològica i disminueixin el consum. També haurem d’aprofitar tot l’espai possible en els nuclis urbans per a la instal·lació de plaques fotovoltaiques, en la línia dels projectes que s’estan desenvolupant sobre comunitats energètiques locals en diversos ajuntaments com el del Prat de Llobregat.
Perquè caldrà aprofitar-ho tot. Farà falta que avancem a reutilitzar, reparar i compartir tot el que es pugui, des de roba fins a electrodomèstics, fent un ús responsable del que tenim i ser conscients que allò que no fem servir, potser ho pot utilitzar una altra persona. Hem de sortir de la cultura de l’acumulació gratuïta per a tenir tot el que faci falta per no caure en aquesta espècie de síndrome de Diògenes en què estem immersos.
Les ciutats, en la mesura de les seves possibilitats, hauran d’avançar en mètodes de recaptació i reutilització de recursos naturals com l’aigua, ja que els propis edificis hauran de tenir o millorar els sistemes de recol·lecció de l’aigua de pluja i la gestió de l’aigua corrent i les aigües grises. Els municipis hauran de continuar fent esforços en aquest sentit, ja que la quantitat de pluja és previsible que minvi i no podem, necessàriament, exhaurir encara més els aqüífers i els rius.
Els municipis hauran de canviar el seu paisatge renaturalitzant els seus espais. El model del ciment ha de donar pas a places més verdes i augmentar la vegetació per tot arreu amb jardins verticals o la introducció dels boscos urbans. La vegetació capta el CO₂, redueix la temperatura i pot acollir fauna que ha estat expulsada del seu hàbitat natural.
Serà necessari que les ciutats estiguin també al servei de les persones, afavorint les relacions col·lectives i el retorn a la comunitat com és el cas de la pacificació de carrers i de les superilles a Barcelona, alhora que potencien el comerç de quilòmetre 0.
I, finalment, haurem de ser més curosos amb els nostres espais naturals. Durant molts anys, hem envaït i destruït territoris habitats per fauna i flora local. Tendim a pensar que tot és nostre i a no donar importància a l’ecosistema que ens envolta, però és imprescindible perquè es desenvolupi la vida, també la nostra. Vivim dins d’un planeta on tot està connectat i, per tant, cal preservar i cuidar la nostra flora i la nostra fauna perquè preservar-la i cuidar-la és preservar-nos a nosaltres mateixos.
Aquestes mesures han d’anar acompanyades per polítiques redistributives i del repartiment del treball. Hem de sortir de la lògica de la productivitat i acostar-nos a una de la felicitat. Una lògica on no ens definim exclusivament pel treball i el que tenim, sinó pel que som i on la individualitat doni peu a un retorn del sentiment comunitari.
Cal avançar cap a un model de consum de proximitat, on no hi falti res, però res sigui excessiu, i on la consciència de ser i d’estar dins d’un ecosistema avanci. Compartir, responsabilitat i sobrietat seran les paraules del futur, perquè aquest no està escrit tal com ens diuen. És a la nostra mà afrontar-ho amb valentia, confiança i esperança.
