El canvi climàtic ha exposat milions de persones a una inseguretat alimentària i hídrica aguda, especialment a l’Àfrica, Àsia, Amèrica Central i del Sud, a les petites illes i a l’Àrtic. Però no només, en el rodatge de 50 graus, el mes de juny de 2021, Ferran Puig Vilar, enginyer superior de Telecomunicacions i editor del blog Usted no se lo cree, li preguntava a Marta Rivera, professora d’investigació a Ingenio (CSIC-UPV):
Fins a quin punt creus Marta que hi ha risc d’interrupcions més o menys brusques de subministrament d’aliments?
I ella responia:
“Hi ha més d’un risc pel que fa al sistema alimentari. El primer és la disponibilitat d’aliments perquè s’ha reduït la productivitat dels conreus. A la Mediterrània, la projecció és d’una reducció del 17%. A Europa, ja s’ha observat una reducció de la productivitat del 5%. Dades realment preocupants, que ens han de fer pensar en una reorganització del sistema alimentari en l’àmbit europeu. Per altra banda, ens amenaça una reducció del proveïment energètic. I finalment, l’abastiment també està amenaçat pels fenòmens meteorològics extrems que podrien causar-ne una interrupció”.
A totes aquestes causes que amenaçaven el normal forniment d’aliments, s’hi ha afegit la guerra a Ucraïna i les posteriors sancions i les respostes de les quals en parlarem més endavant.
Explicàvem en el capítol 2 que, si la temperatura incrementa entre + 1,5ºC i + 2ºC en l’àmbit global, les collites ja no serien estables. Un cop més, ha quedat demostrat que les previsions de l’IPCC es queden sempre curtes, que informe rere informe, els resultats són pitjors del que s’esperava. No ha calgut arribar a +1,5ºC de mitjana global per observar que la productivitat minvava a les zones més afectades pel canvi climàtic, Europa inclosa. Al Nord, doncs, no estem a resguard de la crisi alimentària que s’acosta (ja és aquí?).
El canvi climàtic dificulta, i cada cop més i arreu, la producció i l’accés als aliments. Com més vulnerable és una regió, més dificultats apareixen. Els sistemes alimentaris (agricultura, silvicultura, pesca i aqüicultura) s’estan deteriorant per l’excés de les temperatures, les sequeres, les inundacions, els incendis forestals… Però tot això no passa exclusivament pel canvi climàtic. També esdevé per la gestió que el sistema econòmic i cultural vigent fa de la biosfera i que la majoria de la població del Nord dominant accepta com l’únic procediment possible.
Alimentació fòssil
“L’alimentació és la primera font d’energia. És així com nosaltres ens mantenim vius”, li agrada dir a Antonio Turiel, investigador científic del CSIC a l’Institut de Ciències del Mar. A l’agricultura industrial li fa falta molta energia fòssil, principalment dièsel per la maquinària i el transport. I la fabricació de fertilitzants nitrogenats requereix gas natural. Dues raons indiscutibles perquè apugin els preus dels aliments, a les quals hauríem d’afegir la Xina, que ha reduït un 90% les exportacions de fertilitzants. I Rússia, que també ho va fer abans de la guerra contra Ucraïna.
L’any 2019 el biofísic Paavo Jarvensivu, Universitat de Helsinki, ens va fer entre d’altres, dues recomanacions essencials: (i) els aliments s’han de produir de manera que es regeneri el sòl en lloc d’erosionar-lo. (ii) s’han de transportar persones i mercaderies sense cremar petroli ni cap altre combustible fòssil. En altres paraules, s’ha de treballar en favor de la sobirania alimentària a cada territori, tenint cura de la regeneració dels sòls tot impedint la seva degradació. I només transportar aliments d’una part a l’altra del món en cas d’extrema necessitat. Nogensmenys, entre el 21 i el 37% del total de les emissions de Gasos amb Efecte Hivernacle (GEH) estan relacionades amb la producció i el consum d’aliments, de les quals entre el 5 i el 10% corresponen al transport. I és que el sistema agroalimentari industrial que regeix l’alimentació és una màquina de transformar combustibles fòssils en aliments amb una molt baixa eficiència.
El resultat ha estat convertir una necessitat humana ineludible, un dret humà, alimentar-se, en una mercaderia especulativa. Aquesta metamorfosi va començar a finals del segle XIX i es va accelerar el XX amb la ‘revolució verda’ i es va consolidar amb la creació de l’Organització Mundial de Comerç (OMC) els anys 90 del segle passat. En aquest temps, hi ha hagut un notable canvi de paradigma com explica Marta G. Rivera a 50 graus: (i) “Se substitueix una energia renovable com és la força del treball humà, per eines que depenen de l’energia fòssil, com ara el transport, els tractors i la maquinària en general; (ii) per produir aliments, es traspassen fronteres agràries, colonitzant i desforestant nous territoris, que prèviament havien emmagatzemat carboni en forma de boscos i que, en desaparèixer, emeten a l’atmosfera en forma de CO2 (fins ara ha suposat un 30% del total de ‘GEH’); (iii) es fan servir fertilitzants nitrogenats (amoni, urea) que també consumeixen energia fòssil i emeten òxid nitrós en utilitzar-los i dipositar-los als sòls”.
En els darrers 100 anys, s’ha produït un efecte gens positiu: s’ha duplicat la quantitat de compostos nitrogenats artificials en el sòl, l’aire i l’aigua. I això és molt perillós, perquè, en excés, el nitrogen és un contaminant que accelera el canvi climàtic a través de les emissions d’òxid nitrós, un potent GEH, que enverina l’aigua, els animals, les plantes i els éssers humans. Per tot això, segons els científics del clima, és una de les amenaces més greus per a la humanitat actualment.
Com a fertilitzants també es fan servir el fòsfor i el potassi. Amb el nitrogen, els tres elements clau de la fórmula NPK: nitrogen, fòsfor, potassi. Tots tres conformen la base de l’agricultura industrial. Els tres primers productors de potassa són Canadà, Bielorússia i Rússia. I el quart és la Xina. El principal exportador és Rússia, seguit del Canadà i la Xina. Com veieu Rússia i Bielorússia estan al capdavant de la producció i exportació de potassa. Bielorússia està sancionada des de fa temps i Rússia ho estarà després d’haver atacat Ucraïna. Pel que fa al fòsfor, la principal reserva radica a Fos Bucraa, al Sàhara Occidental (també n’hi ha a la Xina i als Estats Units) ocupat pel Marroc, zona de conflicte per la legítima reivindicació del Front Polisari de celebrar, amb el suport d’Algèria, un referèndum d’autodeterminació que Marroc li nega, amb el suport recent d’Espanya. El fòsfor, a més, és dels tres components bàsics NPK el que està en més perill d’esgotar-se. La guerra, doncs, està empitjorant el sector dels fertilitzants, sigui per manca de matèries primeres o de productes elaborats.
Antonio Turiel i Juan Bordera advertien en un article a CTXT de 19 de febrer de 2022 titulat Fertilizantes: ¿en la antesala de una gran crisis alimentaria?, que en el pitjor moment de la crisi del gas natural l’any 2021, la majoria de plantes europees de producció de fertilitzants van tancar. I només han obert amb contractes garantits i a preus molt més alts. Seria el cas de Fertiberia, radicada a Espanya però en mans d’un grup inversor internacional. D’altres empreses que han tancat en un moment donat serien Yara International, noruega; CF Industries, estatunidenca; o Borealis Age, austríaca. Pensem que, per acabar-ho d’adobar, la Xina ha reduït les exportacions d’un 90%, com també Rússia, que tot i disposar de gas natural, va suspendre les exportacions abans de l’atac a Ucraïna. I és que per fer fertilitzants inorgànics s’empra un terç del total de l’energia que es fa servir en el sistema agroindustrial. Més a prop que no pas les indústries hi ha la pagesia, que en molts casos no ha pogut pagar els fertilitzants i ha decidit no sembrar. No sabem quants, però ho sabrem, i serà una mala notícia. No voldria deixar de citar els herbicides i els pesticides que es deriven del petroli i que també estan sotmesos a la crisi dels combustibles fòssils i a la pujada de preus.
Monocultius i diversitat genètica
A mesura que l’agricultura ha estat colonitzada per l’agricultura industrial, s’han imposat els monocultius i s’ha perdut diversitat genètica. Això ha comportat menys varietat de llavors i immenses plantacions del mateix producte fins a esgotar-ne la fertilitat. Els pagesos han estat empesos (obligats, de fet) a fer de les seves terres monocultius de varietats homogènies d’alt rendiment. S’han perdut així incomptables varietats de cereals, fruites, verdures i espècies més ben adaptades a la sequera, la calor, la humitat, i també a determinats patògens. Són les conseqüències d’haver deixat l’alimentació en mans de monopolis que tan sols pensen en els dividends dels seus accionistes i en mantenir la producció al cost que sigui i a costa de qui sigui.
Ara que les temperatures pugen acceleradament i els rendiments dels conreus decauen, l’agroindústria intenta recuperar llavors més resistents/resilients que fins ara no tan sols havia descartat, sinó també prohibit.
Després de múltiples fusions, quatre empreses encapçalen la llista de vendes d’agroquímics: Bayer Crop Science (10.374 milions de dòlars), Syngenta Group (10.118) BASF (7.123) i Corteva (6.256 milions de dòlars). Entre les deu primeres també hi ha FMC, ULP, Adama, Somitomo Chemical, Nufarm, i Yamgnong Chemical. Després de les deu primeres, nou de cada deu empreses són xineses. Per altra banda, CropLife és la principal organització comercial de les companyies més grans d’agroquímics i de biotecnologia agrícola del món. Aquesta macroorganització representa els seus sis principals membres: Syngenta, FMC, Bayer, BASF, Sumitomo Chemical i Corteva, i defensa els interessos de la indústria de la ciència dels cultius.
Entre els principals objectius hi té garantit que els productes fitosanitaris i les llavors biotecnològiques formin part del suport a l’agricultura ‘sostenible’.
Totes aquestes empreses han volgut i volen obligar els pagesos a usar tots els seus productes, des de les llavors fins als fertilitzants i pesticides (esclavatge industrial). I no tenen gens d’interès a evitar, malgrat estar perfectament informades (els primers dictàmens del canvi climàtic són dels anys 60 del segle passat), els costos ambientals derivats de l’ús de fertilitzants sintètics, pesticides i maquinari que deterioren el sòl i escalfen l’atmosfera amb el vessament de GEH. Es limiten a promocionar eslògans amb conceptes altisonants (màrqueting), com ‘agricultura sostenible’, per enganyar la ciutadania generant falses esperances.
Contràriament, sí que s’han ocupat, no tan sols de desqualificar les produccions locals d’aliments i els sistemes de producció d’aliments alternatius (de fet són els sistemes originaris), com ara l’agroecologia, l’agricultura ecològica o la permacultura, sinó que contínuament amenacen la pagesia si no se sotmet als seus interessos. I no oblidem-ho, tot amb la connivència dels poders públics subordinats als poders econòmics dominants (governs al servei dels mercats).
Us faig arribar l’enllaç a un web on es destapen les cares comercials de les grans multinacionals dominadores del sistema alimentari. La seguretat alimentària, doncs, està indiscutiblement en perill, i agreujada per la crisi dels combustibles fòssils imprescindibles per l’agricultura industrial (fertilitzants, pinsos, transport, funcionament del maquinari). I la guerra, que accelera la inseguretat en disminuir significativament l’avituallament tant d’energia, petroli, gasoil, gas, com de gra i oli de gira-sol, per posar dos exemples que afecten Espanya. Un cas més on es demostren les interrelacions, la interdependència i la retroalimentació entre totes les crisis. En definitiva, el canvi climàtic soscava (ja ho està fent) la sobirania alimentària. I la guerra accentua aquests riscos explicitats tímidament per l’IPCC.
Cereals (i guerra)
Des de fa molts anys, Ucraïna és cobejada per la capacitat de produir cereals de bona part de les seves terres. Una de les grans riqueses són les terres negres. Hi ha dos ‘cinturons de chernozim’ al món (uns 230 milions d’hectàrees). Un va des de les praderies del Canadà (a Manitoba) i es perllonga per les grans planes dels Estats Units fins a arribar a Kansas. L’altre va des de Croàcia fins al sud de Rússia, a Sibèria, recorrent el Danubi i, sobretot, Ucraïna i la Terra Negra de la Rússia Central. A Ucraïna són sòls molt fèrtils, que es caracteritzen per tenir un metre de fondària i estar formats per matèria orgànica rica en fòsfor, potassi i microelements, ideals pels cereals que necessiten substrats amb aquesta profunditat. La pregunta seria, el Nord global estaria tractant de controlar les terres negres a costa del control rus? És aquest un més dels motius de la invasió?
Una de les dues grans zones de ‘chernozim’ a Ucraïna envolta Donetsk i Lugansk, és a dir, està en zona de conflicte i ara és el moment de plantar les llavors. Què passa? Doncs que el president Zelenski, per assegurar els aliments bàsics als ucraïnesos, ha prohibit la pràctica totalitat de les exportacions (només es poden exportar petites quantitats de panís i oli de gira-sol). I resulta que els cereals procedents d’Ucraïna són essencials per a la subsistència de molts països del Sud global (també són importants per a Europa, Espanya inclosa). Tant és així, que són clau en la determinació dels preus de les matèries primeres alimentàries a escala mundial.
Ucraïna és el cinquè exportador de blat del món (i Rússia el primer productor i exportador). Primer de gira-sol, segon d’ordi, cinquè de panís, novè de soia, tercer de patata, setè de remolatxa de sucre… Enguany les exportacions d’Ucraïna haurien de garantir el 12% de la producció de les exportacions globals de cereals, cosa que no pot fer per la guerra, la prohibició de les exportacions i el bloqueig/ocupació dels ports del Mar Negre. No fer-ho causarà un xoc en els mercats globals (el blat és el motor del comerç mundial d’aliments). De fet, el preu del blat ja havia pujat abans de la guerra (no deixa de pujar des de 2016), a conseqüència de les interrupcions de subministrament causades per la COVID-19, els esdeveniments climàtics extrems, la disminució dels proveïments energètics i la disminució de la productivitat dels conreus. Amb la guerra, la inestabilitat s’ha multiplicat. A més, per si no n’hi hagués prou, Rússia és un dels principals productors de fertilitzants, i Bielorússia el principal exportador de potasses.
Si sumem Rússia i Ucraïna, entre totes dues subministren el 30% del blat mundial, el 20% del panís, el 75% del gira-sol, i el 33% de l’ordi, segons dades de la FAO. A tot plegat hi hauríem de sumar que Europa fabrica l’etanol amb blat (10 mil tones, segons Ecologistes en Acció, l’equivalent a 15 milions de fogasses de pa de 750 grams cadascuna); el bioetanol amb ordi, panís, canya de sucre i sègol; i el biodièsel amb soia, gira-sol, colza i palma.
Els territoris més dependents estan a Àfrica i Àsia. El Líban depèn en un 50% del blat que procedeix d’Ucraïna, la qual cosa suposa el 35% de la ingesta calòrica dels libanesos. Una dependència en la ingesta calòrica la pateix també Líbia, que depèn del blat ucraïnès en un 43%, Malàisia d’un 28, Indonèsia també d’un 28, Bangladesh d’un 21, Iemen (atacat i en guerra amb Aràbia Saudita) d’un 22, Egipte d’un 14%. També en són dependents Algèria i Brasil, i no oblidem-nos, Palestina.
Així les coses, diversos governs estan restringint l’exportació de gra i d’altres aliments per tal d’assegurar el subministrament intern i evitar tant com es pugui l’augment de preus en el seu país.
Preus
El 22 de gener del 2022, poc abans de la guerra, Alex Smith, analista d’alimentació i agricultura del Breakthrough Institute, escrivia a la revista Foreing Policy: “Hi ha moltes raons per les quals s’ha d’aturar una invasió russa d’Ucraïna abans que succeeixi. La interrupció dels lliuraments d’aliments d’una de les paneres més importants del món, hauria de ser una de les principals. Si una invasió és inevitable, els governs d’arreu del món han d’estar preparats per reaccionar ràpidament per evitar la inseguretat alimentària i la fam potencial, fins i tot enviant ajuda alimentària als països necessitats i accelerant els canvis de la cadena de subministrament per redirigir les exportacions als clients actuals d’Ucraïna”.
La FAO informa que els preus dels aliments s’han apujat d’un 33,6% de març de 2021 a març de 2022. El blat s’ha apujat el darrer mes de març d’un 19,7% (no sols per la guerra sinó també per la sequera als Estats Units). El panís d’un 19,1. L’oli vegetal impulsat per l’oli de gira-sol un 23,2%. El sucre un 6,7. La carn un 4,8. I els lactis d’un 2,6%. Per cert, els lactis s’han apujat en un any, de març de 2021 a març de 2022, d’un 23,6%. I els països més poderosos i rics del món no han pres les mesures que calien per fer front a una crisi cantada.
El resultat és que ara mateix, i a tall d’exemple, tenim conflictes alimentaris a Palestina (totalment dependent), Turquia (augment de costos exorbitants), Marroc (revoltes per manca de cereals, en especial blat), Shanghai (oficialment per COVID, però també per manca de subministraments), Sri Lanka (no paga el deute per estalviar dòlars i poder comprar aliments), Kazakhstan (malgrat ser un país exportador), Argentina (amb sequera i manca de proveïment d’energies fòssils), Perú (fan falta fertilitzants), Brasil (no disposa de blat), o Colòmbia (un dels nous punts crítics assenyalats per Nacions Unides per manca d’aliments/fam), i a la República Democràtica del Congo, segona economia d’Àfrica, un país del qual ens emportem les seves riqueses com autèntics saquejadors (coltà, terres rares, diamants, cobalt, coure, or, aigua) i els hi deixem la misèria i la mort, està patint ara mateix la pitjor crisi de fam del món.
Oxfam informava aquest mes d’abril que 260 milions de persones addicionals podrien caure en la pobresa extrema per la COVID-19, l’augment de les desigualtats a tot el planeta, i l’augment desorbitat del preu dels aliments. En l’informe ‘Després de la crisi, la catàstrofe‘ diu OXFAM que 860 milions de persones podrien viure en la pobresa extrema (menys d’1,0 dòlars/dia) a finals de 2022. De fet, una crisi de fam massiva amenaça milions de persones a l’Àfrica Oriental, el Sahel, el Iemen i Síria. Però no tan sols, perquè l’augment de preus està exacerbant també les desigualtats al Nord global. I Espanya no se n’escapa: la inflació del 9,8% el proppassat mes de març suposa una pèrdua de poder adquisitiu de 16.700 milions d’euros que afectarà sobretot a les llars amb les rendes més baixes.
Dièsel
Si a tot plegat li afegim la crisi del dièsel, que va pujant de preu a tot arreu i és imprescindible per a la mecanització agrícola i el transport, es va concretant un mapa que tan sols podem qualificar de desolador: a Europa, es preveu una reducció no menor al 15%, que condueix a un escenari de racionament imminent (no només del dièsel sinó també del gas i del petroli).
A Austràlia, també es plantegen el racionament. A Sud-àfrica, ja han limitat la seva venda. A Sri Lanka no en tenen, tampoc al Pakistan, ni a Nigèria, que prefereix exportar el seu petroli que no pas refinar-lo. I a l’Argentina (que ha restringit les exportacions de carn de boví), en plena campanya de recollida de la soia, el seu petroli procedent del fracking, explica Antonio Turiel, no és capaç de produir dièsel i han d’anar a comprar-lo molt car als mercats internacionals, posant en perill la collita. I és que cal petroli de qualitat per produir dièsel. Per fer-nos una idea, els Estats Units estaven important dièsel de Rússia el proppassat mes de març, mentre Aràbia Saudita, país productor de petroli, en comprava per acaparar-lo. Ens acostem a una crisi mundial del dièsel.
Tot i aquests problemes indiscutibles, la indústria dels biocombustibles, barruda, pressiona perquè més blat i més panís substitueixin la manca de petroli. Un cop més, primer, el negoci, i després la vida, amb qui la gran indústria agroalimentària està en guerra.
Espanya / Catalunya
Ara que les vacances de Setmana Santa s’han exhaurit i es torna a la mal dita ‘normalitat’, si no s’atura la guerra de forma immediata (tampoc seria suficient a curt termini), s’accentuaran els símptomes de la crisi que estem vivint i que es fa difícil de comparar amb cap altra de les més recents. Tal vegada la més semblant sigui la de la postguerra, que no recordo més enllà del que a casa em van explicar. S’aplegaran les conseqüències de la crisi econòmica mundial i del canvi climàtic, aguditzades per la guerra. Faltaran subministraments, alguns desapareixeran de les lleixes dels mercats, d’altres n’hi haurà molt menys, com és el cas de l’oli (el d’oliva no pot suplir tot el gira-sol que mancarà). Faltaran cereals perquè el 40% vénen d’Ucraïna. I Argentina, amb problemes de dièsel no podrà vendre a Espanya els cereals que necessita.
Viurem un racionament determinat pels mercats (vendes limitades), que tant de bo fos organitzat per l’estat que, al cap o a la fi, si manquen aliments bàsics, haurà de fer-ho a través de bons que assegurin a les llars l’accés a aquests aliments. Faltaran derivats del porc, podrien mancar ous, animals de cicle curt (pollastres i conills) i boví, en el cas que no es pugui programar on dur-los a pasturar (el més probable). Faltarà gra i caldrà decidir si es dedica als humans o als animals.
En aquest sentit, deia Gustavo Duch, expert en sobirania alimentària, a la Pilar Sampietro a Vida Verda: “Espanya no té cap problema per produir gira-sol, blat o panís per al consum humà. Si en falta és perquè es dedica una bona part a l’engreix dels animals monogàstrics, porcs i gallines. Igual passa a Catalunya, que necessita importar per satisfer la demanda d’humans i animals. Tenir una indústria tan gran d’animals no només està generant un desequilibri en aquest model d’importacions/exportacions, sinó que també configura el sistema agrari català. Si fem una mirada a aquest model, observarem que tot està pensat per abastir els porcs (la majoria de les terres dedicades al conreu de cereals) i no pas a les persones. Contràriament, moltes d’aquestes terres les hauríem de tenir dedicades al conreu de llegums per a l’alimentació dels humans. Com no tenim terres disponibles, ara els llegums, els pèsols, els cigrons, les mongetes… els estem important. I tampoc produïm prou verdures, per manca de sòls dedicats als porcs per exportar”.
Si finalment el gra es dedica a les persones, com seria lògic pensar, caldrà sacrificar animals de la cabana. Fet agreujat perquè la crisi del dièsel impedeix la producció de gra per alimentar animals a països que habitualment el subministren a Espanya. És el cas de l’Argentina que proveeix bona part de la soia necessària per als pinsos i perquè el 25% del biodièsel que es consumeix prové també d’aquesta soia.
Què fer?
Proposa Gustavo Duch: “s’ha d’ajudar a la pagesia, que roman lligada de peus i mans a l’agroindústria, que estan veient com les seves granges estan generant pèrdues, perquè es reconverteixin en petites granges, menys vulnerables. Poden ser finques on els porcs s’engreixin amb els aliments locals i s’estableixi un lligam directe amb l’agricultura local. Desenvolupar aquestes polítiques permetria en bona part resoldre el problema dels purins i de passada, allà on hi havia una sola granja, que n’hi hagi tres. Aquesta atomització comportaria disposar de més terres i l’arribada de més pagesos, i ja sabem que repoblar el camp és un bon camí per fer front al problema”.
Agroecologia i sobirania alimentària és el que cal fer, ens deia Marta G Rivera el 10/3/22. Això implica transformar els models de producció i consum d’aliments. I no es poden separar: producció i model són inseparables. En el model de producció calen canvis de funcionament, prescindir dels monocultius, diversificar, tornar a usar gra i llavors locals, augmentar la producció de lleguminoses que reduiran la dependència dels fertilitzants, tornar a la ramaderia mixta, cicle d’agricultura i ramaderia al mateix territori, i no separar la ramaderia i l’agricultura, com ha fet l’agricultura industrial.
Reconfigurar tota l’agricultura i la ramaderia catalana i espanyola. Es pot fer, és viable. Però si no es redueix el consum de carn, no farem res. Com tampoc si no es redueix el desaprofitament del sistema alimentari. En cas contrari, continuarem depenent de les terres d’altres països.
La pregunta és ineludible: podria la transformació alimentària satisfer les necessitats com ho ha fet l’agroindústria? Es podria substituir l’actual sistema amb una organització agroecològica?
Respon Marta G. Rivera: Es podria si minva la demanda. És impossible garantir el consum actual d’aliments, fonamentalment de carn, amb un sistema agroecològic. D’altres països podrien produir carn per a nosaltres, però suposaria importar, és a dir, cremar combustibles fòssils, inacceptable si es vol combatre el canvi climàtic. I no seria agroecologia que exigeix no dependre d’insums externs. L’agroecologia busca la màxima eficiència energètica en el procés productiu i en un disseny que estigui d’acord amb els principis ecològics de la natura: retorn energètic, disseny i qualificació del paisatge. A més, ha de fixar carboni al sòl, i l’agricultura amb canvis en el funcionament i en les dietes alimentàries, podria capturar carboni.
Per aconseguir-ho cal superar diferents barreres, la primera és la mental. Cal un canvi de mentalitat.
Epíleg
Escriu Pino Delàs a la revista Sobirania alimentària el 25 de març de 2022: “La gent que vivim del camp i del bestiar no tenim por del decreixement i, en canvi, sí que ens fa temor l’abandonament i el deteriorament dels ecosistemes que possibiliten la nostra activitat. Per contra, les grans empreses només veuen sortida en la millora de la taxa de beneficis a còpia d’incrementar les desigualtats i deixar d’assumir, si cal, els límits biofísics del planeta.
Defensar el treball agrari davant del capital és crucial per imaginar i garantir una alimentació segura i sana als nostres pobles i ciutats. Entre nosaltres no existeix la pagesia bona i la dolenta. Existim els qui treballem la terra i els qui la creuen dominar. Cal atendre la realitat social del camp, gestionar les contradiccions, construir alternatives versemblants i donar suport a les lluites camperoles inequívocament. Els camperols hem començat un període de mobilitzacions llarg i hi haurà oportunitats per a la lluita compartida. Teixir una aliança de l’ecologisme amb el moviment per la sobirania alimentària, amb els camperols, seria una llavor esperançadora”.
