Els experts són necessaris per al funcionament d’una societat complexa i el desenvolupament de les seves activitats i coneixements més sofisticats. Com més ampli i complex és un camp, com és el cas de la ciència i la tecnologia, més nivells d’especialització té. En medicina, per exemple, no es limita a un òrgan, com l’ull o el cor, i així hi ha oftalmòlegs especialistes a la còrnia i la retina, i cardiòlegs especialitzats en diverses tècniques diagnòstiques o terapèutiques. Els especialistes es comuniquen entre si mitjançant un argot que pot ser incomprensible pels altres. Tanmateix, és tan necessària l’existència d’experts com la “traducció” del seu argot al llenguatge corrent perquè el seu coneixement pugui beneficiar la societat de manera més completa.
La transferència del coneixement consisteix precisament a fer accessible el coneixement expert a persones que no ho són, però volen o necessiten saber. Es realitza en diferents àmbits i en molts nivells, perquè no és un procés lineal sinó multidimensional i continu. A la recerca biomèdica, es distingeixen dues grans etapes o tipus de transferència: la T1, que va des de la recerca a l’aplicació clínica, i la T2, que aplica el coneixement clínic a la presa de decisions, en bona part pels no experts.
El repte d’explicar una informació tècnica com la mèdica en llenguatge clar requereix dedicació per conèixer alguna cosa i per saber explicar-ho. I tots dos aspectes van units, com suggereix el conegut mètode d’estudi Feynman, que rep el nom del físic i el premi Nobel Richard Feynman. Aquest mètode segueix cinc passos de forma iterativa: estudiar el tema o concepte, explicar-ho amb la intenció que una altra persona ho entengui, identificar els punts febles o llacunes, tornar a estudiar-lo per tenir una visió més profunda, millorar l’explicació usant un llenguatge clar i exemples, i repetir aquests cinc passos fins a millorar l’explicació.
Així doncs, els grans experts, els que coneixen profundament el seu camp, haurien de tenir també la capacitat de posar-se al cap de qui no sap i ser bons divulgadors. O, dit altrament, un expert no ho és completament si no és capaç d’explicar el que sap a la gent corrent. I per complir bé aquesta tasca, és probable que encara calgui una altra habilitat: saber més enllà i més ençà de la mateixa especialitat, baixant des de la branca de l’especialitat cap al tronc comú del coneixement. És a dir, per ser un expert que a més vol transmetre o divulgar-ne el coneixement, ve molt bé ser també un generalista competent.
El metge Ciril Rozman, autor i director durant més quatre dècades del Farreras-Rozman, el tractat de medicina amb què han estudiat centenars de milers de metges a Espanya i Hispanoamèrica, és un exemple de metge competent com a especialista i com a generalista, a més de bon divulgador. “Sap quin és el secret?”, em va dir en una entrevista el 2009. “Saber poc de cada especialitat, però molt ben sabut. Saber molt bé els fonaments, no les minúcies. Jo sovint he discutit amb experts de moltes especialitats perquè tinc visió general, perquè l’home no és de cap especialitat mèdica”.
Tot i això, les opinions dels experts no sempre estan alineades amb l’evidència i són encertades. No han de ser-ho quan opinen d’alguna cosa aliena al seu camp, però tampoc ho són necessàriament quan ho fan del que se suposa que saben. Els experts, com qualsevol persona, tenen valors i preferències que poden condicionar el seu judici, a banda de possibles conflictes d’interessos que el poden esbiaixar. A més, no tots els suposats experts ho són realment i no posen prou afany perquè se’ls entengui.
1 comentari
El que es trist és que una obvietat, que hauria de ser pràctica habitual,
sembli un descobriment extraordinària
Així ens va….