El 14 de setembre del 2021 moria en un accident ciclista el sacerdot Rüdiger Becker als cinquanta-nou anys, atropellat per un turisme que circulava amb excés de velocitat quan Becker passejava en bicicleta. Era el director i president de la Fundació Evangèlica Neuerkerode (Evangelische Stiftung Neuerkerode), situada a la Baixa Saxònia, a Alemanya, una entitat pionera des del 1868 a proposar un model convivencial i laboral format, en gran part, per persones amb discapacitat intel·lectual, que actualment engloba diverses entitats i localitzacions, amb més de 3500 empleats. Les setze empreses diaconals que formen la fundació proporcionen una varietat de serveis socials, d’infermeria, de teràpia educativa i mèdica que atenen 4500 persones especials, amb discapacitat intel·lectual i, també, persones amb discapacitat física.
A principis del segle XXI, quan Becker es va incorporar a la direcció de la fundació, va pensar en el potencial pedagògic del còmic per poder mostrar la feina que estaven desenvolupant, i va pensar que el 140è aniversari de la creació de la fundació podria ser una data ideal per a la publicació. Però, va arribar el 2008 sense que s’hagués concretat, potser per no arriscar amb una aposta innovadora per a una institució a la qual s’acabava d’incorporar, la realitat és que la iniciativa va quedar arxivada, però no per sempre: ho va tornar a intentar, aquest cop com una de les activitats commemoratives del 150è aniversari de la creació de la institució. Els dos primers autors als quals se’ls va proposar no ho van acceptar per diferents motius, i va ser el tercer nom de la llista que sí que ho va fer, un autor que fins aquell instant ja tenia diverses publicacions, encara que mai signades en solitari. Potser, al final, la decisió era una aposta pels dos costats del projecte.
El segell Reservoir Books del Grup Editorial Penguin Random House publica el febrer de 2024, per primera vegada en castellà, el còmic Aprendiendo a caer (Der Umfall, 2018), amb guió i dibuix de Mikael Ross i color de Claire Paq, amb traducció de l’edició espanyola a càrrec d’Esther Cruz Santaella. Ross no només va acceptar el repte plantejat, sinó que va passar prop de dos anys i mig vivint de forma intermitent a la comunitat de Neuerkerode, en concret en una localitat on viuen al voltant de 800 persones amb discapacitat i treballen unes 1000 a cura d’elles, amb perfils professionals de tota mena. El lloc és un petit poble, i el nombre de persones que viuen sense cap mena de discapacitat és reduït, la gran majoria del personal de les diferents empreses que treballen viuen a les poblacions properes.
Tenint en compte el caràcter institucional de la comanda en si, l’encàrrec tenia una condició peculiar en aquest tipus de circumstàncies: la llibertat total per crear el còmic, respectant la decisió artística escollida de l’autor. En primera instància, Ross va utilitzar un mètode periodístic d’observació i interacció amb preguntes i tractant de compartir temps amb els veritables protagonistes del lloc. De seguida es va proposar explicar les seves històries de forma realista, però sense que se’n pogués identificar la història d’una en concret, per preservar-ne la intimitat. Per això, el resultat final del còmic es pot dir que s’inspira en nombrosos casos reals de persones amb què va interactuar l’autor al llarg de la seva estada a la comunitat.
El títol original del còmic, Der Umfall, es pot traduir com «l’accident», i evoca l’acció que és el detonant de la història. El protagonista de la història és Noel, un adolescent amb discapacitat intel·lectual que viu només amb la mare. Tot el seu món canviarà quan aquesta es colpeja el cap al lavabo en una caiguda fortuïta i, finalment, mor a causa del cop. El següent que veurem és com el jove s’incorpora a la comunitat, el seu procés d’integració i formació, mentre passa el seu particular dol. El còmic ens permet mostrar-nos les escenes, les converses, les decisions del personatge protagonista i l’elenc de personatges secundaris que l’envoltaran a la nova llar, així com la seva interacció amb els treballadors del lloc.
Tot això permetrà que coneguem, a través de l’observació dels seus comportaments i diàlegs, les diferents idiosincràsies dels seus companys i veïns, mostrant les diferents experiències i històries personals a través de la ficció i no narrades emprant un estil documental. El resultat final podia (i ho va fer) ajudar que la societat, en general, comprengués com funcionava realment aquesta ubicació, un petit poble on totes les cases estan obertes i les persones no tenen limitada la mobilitat, per exemple, en el sentit que no hi ha els riscos que podrien tenir en una ciutat més gran, amb tot el que implica el trànsit, el soroll, la interacció amb la ciutadania, etcètera. La narració gràfica podia contribuir a aplacar les crítiques dels que promovien una integració total sense conèixer realment com funciona el lloc i sense comprendre les problemàtiques resultants en la realitat quotidiana.
El mateix autor indica a les seves entrevistes que «l’objectiu del còmic era entretenir, però reconec que pot ajudar les persones que no coneguin aquest lloc que comprenguin la seva contribució a la societat, o a que reflexionen sobre aquesta situació les persones que no conviuen o no tinguin algú proper amb discapacitat. A Alemanya, si tens una discapacitat mental no pots decidir sobre la teva vida: o és la teva família o, si no, és l’estat qui decideix. No ets lliure, no pots decidir sobre la teva vida. A Neuerkerode vaig conèixer persones de diferents edats, procedències i motivacions. Vaig trobar persones grans que no es poden autogestionar ja sols en absolut, també joves amb discapacitat que els seus pares van valorar que allà estarien molt millor i, també, persones que havia viscut amb els seus pares fins que aquests morien. És just reconèixer la dedicació ingent que fan els progenitors, i la por implícita i perenne que sospesa sobre ells, davant la pregunta de què passarà amb el seu fill discapacitat quan ells no hi siguin. Veient aquesta història es poden sentir reconfortats que poden viure en un lloc amb una qualitat de vida digna».
Un meravellós exemple d’aquesta situació el trobem en un altre còmic de fa una dècada publicat per Norma Editorial: ¿Quién le zurcía los calcetines al rey de Prusia mientras estaba en la guerra? (Pendant que le roi de Prusse faisait la guerre, qui donc lui reprisait ses chaussettes?, 2013), amb guió de Benoît Zidrou i dibuix de Roger Ibáñez, que va fer un treball prodigiós en l’aspecte gràfic. La història narrada en aquest cas és tan simple o tan complexa com la vida quotidiana del dia a dia d’una mare vídua de setanta-dos anys, Catherine, que viu amb el seu fill Michel de quaranta-tres, que en porta més de la meitat de la seva vida amb una discapacitat intel·lectual profunda provocada per un accident de circulació a la seva joventut. Un nen molt petit atrapat al cos d’un home robust. Emociona observar el temperament, el sacrifici i la dedicació d’una mare que, físicament, està més en condicions que la cuidin. La por latent traspassa les vinyetes al lector, observant la preocupació de la fatigada mare pensant en què passarà amb el seu fill el dia que ella ja no hi sigui.
Sembla com si al còmic Aprendiendo a caer, l’autor alemany presentés un model d’integració i de qualitat de vida innovador que donés resposta a aquesta pregunta de Catherine, i que pot encoratjar persones en situacions similars o familiars propers a pensar que hi pot haver una manera diferent de viure, en un missatge esperançador per pensar que hi pot haver un futur factible i digne. I ho fa amb un estil gràfic propi, hereu d’autors francesos a qui el mateix Mikael Ross reconeix com a inspiradors, noms de la talla de Blutch, Christophe Blain, Joann Sfar o Lewis Trondheim.
Afortunadament, després del reconeixement d’Aprendiendo a caer a Alemanya, guanyant els premis més importants del país, aquest còmic ja ha estat traduït a deu idiomes i està en fase de preproducció d’una pel·lícula. Aquí ens arriba en castellà més de sis anys després de la publicació original, especialment catapultada també pels èxits internacionals dels seus treballs posteriors, dels quals cal destacar especialment el còmic El joven Ludwig. Los años de aprendizaje de Beethoven (Goldjunge: Beethovens Jugendjahre, 2020), també publicat en castellà el 2022 per Reservoir Books.
I tot això, treballant a Berlín, en un país sense una tradició al sector del còmic en comparació amb altres països, malgrat que amb referents destacats en les últimes dècades. A la roda de premsa de presentació d’Aprendiendo a caer, l’autor reflexionava precisament sobre la possibilitat que en un futur pogués realitzar un còmic dedicat a narrar les atrocitats que van fer els nazis amb les persones amb discapacitat intel·lectual, que en aquest còmic només apareix com una referència, després d’haver conegut una dona gran de noranta-sis anys a Neuerkerode, encara lúcida, que li va explicar com es va salvar de la purga per amagar-se un temps al bosc. Els amics no ho van aconseguir, tots van ser víctimes de l’holocaust.
Les vivències del jove Noel a Aprendiendo a caer i l’estil narratiu escollit per Mikael Ross contribueixen a fer que el lector tingui ganes de buscar més informació del lloc, ara que coneixem de primera mà com es viu a la localitat. L’objectiu original del malaguanyat Rüdiger Becker s’ha complert amb escreix. Lamentablement, ens ha donat una lliçó també amb la seva mort en un accident de trànsit: que en qualsevol instant i en qualsevol lloc, pots tenir una circumstància que ho canviï tot, a tu o a una persona a qui vulguis.
