Reportatge

D’histèriques a hipersexuals: malalties femenines que mai no ho van ser

“Nascuda feble i sensible, la dona, aquesta companya fidel de l’home, mereix el més viu interès i presenta un vast camp a les meditacions de filòsofs i metges”. Així arrenca el Tratado completo de las enfermedades de las mujeres, un text de 1844 que pretén ser una posada al dia de tot el conegut per la medicina sobre les dones fins avui.

El ‘sexe bell’ o l”àngel de la llar’ van ser noms usats per alguns científics del segle XIX, que van apuntalar a l’imaginari col·lectiu la noció de ‘sexe feble’ per referir-se a la dona. “Les modificacions físiques que constitueixen les belleses de la dona són per raó inversa de les que constitueixen les de l’home. Les faccions del seu rostre tenen unes proporcions fines i agradables, els peus són més petits i mans delicades, els braços, les cuixes i les cames són més gruixuts, els músculs de tots els seus membres estan dolçament demarcats amb línies ondulants”, escriu el metge Baltasar de Viguera a La fisiologia i patologia de la dona (1827).

Per De Viguera, que relatava amb profusió la sensibilitat i delicadesa en formes, sentits i caràcter de les dones, les seves qualitats tenien a veure amb “els òrgans de la matriu”. “Aquesta prodigiosa esfera de la perpetuïtat de l’espècie és la que determina els atributs del bell sexe, la que presideix totes les seves funcions, la que desenvolupa les modificacions del seu instint, en fi, la que mana i influeix imperiosament a les passions, gustos , gana, idees, propietats i inclinacions”.

La teoria de conservació de l’energia va servir perquè alguns s’oposessin a l’educació de les dones, ja que els trauria una energia necessària per al funcionament correcte de les funcions menstruals i reproductiva.

Aquesta concepció de l’aparell reproductor femení va avalar desigualtats, entre d’altres, la que impedia que les dones accedissin als estudis superiors: “La teoria de conservació de l’energia va servir perquè alguns s’oposessin a l’educació de les dones, ja que l’esforç que haurien de dedicar a la seva instrucció els trauria una energia necessària per al funcionament correcte de les seves funcions menstruals i reproductives; això impediria la seva finalitat primordial, ser mares”, expliquen a Las mentiras científicas sobre las mujeres S. García Dauder i Eulalia Pérez Sedeño.

A l’úter se’l culpa des de l’antic Egipte: aleshores, es deia que l’òrgan es desplaçava dins del cos de la dona causant tota mena d’afeccions. Després s’han succeït teories més o menys elaborades que relacionen l’úter amb malalties o comportaments indòcils de les dones. La paraula histèria, malaltia de l’úter (hystera, en grec), va acompanyar aquests diagnòstics i va tenir una nova edat d’or al segle XIX.

L’àngel de la llar’

García Dauder i Pérez Sedeño afirmen que al calaix de sastre de la histèria van caure tots els “malestars producte de desigualtats de gènere”. La seva vasta simptomatologia incloïa defalliments, insomni, retenció de fluids, pesadesa abdominal, espasmes musculars, irritabilitat, mals de cap, pèrdua de gana o tendència a causar problemes. “La dona histèrica estava a un pas de la dona ideal romàntica: un ésser que havia de ser fràgil, dependent, passiu, sense desig sexual, públicament invàlid, domèstic i ociós”, relaten.

Tot i que avui dia la histèria ha desaparegut dels manuals diagnòstics, “es manté el prejudici que les dones són febles, sensibles, que aguanten menys, que es queixen a la mínima. El que es va anomenar molt de temps “una histèrica”, explica SINC Maria Teresa Ruiz Cantero, catedràtica de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat d’Alacant.

És comú que, quan no se sap ben bé què passa, es faci servir l’etiqueta de ‘problema funcional’. Elles es queden a l’atenció primària donant voltes i se’ls acaba receptant analgèsics, mentre que als homes se’ls deriva a l’especialista.

I no és una preocupació fútil. Aquest prejudici, diu Ruiz Cantero, és a la base d’una important fallada diagnòstica: que a les dones se’ls sobrediagnostiquin síndromes. “És comú que, quan no se sap ben bé què passa, es faci servir l’etiqueta de “problema funcional”. Elles es queden a l’atenció primària fent voltes i se’ls acaba receptant analgèsics, mentre que als homes se’ls deriva a l’especialista, que li procura un tractament curatiu. Això és molt greu”, afirma.

Un exemple, per a l’experta, es troba als primers temps de la covid-19. “Al principi, la malaltia es va relacionar principalment amb una afecció de l’aparell respiratori, que afecten més els homes. Més tard es va veure que també s’associa amb problemes intestinals, més comuns en dones. D’aquesta manera, les dones van sortir més malparades en diagnòstic, cosa que té a veure amb la mortalitat”.

Desig sexual, el just

“Es toca cada nit” diu, sanglotant, la mare d’una adolescent al doctor protagonista de la sèrie de televisió El Alienista, “els capellans diuen que necessita banys freds i sangoneres, que el diable és a la seva ment”, a la qual cosa el facultatiu respon que no hi ha res malament a la seva ment, “sinó que s’està convertint en una dona”, en una perspectiva que no semblaven compartir molts dels seus col·legues a la vida real.

“No hi ha gaudi sa que no sigui reproductiu. Els desitjos culpables i nocius els de les infèrtils, les nodrisses, les prostitutes, les lectores, les tísiques i les histèriques”, va escriure el 1876 el ginecòleg Ángel Pulido. La masturbació era considerada un “hàbit funest”, i el desig femení s’associava amb les classes baixes, les primitives d’ambients càlids i les malaltes nervioses i físiques, així que es va trobar un terme per patologitzar la libido femenina: nimfomania.

Segons explica a SINC la sexòloga Laura Morán, és molt difícil determinar quant desig o quanta excitació sexual és massa: “Van intentar modernitzar la nimfomania anomenant-la hipersexualitat, però no va ser possible quantificar aquestes variables i per això no apareix a l’últim Manual diagnóstico de los trastornos mentales. Mentre puguis complir les funcions bàsiques de supervivència com són menjar, dormir, treballar i socialitzar, si vols dedicar la resta del teu temps al sexe, doncs fantàstic”.

Van intentar modernitzar la nimfomania anomenant-la hipersexualitat, però no va ser possible quantificar aquestes variables i per això no apareix a l’últim Manual diagnòstic dels trastorns mentals.

Així d’arrelada estava aquesta creença a la societat que, segons explica a Señoras que se empotraron hace mucho la historiadora Cristina Domenech, unes professores d’una escola per a senyoretes d’Edimburg, presumiblement parella, van guanyar un judici gràcies al fet que el jurat no podia creure que una dona conegués el gaudi sexual.

A mesura que avançava el segle, es va estendre la idea que la dona normal i sana, la mare de família, ha de ser una dona fèrtil, propietària d’una sexualitat moderada. I aquí ve la següent creació ad hoc: la frigidesa. “És una malaltia? No, el que passava és que els processos d’excitació femenins no s’entenien. Ni tan sols les mateixes dones els coneixien, no podien explicar als seus partenaires sexuals el que els agradava i el que no. Això té a veure amb una educació sexual insatisfactòria”, diu Morán.

L’actual disfunció sexual femenina (DSF) és una malaltia que, per a García Dauder i Pérez Sedeño, es va construir per crear el nínxol de mercat d’un nou medicament. Els canvis en el desig sexual de les dones, afirmen, no són una malaltia sinó un procés normal, “fins i tot una resposta saludable a factors com l’estrès”.

Però encara que el desig moderat estigués ben vist, la masturbació seguia sense veure’s amb bons ulls, i preocupava especialment la seva presència en adolescents. Hi va aparèixer una altra malaltia ja desapareguda: la clorosi, que presentava pal·lidesa, dificultat respiratòria, somnolència o supressió de les regles. “Sovint, els diagnòstics mèdics la relacionaven amb la menstruació i la masturbació. Per a molts autors, la malaltia desapareixia quan l’adolescent madurava i normalitzava la vida sexual a través del matrimoni”, afirmen en aquest article els pediatres Miguel Zafra Anta i Víctor Manuel García Nieto.

Un signe dels temps va ser la creació dels primers grans magatzems, que va treure al carrer les dones amb diners, que fins aleshores encarregaven la roba des de casa seva. Els carrers, de sobte, no eren només territori masculí, explica l’investigador Nacho Moreno a Ladronas victorianas. A elles, diu, ja no en tenia prou de quedar-se a casa.

La reputació de les dones de classe alta no permetia l’escàndol d’anar a la presó si delinquien, així que metges especialitzats en trastorns femenins determinaven que el seu impuls de robar no era més que deliris relacionats amb la menstruació.

Intervencions innecessàries

Pels trastorns causats pel ritme de la civilització moderna, el remei van ser les cures de repòs. Un neuròleg pioner d’aquestes cures va ser Silas Weir Mitchell. Els seus remeis van ser criticats per l’escriptora Charlotte Perkins Gilman a El papel pintado de amarillo (1890), un relat que descriu el seu tancament en una habitació sense permís per treballar o rebre visites: “Viu una vida tan casolana com et sigui possible, realitza no més de dues hores d’activitat intel·lectual al dia i no toquis mai més una ploma, un pinzell o un llapis”, va ser la seva recepta.

S’hi van aplicar tractaments com la hipnosi, l’aïllament o la dieta; i altres com sangoneres aplicades a la vulva, a l’anus i al coll de la matriu.

Altres metges indicaven la manipulació dels genitals femenins fins a arribar al paroxisme histèric, l’orgasme, cosa que només podien fer ells o les llevadores, atès que la masturbació femenina era indecent. També s’hi van aplicar tractaments com la hipnosi, l’aïllament o la dieta; expliquen a La mujer en los discursos de género, i d’altres tan delirants com sangoneres aplicades a la vulva, a l’anus i al coll de la matriu; cauterització del coll uterí amb nitrat de plata; injeccions de diversos líquids a la vagina, hidroteràpia en forma de dutxes, raigs vaginals i banys freds o temperats o electroteràpia.

Si la causa de tot mal era l’úter, alguns van considerar que la solució també era extirpar-lo: es recomanaven histerectomies, ooforectomies (extirpació dels ovaris), fins i tot ablació de clítoris. María Fernández Chereguini, ginecòloga i membre de la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia (SEGO) explica, en conversa amb SINC, que fins i tot avui dia aquesta intervenció intenta evitar-se: “Excepte per una patologia maligna, sagnats o miomes que no es controlen amb tractament mèdic o per prolapse genital, no es realitza. I si es fa és, normalment, mitjançant laparoscòpia. Aquesta manera d’extirpació no invasiva era impossible a l’època”.

A més de la funció reproductiva, l’úter és responsable de la sustentació del sòl pèlvic, però la seva extirpació no hauria de provocar efectes secundaris. Tot i això, “treure els ovaris pot produir una menopausa avançada, amb els problemes que això comporta: risc cardiovascular i problemes en els ossos, entre d’altres”.

La mirada femenina

Les desigualtats en la medicina continuen existint i “afecten la qualitat de vida de les pacients i el seu projecte de vida”, diu Ruiz Cantero. “Es relaciona amb la cultura de les cures: elles en tenen cura, i elles també en tenen cura”. La perspectiva de gènere és necessària perquè els biaixos, afirma, “es contagien i ens els acabem creient homes i dones. Acaben responent als prejudicis que es tenen sobre les dones negant-se les seves pròpies sortides”.

Les desigualtats en la medicina continuen existint i “afecten la qualitat de vida de les pacients, i el seu projecte de vida”, diu Ruiz Cantero.

“Avui hi ha més dones científiques, i estan canviant la mateixa manera de fer ciència. S’estan plantejant preguntes que mai no s’havien formulat abans”, explica la periodista Angela Saini al seu llibre Inferior. “Es qüestionen coses que es donaven per assegudes, i les velles idees deixen pas a altres de noves. El retrat distorsionat –sovint negatiu– de les dones que hi havia en el passat ha estat qüestionat en les darreres dècades per investigadors, que afirmen que era equivocat”.

I conclou: “En un món en què moltes dones segueixen patint el sexisme, la desigualtat i la violència, [les dades] poden transformar la manera com ens veiem mútuament. Si disposem d’estudis seriosos i xifres fiables, els febles es poden tornar forts i els forts, febles”.

Aquest és un article traduït de l’Agència SINC. Llegeix-lo en castellà aquí