En la resolució 42/112, el 7 de desembre de 1987, l’Assemblea General de les Nacions Unides va decidir celebrar el 26 de juny el Dia Internacional de la Lluita contra l’Ús Indegut i el Trànsit Il·lícit de Drogues per «mostrar-ne la determinació a reforçar l’actuació i la cooperació per assolir l’objectiu d’una societat internacional lliure del consum de drogues. Amb el suport cada any de particulars, comunitats i diverses organitzacions de tot el món, aquesta celebració mundial té com a objectiu conscienciar sobre el greu problema que representen les drogues il·lícites per a la societat».
L’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte (UNODC) és la responsable de la publicació de l’Informe Mundial sobre les Drogues, un document amb estadístiques clau i dades fàctiques obtingudes a través de fonts oficials amb un enfocament basat en la ciència i la investigació. «L’impacte de les drogues és complex i de gran abast. Per fer front a aquest problema és imprescindible adoptar un enfocament basat en proves científiques que doni prioritat a la prevenció i al tractament», es destaca a l’informe. Analitzar i mostrar la realitat del que passava en un centre de rehabilitació va ser el gra de sorra que va voler aportar un artista que, per coses del destí, va acabar treballant a temps parcial com a responsable de neteja i de manteniment durant cinc anys.
Norma Editorial publica la novel·la gràfica Fuerza. Notas desde un centro de rehabilitación (2024), amb guió i dibuix de Ferran Vidal, un treball de documentació exhaustiu sobre el funcionament i les persones que interactuen en un Centre d’Atenció i Seguiment (CAS) a les drogodependències, el qual el mateix autor situa a «una ciutat qualsevol». L’obra funciona com un documental, amb la descripció de la instal·lació i de les funcions de la institució, l’especificació del personal i la descripció somera dels seus llocs de treball, i una breu presentació, en algun cas amb una minientrevista, de moltes de les persones que van passar pel centre al llarg dels cinc anys en què Vidal va treballar al CAS, essent ell mateix part del relat, com a fil conductor de la narració en primera persona.
La sinceritat de l’autor és fonamental per afavorir l’empatia del lector, en posar-nos al seu lloc i compartir les seves emocions, que van evolucionant en revelar-se tot un univers desconegut per a la gran majoria de la població, i que s’anirà exposant magistralment en les pàgines de la novel·la gràfica. Un desconeixement que ho era per al mateix dibuixant quan es va incorporar al lloc de treball a l’inici del relat, cosa que afavoreix, a priori, l’exposició de prejudicis i estereotips compartits per tots i creats per un marc mental que la societat (a través de notícies o de la ficció) ha construït al llarg de les darreres dècades. Uns prejudicis que li van arribar a fer pensar, el primer dia de feina, que no en sortiria viu, quan la realitat ha estat molt diferent, encara que amb una realitat que no té res a envejar, evidentment.
De fet, ja a les primeres vinyetes ens adverteix que el CAS amb prou feines està senyalitzat des de l’exterior, actuant amb dissimulació per evitar protestes veïnals, s’entén, per exemple, perquè no baixin els preus dels pisos del seu voltant. Això és el que passa quan mana el mercat en les decisions que prenem. I no som conscients dels falsos estereotips que moltes vegades ens ha creat la ficció. És demolidora una pàgina plena de retrats de diferents persones, i l’autor ens pregunta als lectors si ens podem imaginar quina de totes aquestes persones podria ser drogodependent i les veiem de tots els gèneres, procedències, edats i classes socials. La resposta és contundent: absolutament qualsevol.
El centre descrit a Fuerza tracta centenars de pacients a l’any (per desgràcia, la taxa de mortalitat és molt alta en aquest col·lectiu), però, sobretot, es concentra en quatre grans tipus: els heroïnòmans, els cocaïnòmans, els alcohòlics i els addictes a la marihuana. I tots ells, juntament amb el personal del centre, són els protagonistes d’aquesta història que tracta de comprendre els motius (molt variats) de com caus a la droga i tot el que suposa des de tots els punts de vista, també en el procés de rehabilitació: emocional i físic, familiar i social, laboral i econòmic. I ja sabíem, també per la ficció, gràcies al famós Dr. House, interpretat per l’actor Hugh Laurie a la mítica sèrie homònima, pel lema que ens repetia a cada episodi, que tots els malalts «menteixen»… absolutament tots, el que fa, de vegades, que la rehabilitació sigui més complicada.
Vidal denuncia a la novel·la gràfica que al CAS on treballa, per no haver-hi, no hi ha ni bolígrafs per escriure. Una constant del seu discurs és evidenciar la manca de recursos de manera perenne en un centre de servei públic però de gestió privada. Al documental Sicko (2007), dirigit de forma despietada per Michael Moore, un cineasta destacat per utilitzar les seves produccions per denunciar diversos aspectes de la societat, es posa la diana en el sistema privat de salut dels Estats Units, mostrant el mercantilisme associat a la salut i la dificultat de poder accedir a un sistema de salut de qualitat i universal. El relat és esgarrifós durant les dues hores del metratge.
El documental comença amb un fuster que perd dos dits en un accident de treball i a l’hospital posen un preu a cada dit i, com que només li arriben els estalvis per a un, el ferit ha de triar quin dit se li cus. I aquesta és la primera història de molts casos narrats. De fet, encara és més dantesc veure les declaracions d’una metgessa que reconeixia en un judici que es penedia de denegar multitud de serveis hospitalaris a malalts de tota mena, cosa que provocava uns milionaris beneficis a les grans companyies de serveis de salut nord-americanes. A canvi, se li recompensava amb un sou de sis xifres en reconeixement a la seva implicació. En els pacients, en molts casos, la denegació suposava la mort.
A Sicko, Moore es pregunta per què la sanitat és privada i no ho són els bombers, les biblioteques, les forces armades o la policia als Estats Units. No sembla que no ho siguin per un caràcter comunista del país, sinó pel negoci implícit en la privatització d’un servei essencial, en part estimulat per uns polítics que des dels anys setanta van promoure un model que potenciava les assegurances privades, per a l’enriquiment d’unes companyies que acabaven contractant aquests polítics al cap del temps, amb sous milionaris. Paraula de Moore, amb evidències exposades al documental.
La realitat és que, si privatitzes un servei públic i se segueix donant aquest servei des del sector privat, els ingressos surten igualment de l’àmbit públic. Si aconseguim augmentar els ingressos o baixar les despeses o les dues coses alhora, els beneficis de les empreses privades que gestionen serveis públics augmenten. Si els ingressos es mantenen estables, l’única manera d’augmentar els beneficis és controlar les despeses fins al detall i, en la mesura del possible, disminuir-les. D’aquí sorgeixen la majoria de les limitacions que es troben aquest tipus de centres que, recordem, és de servei públic, però de gestió privada.
Ferran Vidal realitza un treball portentós de documentació i narració, combinant diverses tècniques que compaginen la historieta, la il·lustració i la pintura, les tres especialitats que, juntament amb l’escultura, són la base de la seva producció artística. Utilitza el llapis amb un traç expressionista estranyament realista, amb una composició de la pàgina experimental a cada escena, amb una gran càrrega pedagògica. El seu valor artístic va ser reconegut en el seu moment; el projecte Fuerza. Notas desde un centro de rehabilitación va permetre al seu autor guanyar el VI Premi de Novel·la Gràfica Social Divina Pastora en la seva edició del 2018 (sí, han llegit bé, cosa que dona una idea de l’esforç creatiu i editorial i la dificultat que suposa fer i publicar una obra d’aquest tipus al nostre país). El premi, promogut per la Fundació Divina Pastora, té l’objectiu de fomentar la conscienciació ciutadana a través del dibuix a la novel·la gràfica com a mitjà artístic d’expressió.
La precarietat laboral al sector del còmic va portar l’artista a la cua de l’atur i, d’aquí, a un treball en un CAS. I el seu talent i la seva capacitat d’observació mentre feia aquesta inesperada i no desitjada tasca ha permès que puguem tenir una obra d’aquest tipus a les nostres mans. Moore, al seu documental Sicko, afirmava de manera categòrica que «una societat es pot jutjar per la manera com tracta els seus membres més desafavorits». Pel que apreciem a l’obra de Fuerza, es mereixen un monument tot el personal del CAS. I, probablement també, totes les persones que han ajudat d’una manera o altra que aquesta novel·la gràfica s’hagi publicat, començant, és clar, pel nostre respecte al seu autor i acabant, potser, pels lectors que la comprin. No us oblideu d’abraçar-vos.