Quan la gent rep un tractament, el que espera és que funcioni. Però si les dades científiques que sostenen la seva eficàcia han estat inventades o no són fiables, el tractament podria no funcionar i causar un mal innecessari. Aquesta situació no és en absolut imaginària o rara. Un 14% dels estudis de biomedicina inclou dades falsificades i hi ha un percentatge molt més gran amb resultats dubtosos o poc fiables. Si es tenen en compte aquestes dades, la pràctica mèdica resultant és incorrecta.
Un exemple recent de dades falsificades que van trastornar l’assistència sanitària és el d’un influent estudi (ja retirat) sobre la hidroxicloroquina per tractar la COVID-19. Aquest estudi contenia dades inventades i, fins que es va detectar el frau, va condicionar l’ús d’un tractament que, com després es va constatar, no funciona.
Encara que hi ha una gran diferència entre el frau a consciència i les males pràctiques en recerca, el resultat pràctic és similar. Cap estudi amb dades inventades o poc fiables hauria de tenir-se en compte per a avaluar els efectes d’un tractament. No obstant això, aquests estudis problemàtics, com es denominen una miqueta suaument, són difícils d’identificar per evitar que es publiquin o per retirar-los si ja estan publicats. Diguem que el sistema de publicació no ha estat dissenyat ni està preparat per a detectar l’engany i la falta d’actitud científica dels investigadors.
L’actitud científica, aquest compromís insubornable amb la veracitat dels qui es dediquen la ciència, és una cosa que es dona per feta, però la realitat és ben diferent. La desballestada pressió per publicar el més possible per desenvolupar una carrera professional és una de les aberracions del sistema que facilita la publicació d’estudis no fiables. Els beneficis professionals i econòmics han ajudat a crear una inflació d’articles i revistes “depredadores” l’únic sentit de les quals és publicar una recerca, per sobre de la seva necessitat, rigor metodològic i qualitat.
El problema de la creixent mala ciència en biomedicina, a més de distorsionar el coneixement sobre els efectes dels tractaments, amenaça amb minar la confiança del públic en la recerca científica. Davant l’absència de guies pràctiques eficaces i consensuades per atallar-ho, un grup d’investigadors ha elaborat un compendi de senyals d’alerta de potencials estudis problemàtics amb una llista de comprovació per detectar-los.
Aquesta eina, publicada en el Journal of Clinical Epidemiology pel grup de Lisa Bero, ha estat desenvolupada amb les aportacions de 30 experts de 12 països: metainvestigadors (experts en metodologia i pràctiques de la recerca), autors de revisions sistemàtiques, personal de les revistes científiques i reconeguts investigadors del frau, incloent-hi acadèmics, periodistes i detectius de dades.
L’eina inclou una taxonomia amb exemples concrets d’11 males pràctiques habituals en els estudis problemàtics, com l’anàlisi de dades inapropiat, el plagi, la discrepància entre com es va realitzar l’estudi i com s’explica o el fet de treure conclusions que no es deriven dels resultats. A partir d’aquests senyals d’alerta, els autors han desenvolupat una llista de comprovació preliminar amb preguntes com l’estudi té l’aprovació d’un comitè ètic?, té finançament independent en comptes de per l’empresa el producte de la qual s’està provant?, està registrat l’assaig clínic? o els resultats semblen plausibles?
Com explica en un article a The Conversation la mateixa Lisa Bero, editora d’integritat de la recerca en Cochrane, encara que aquesta eina de detecció de la mala recerca està dissenyada principalment per a autors de revisions sistemàtiques, algunes preguntes poden ajudar els investigadors i el públic general a llegir críticament els resultats de les últimes recerques. L’objectiu és augmentar la conscienciació i la massa crítica per minimitzar el problema i el perjudici dels estudis problemàtics.
