Semblaria que la ciutadania s’ha de defensar mentalment dels missatges que pretenen transmetre els líders i les institucions polítiques sanitàries de la mateixa manera que ho hauria de fer amb els de les marques de rentadores, perfums i altres articles que, per posar un exemple, proliferen als mitjans de comunicació durant les setmanes prèvies a les festes nadalenques.
La qüestió és que, en el cas del sistema sanitari públic, els missatges no solament són de tipus positiu, també n’hi ha de negatius, fins hi tot escatològics, que ens amenacen amb tots els desastres del món si les iniciatives d’una o altra formació política arriben a bon port.
A l’àmbit sanitari la contraposició dels missatges arriba a límits estratosfèrics quan, per exemple, l’equip governamental estatal o autonòmic de torn anuncia una determinada actuació o, pel contrari, l’oposició critica l’acció o l’omissió oficial davant d’una situació concreta.
Necessitem més serenitat, uns missatges més equànimes que, sense perdre la identitat ideològica i política, siguin capaços de traslladar a la població una imatge més real de la situació, sense alarmismes injustificats.
És clar que no es poden tancar els ulls davant del creixement de les llistes d’espera, que dificulten més i més l’accessibilitat raonable als serveis, el deteriorament continuat de l’atenció primària i comunitària, la medicalització excessiva d’unes polítiques sanitàries que cada vegada són menys transversals i intersectorials i, sense pretendre ésser exhaustius, davant d’uns professionals sanitaris que estan cada dia més insatisfets amb la seva professió.
Però amb tot no es pot caure en el catastrofisme i oblidar que, malgrat els seus greus problemes, el nostre sistema sanitari, almenys de forma comparativa amb altres països del nostre entorn, es troba entre els millors en termes d’amplitud de la seva cartera de serveis gratuïta i de la qualitat de l’assistència que es presta a la població.
Cal fugir del pessimisme col·lectiu i individual que ens podria conduir a la crítica destructiva i treballar de forma positiva i constructiva, en la millora del nostre sistema sanitari i en la generació d’unes polítiques de salut que potencien el benestar i qualitat de vida de la població.
De la mateixa forma que la publicitat té com a objectiu principal transmetre les bondats de determinats productes i serveis per fer-los atractius a la ciutadania perquè els compri i utilitzi, els polítics, les organitzacions professionals i els mitjans de comunicació han de prioritzar la transmissió de missatges positius sobre el nostre sistema sanitari públic, afirmació que no es contradiu amb la necessària crítica vers els seus aspectes negatius.
Arribats a aquest punt sembla convenient reflexionar sobre el fet que les crítiques, a vegades massa àcides, sobre el funcionament del nostre sistema sanitari públic poden afavorir la desafecció de capes significatives de la població i el seu pas irreflexiu a la sanitat privada.
Cal, en definitiva, continuar amb l’anàlisi crítica del nostre sistema sanitari públic però sense perdre de vista que s’ha de fer des d’una perspectiva assertiva (no sempre negativa com deia un entrenador de futbol del Barcelona) en la que sempre predominin les propostes de millora sobre les crítiques dels seus aspectes problemàtics.
