La tala d’uns arbres al davant de casa seva, a Palma, havia deixat sense recer uns ocellets que la infermera Rosamaría Alberdi sempre sentia cantar. I va decidir que, per compensar la pèrdua dels pardalets, cada dia els hi posaria menjar. El matí del 24 de febrer, sentint a la ràdio la notícia dels primers bombardejos russos d’Ucraïna, la tristor l’envaïa. Desolada per la situació, la consciència l’interpel·lava per fer-hi alguna cosa. L’endemà, escrivia: Para empezar/ a actuar/ frente a la guerra,/ les he dado/ doble ración/ de pan/ a los pájaros (@rosamariaalberdi).
Així de senzill, una acció des de la cuina de casa, i uns versos per compartir-ho amb el món. La poesia acompanya la vida d’aquesta professora d’Infermeria, primera infermera de l’Estat amb el títol de doctora honoris causa. Diu que “l’escriptura, i especialment la poètica, és un símptoma que ha de ser atès. Sempre significa alguna cosa: una necessitat, un desig, la faceta d’un goig”. Alberdi clarifica que “atendre el símptoma significa portar sempre els ulls oberts, deixar que el cor es preposi i assumir el risc. I significa renunciar a la tranquil·litat quotidiana, a la raó desapassionada i a l’ordre sense paraules”, afegeix la infermera poetessa. “A la meva mare li agradava molt llegir, ella em va introduir en el món de la lectura. Jo demanava llibres per als aniversaris”, recorda. “L’escriptura, i especialment la poesia, em serveix per ordenar el caos d’emocions interiors, per anomenar i anomenar-me. I per dir allò que només puc dir des de la poesia”, expressa.
Nascuda a Barcelona, des del 99 viu a Mallorca, on va ser diputada socialista al parlament balear. En aquella època –diu- “la poesia era una espècie d’oasi”. Participant en els tallers de poesia d’Antonio Rigo, al cafè Antiquari de Palma, la Rosamaría “sentia que entrava al paradís”. Admet que escriu poesia per pura necessitat d’expressar i, en la universalitat de les emocions que es troben hi veu el sentit de compartir el que escriu. Molt travessada i interessada amb tots els temes que tenen a veure amb la cura com a activitat professional de les infermeres, com a valor ètic i com a dret, explica que “no és que posis la teva vida en la professió, sinó que el valor de la cura entra a la teva vida”. Alberdi, que és professora emèrita d’Infermeria a la Universitat de les Illes balears, contempla també la curació amb la poesia.
‘Vist en consulta’
Històries de persones que pateixen una malaltia van tenir durant un any -el 1995- el seu espai setmanal a la contraportada del setmanari L’Hora del Garraf, en una secció que duia de nom Vist en consulta, i que escrivia una metgessa, la reumatòloga Mercè Carandell. Per aquell recull de relats, Carandell va rebre el premi Eugeni Molero. “La meva tendència és convertir-ho tot en literatura, en ficció. Escriure és entre una catarsi i un alliberament, i la possibilitat de viure més vides, una escapatòria i la resposta a preguntes que em faig. I, en la pell d’un personatge, pots fer les paus amb qui vulguis”, expressa l’autora. “A la consulta he conegut molta gent, moltes experiències de vida”, explica. “El contacte amb el malalt t’introdueix històries humanes i hi crees uns vincles. La informació científica no treu que el context de vida dels pacients no t’ajudi també. Ara els reumatòlegs ja no tenen tantes visites, perquè la ciència els hi ha tret les castanyes del foc”, afegeix. De fet -diu-, “la reumatologia ha estat una de les especialitats més beneficiades del segle XX”.
Merce Carandell va treballar a l’Hospital de Sant Camil (Sant Pere de Ribes), a l’Hospital de Bellvitge, al CAP Jaume I de Tarragona, i al de Sant Joan, de Vilanova i la Geltrú. Sempre envoltada de literatura, en una família amb germans i avantpassats escriptors, la tendència a escriure -recorda- sempre la va tenir, i després de 42 anys d’exercir de metgessa, l’any 2013 en jubilar-se i es va abocar de ple a l’escriptura. Ara té a les seves mans la seva primera novel·la: El Paradís rere el mar, una història d’amor amb reminiscències històriques, també disponible en versió d’audiollibre.
El descobriment d’un fàrmac per vèncer l’Alzheimer és el motor de la trama de Codi Genètic, la primera novel·la de la metgessa, professora de farmacologia i investigadora de la Facultat de Medicina de la UB, Amàlia Lafuente. El llibre va néixer ja amb un premi, el XXII Premi Països Catalans-Solstici d’Estiu del 2009. Lafuente havia sentit ganes d’escriure i s’havia apuntat a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on també havia aconseguit un primer premi de guió al certamen que aquesta escola celebra. “Anar-hi em va anar molt bé, m’ha fet escriure i ser capaç de fer tot el que ara sé fer”, expressa. “El gènere policíac és el que més m’atrau, i també la crítica constructiva que puc fer a través de la ficció”, diu. Es refereix a les enveges, traïcions i vanitats, misèries humanes amb les quals va vestint les seves trames, tot desvelant secrets en forma de novel·la, sobre els centres hospitalaris i els laboratoris d’investigació. Seves són també els llibres del mateix gènere Teràpia de risc, un thriller sobre teràpies antienvelliment, i Secret professional, ambientat en la psiquiatria en un gran hospital i la investigació d’un assassinat, publicada a finals de l’any passat.
Endocrinologia i teatre
Ramon Gomis és metge especialista en endocrinologia i degà dels Estudis de Ciències de la Salut de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Però també és dramaturg i escriptor. Encara no havia acabat la carrera de medicina, que ja havia completat dues obres de teatre. Segons ell, “l’exercici de la medicina és molt humanístic perquè a part de coneixement científic, necessites entendre el problema, el patiment, el dolor. El teatre i la literatura tenen també aquesta visió humanística. El dolor, l’amor, la passió, moltes coses de la creació lliguen i tenen punts en comú amb la medicina. La ciència és descobrir nous paisatges i també la literatura i l’art també”.
Explica, però, que ell no ha barrejat les dues activitats. “He tingut el barret d’escriptor i el barret de metge, i he anat fent el canvi de xip. Hi ha persones que no saben que sóc el mateix”, diu. Considera que “la literatura té un punt de vanitat, perquè amb ella busques un lector. I ja no parlem de la vanitat del poeta, allò que em passa a mi, vull que ho sàpiguen. També en el teatre es desitja que el públic xiuli, aplaudeixi… En la medicina, en canvi, no pretens donar a conèixer que has alleugerit o curat. Són dos exercicis una mica diferents”, compara Ramon Gomis, que es descriu a sí mateix com a escriptor de cap de setmana, de vacances i vespres.
Entre altres tasques i càrrecs, va dirigir l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS), va presidir la Societat Espanyola de Diabetis i va ser membre del Consell de l’Associació Europea per a l’Estudi de la Diabetis (EASD) i de la Unió Europea de Metges Especialistes. Fora de l’àmbit mèdic, va ser president de la Fundació Teatre Lliure. Aquest endocrinòleg és autor, entre altres obres, d‘Espiadimonis, Vermell de Xaloc, Capvespre al jardí, Al fill de la mar i El mercat de les delícies, en teatre. Per la seva primera obra de teatre, La petita història d’un home qualsevol, un retrat de la vida rural al Camp de Tarragona, va rebre el premi Joan Santamaria 1970. En prosa ha publicat obres com Paisatge de tardor i Cròniques de la Costa Daurada i, el més recent, Retrats impertinents, el publicarà Arola Editors. Gomis lamenta que, en general, els segells editorials apostin poc per gent més gran de 65 anys, a no ser que siguin autors ja molt consagrats o coneguts des del punt de vista del màrqueting.
Segons explica l’uròleg de la Fundació Puigvert Paco Sánchez, “les vies de publicació pels escriptors no professionals són poc accessibles, però hi ha canals molt àgils d’autoedició. Jo acabo de publicar Delirio transunicórnico, una novel·la curta de ciència-ficció, amb l’editorial Bubblebooks“. Aquest metge diu que escric d’ençà que té memòria, que per a ell “és un impuls natural, una necessitat i un plaer. Tot i que, tal com deia Juan Benet, amb els anys s’ha transformat en una imposició”. Però també reconeix que li aporta, sobretot, llibertat. “No tinc limitacions, ningú em condiciona amb cap jerarquia. És com tenir una segona vida”.
Sánchez és professor de Medicina de la Universitat de Vic. “M’agrada ser útil als altres, i la professió mèdica m’ho permet. La cirurgia és, a més, molt directa i resolutiva, pots curar amb les teves mans, i això és pura màgia. A la universitat tinc la sort de compartir coneixements amb gent jove plena d’energia. La literatura és un àmbit molt diferent. Davant el full en blanc estàs sol i, de mica en mica, vas modelant unes històries i uns personatges que ocupen part de la teva vida”. Ell escriu relats i novel·les curtes. Els seus arguments giren entorn dels sentiments i la força del destí. “A Yo conocí a Don Juan i a Mis amigos muertos, exploro la frustració humana. Terror en el Matarraña tracta de l’amor i la maldat. Als relats de ciència-ficció descric realitats que són cada vegada més versemblants”, detalla. A més, explica que com que viu envoltat de dones, el món femení l’interessa molt. “Em colpeix l’anonimat que patien les escriptores antigues, en contrast amb la gran qualitat de la seva obra”, explica. Per això va fer un llibre que recull biografies de dones literates Mujeres escritoras españolas, per a regalar a les seves filles.
Preventivista i biògrafa
La Laura Gavaldà és metgessa especialista en medicina preventiva i salut pública de l’Hospital Universitari de Bellvitge. Anys enrere havia escrit alguns relats curts i, l’hivern del 2015, va rebre un premi per un d’ells de l’Institut Català de la Salut. “Escriure et permet endreçar emocions, les observacions que fas al dia a dia les transformes, crees un món, crees un espai propi teu creatiu. En mi, escriure va començar com una afició”, declara.
Però, fent un pas una mica més lluny de la creativitat, a finals del 2017, Gavaldà comença a recopilar informació sobre el director de fotografia i realitzador cinematogràfic Néstor Almendros. Ho feia “per pura memòria històrica, perquè considerava que no se li havia fet prou justícia a nivell Catalunya”, diu. Val a dir que Néstor Almendros era amic de la seva família. Investigant i recollint dades de la seva vinculació amb Catalunya, se li obre “una visió brutal pròpia d’una novel·la”, i es planteja com endreçar-ho i donar-li forma. I ho ha acabat fent escrivint una biografia que té com a fil conductor els mateixos records familiars. “Ho vaig fer per donar visibilitat a qui considero un català universal al qual no se l’ha tingut en compte”, expressa la metgessa.
Gavaldà comença a escriure aquest llibre la tardor del 2019. La pandèmia arriba quan en tenia la meitat de fet. Després d’un temps aturat, perquè el virus reclamava tots els sentits, encara en pandèmia l’ha pogut enllestir. De fet -diu- “anava intentant trobar espais de creació per mantenir-me serena enmig d’aquell caos”. I un cop acabat, el dona a llegir a familiars i amics. El bon feedback rebut i la recomanació d’una amiga la duen a enviar-lo a l’editorial Comanegra, que s’encarregarà de publicar-lo.
De la seva experiència, Laura Gavaldà guarda algunes conclusions: “La medicina és una professió tan exigent que sembla que només t’hagis de poder dedicar a ella. La nostra és una professió en la qual la nostra activitat mental que més utilitzem és la més racional, més científica, i sovint la part cerebral més creativa la tenim atrofiada, i és un error. Hauria d’estar tot equilibrat, la racional i la creativa”. I ella ara sent que ha sabut trobar el seu espai creatiu. “Pot ser l’escriptura, la música, la pintura, el que sigui, però jo considero que activar aquesta part més creativa et fa millor o més completa personalment i, ergo, millor professional. Si tens una inquietud creativa i pots cultiva-la, ho has de fer”, afirma. “També així guanyes confiança. Hi ha molts tipus d’escriptura: la reflexiva, la terapèutica…, i molts enfocaments. Qualsevol persona pot descobrir la seva i sentir-se realitzada. Creant un relat també et coneixes a tu, és un descobriment”. Ara que –diu- “amb la pandèmia ens hem plantejat poc o molts canvis a nivell vital, jo ja penso en altres projectes d’escriptura”.
Escriure, com a una oportunitat de fer aflorar un talent ignorat, o com a pur entreteniment o teràpia vital, de la mà dels records plasmats en una autobiografia, anècdotes viscudes a la consulta, a l’hospital, a urgències, ha estat sempre una activitat molt difosa entre metges. Anton Txèkhov, Gregorio Marañón o Louis-Ferdinand Céline són exemple de combinar medicina i escriptura. I molts professionals sanitaris avui dia aprofiten la jubilació per escriure. De fet, l’Agrupació de Jubilats de Metges de Catalunya (AJMC) va néixer per fomentar el desenvolupament i manteniment del coneixement, arribat el temps de retirar-se de les consultes. Organitzen activitats culturals, conferències sobre temes diversos i cursos. I va ser a partir de la presentació d’un llibre que van veure que hi havia molta afició a escriure, i van obrir l’Espai del Metge escriptor. “Van sorgir idees, com la biblioteca física o digital a la seu del Col·legi de Metges, presentacions de llibres i conferències sobre temes diversos”, explica María Jesús Martínez, presidenta de l’AJMC. Avui formen part del grup dels escriptors una quarantena de metges i metgesses, jubilats i no jubilats. Una de les presentacions fetes aquest any va ser la del llibre Si puede, no vaya al médico, d’Antonio Sitges-Serra, excap de Cirurgia de l’Hospital del Mar de Barcelona, un exemple més de com la vida dels pacients traspassa i inspira, poc o molt, als professionals sanitaris.
