En una mostra de 7.180 alumnes de 5 a 17 anys de 28 centres educatius catalans, repartits per set comarques, un total de 1.249 alumnes (18,3%) van ser identificats com a casos en els quals es donaven els criteris d’almenys un trastorn del neurodesenvolupament, subdividits en discapacitat intel·lectual, dèficit d’atenció i hiperactivitat, autisme o desordres específics d’aprenentatge. En canvi, només 423 d’aquests alumnes (6,19% ) tenien un diagnòstic clar abans de la prova, la qual cosa demostraria que el sistema educatiu encara té molta feina a fer en matèria de detecció, ja que, d’acord amb la mostra, el 66% dels alumnes amb trastorns no havien estat diagnosticats.
Aquestes dades surten d’un estudi realitzat per un equip de psiquiatres i psicòlegs dels Hospitals Vall d’Hebron i Sant Joan de Déu, liderats pels doctors Miquel Casas i Rosa Bosch, un extracte del qual s’acaba de publicar a la revista científica Psychological Medicine amb el títol Neurodevelopmental disorders among Spanish school-age children: prevalence and sociodemographic correlates. En l’estudi s’explica totes les passes que va fer l’equip per garbellar la mostra, a partir d’informació proporcionada per famílies i professors, així com de tests realitzats pels mateixos alumnes, i finalment d’entrevistes als més de dos mil alumnes que potencialment es va considerar que podien presentar algun trastorn.
L’estudi identifica la prevalença de cadascun d’aquests trastorns entre l’alumnat, que a grans trets coincideix amb les prevalences de cadascuna d’aquestes categories que s’han trobat en altres estudis internacional. I també descriu el biaix de gènere i social que hi ha en la detecció. D’acord amb els investigadors, les dones estan infradetectades, i ho estan també els alumnes en general que viuen en el medi rural, els que pertanyen a una ètnia no blanca, els que provenen de famílies amb pocs recursos i els que provenen de famílies amb un baix nivell educatiu. D’altra banda, la detecció s’apropa més a la prevalença real en els centres privats que en els públics.
Amb tot, cal recordar que l’estudi (que forma part d’un estudi més gran, encara en marxa, sobre salut mental i escola) treballa amb dades que comprenen el període 2011-2018, i que en l’últim any el Departament d’Educació ha anunciat diverses mesures per millorar la detecció de problemes d’aprenentatge dels infants abans de la seva entrada en el sistema educatiu. En l’últim informe del Síndic de Greuges sobre l’evolució del Pacte contra la Segregació Escolar també es posava l’èmfasi en la necessitat de millorar aquests mètodes de detecció.
Associació Catalana de Dislèxia
Al respecte, l’Associació Catalana de Dislèxia (ACD) demana una metodologia de detecció primerenca dels trastorns d’aprenentatge. Segons explica la seva directora, Neus Buisán, en aquest estudi queda clar que la prevalença dels desordres específics de l’aprenentatge (categoria que inclou la dislèxia) és del 10%, “però la informació que hem rebut del Consell superior d’Avaluació del Sistema Educatiu referent a l’alumnat amb dificultats d’aprenentatge a les proves de competències bàsiques del curs 2020-21 és d’un 3,4% a 6è de primària i un 2,9% a 4t d’ESO, i per tant és evident que la detecció i cribratge dels alumnes amb dificultats a les escoles de Catalunya està lluny de ser eficaç”.
L’ACD va celebrar el passat divendres 22 d’abril el seu 30è aniversari, si bé la celebració tindrà lloc el 7 de maig, en una nova jornada sobre dislèxia a Catalunya (la 13a!) en la qual participaran, entre altres, els doctors Bosch i Casas. Aquesta jornada, comenta Buisan, “ha de servir per seguir reflexionant sobre la situació actual, ja que la dislèxia i els altres trastorns específics d’aprenentatge són la causa que molts nens i nenes no aconsegueixin, de la mateixa manera que els seus companys, les competències escolars que se’ls demana i a les que tenen dret, la qual cosa pot tenir importants conseqüències en el seu desenvolupament emocional i social”.
A la jornada també hi participaran altres especialistes com Anna Gatell, presidenta de la Societat Catalana de Pediatria; Anna Sans, neuropediatra especialista en dislèxia; i Sergi Grau, confundador de NeurekaLAB, un sistema digital per la detecció i intervenció de la discalcúlia. Tots ells, explica Buisán, fa anys col·laboren amb l’ACD en sistemes de detecció de la dislèxia i la discalcúlia, així com en la lluita contra els tractaments sense base científica.
Per la directora de l’ACD, “cal que les administracions educatives creïn l’entorn favorable perquè a totes les escoles, mestres i professors tinguin la formació i les condicions necessàries per poder acompanyar de manera adequada a tot l’alumnat”, seguint els criteris establerts en el decret 150/2017, d’escola inclusiva, i en el cas dels alumnes dislèctics també la resolució ENS/1544/2013, de 10 de juliol, de l’atenció educativa a l’alumnat amb trastorns de l’aprenentatge. “Pels alumnes dislèctics, el rendiment depèn de la qualitat del suport, i la qualitat del suport depèn de que els educadors estiguin preparats per fer front a la dislèxia. El desenvolupament de l’expertesa dels mestres és essencial per oferir plans d’educació individuals per a cada alumne dislèctic”, afegeix.
Buisán també recorda que el Síndic de Greuges va resoldre el novembre de 2018 que “la diagnosi i el tractament de la dislèxia es fa moltes vegades des de l’àmbit privat en el cas de les famílies que disposen de prou mitjans econòmics i que tenen la capacitat de poder accedir a aquest suport de professionals especialistes”. Aquesta realitat, afirma, “vulnera els principis d’equitat i igualtat d’oportunitats, més encara si tenim en compte que els alumnes afectats per trastorns específics d’aprenentatge no poden accedir a les beques MEC, de les que, de manera incomprensible, estan exclosos. Aquesta situació deixa sense la més mínima protecció als nens i nenes de famílies que no disposen dels recursos econòmics necessaris per accedir a diagnòstics i tractaments privats, la conseqüència és fer més vulnerables als infants vulnerables”.
