Les violències masclistes –a partir d’ara VM– són l’expressió més greu del patriarcat. La Llei catalana 17/2020, del 22 de desembre, de modificació de la Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista anomena les diferents formes en les quals la VM es pot produir, com la violència física, psicològica, sexual, econòmica, digital, obstètrica i vulneració de drets sexuals i reproductius, de segon ordre i vicària. Així com la diversitat d’àmbits en la que pot ocórrer com l’àmbit de la parella, familiar, laboral, social o comunitari, digital, institucional, de la vida política i l’esfera pública o l’educatiu. Les VM són diverses, i també ho són les víctimes de VM, doncs les VM no entenen d’edat, classe social, nivell educatiu, o d’altres eixos de diferenciació. Així doncs, no existeix un perfil únic de víctima, perquè el masclisme és un problema estructural i inherent a la societat en la que vivim i que afecta a totes les dones. Per tant, definir d’una manera molt concreta què és una víctima i, en particular, una bona víctima, només contribueix a legitimar estereotips misògins en no comprendre el problema d’una manera global. Tanmateix, passa el mateix amb els homes agressors, els quals se’ls caracteritza per ser extremadament violents i agressius. Aquest tipus de descripció dibuixa una imatge que s’allunya de la realitat fent que sigui molt difícil identificar a un home perpetrador de VM. Quan en la realitat de qui estem parlant són els homes que repliquen conductes masclistes, i que així com indiquen els estudis poden ser amics, familiars i homes propers, que tot i que no ho semblin, poden ser perpetradors de VM.
A partir d’aquestes premisses, en aquest article ens proposem exemplificar aquestes descripcions. Primerament, s’analitzen algunes de les campanyes comunicatives impulsades per part de governs i institucions que tenen com a objectiu conscienciar a tota la societat contra les VM, per tal d’entendre quina visió es difon a la societat sobre els perpetradors de les VM i les víctimes. A continuació, s’escullen alguns articles de la premsa digital i d’articles d’opinió amb la finalitat d’analitzar el tractament que es fa de les VM, També, es descriuen diferents estudis que mostren la diversitat de les víctimes de VM. Finalment, acabem amb un apunt sobre com tractar les VM en els mitjans de comunicació.
El govern espanyol l’any 2008 va llançar la campanya “Ante el Maltratador, Tolerancia Cero”, en la que buscava la complicitat dels homes per acabar contra les VM i el rebuig cap als agressors, el cartell de la campanya (vegeu Imatge 1) mostra a un home amb gest seriós, fins i tot agressiu. Si bé és cert que les campanyes sobre VM són un tema delicat i cal conscienciar i accentuar la gravetat de la seva materialització, crear un imaginari col·lectiu al voltant de la idea que els perpetradors de VM són sempre i en tot moment agressius genera barreres cognitives basades en estereotips a l’hora d’identificar als veritables agressors. El fet més important aquí és que la conscienciació sobre les VM i sobre qui són els seus perpetradors giri al voltant del fet que l’home que exerceix VM, a part de ser perpetrador de VM, pot ser també qualsevol altra cosa i que qualsevol ofici, actitud, característica personal, no té res a veure, ni explica, ni desresponsabilitza al perpetrador de la violència exercida. Fa 12 anys el govern espanyol va llançar la campanya “No se te ocurra ponerme la mano encima, JAMÁS; en aquest clip les dones protagonistes són força heterogènies, aquest fet permet combatre el fals mite de la idea de víctima. Tot i la diversitat existent, és cert, que aquest tipus de campanyes volen apel·lar a la realitat social d’una manera més directa utilitzant dones reals, però cal que tinguin en compte la diversitat real de dones arreu del territori.
La Generalitat de Catalunya l’any 2021 va impulsar la campanya “Les violències masclistes contra les dones grans no són petites. A grans dones, grans respostes” (Imatge 2), la qual tenia la finalitat de donar visibilitat a les violències que pateixen les dones, que sovint, són invisibilitzades. O la campanya realitzada per l’Ajuntament de Barcelona l’any 2021, “Apaguem el masclisme, no el deixem créixer” (Imatge 3), que subratllava la necessitat de tota la societat de treballar per erradicar les VM, i animant als homes a construir models de masculinitat lliures de violències. El fet que aquests dos cartells no tinguin imatges de persones, ni per il·lustrar la víctima o el perpetrador i posin l’èmfasi en el text contrasta amb les anteriors campanyes, permet obrir un nou imaginari sobre la conceptualització de les VM que ajuda a trencar amb els estereotips anteriorment especificats. També cal destacar que a la imatge, la responsabilitat es trasllada de l’individu a la societat amb missatges generalistes, sense que quedin clares les obligacions, en canvi, en les imatges 2 i 3 s’apel·la a responsabilitat col·lectiva i es traslladen les VM a l’àmbit públic, per tal de deixar de mantenir la seva gestió en l’àmbit privat. Aquest fet és extremadament rellevant, ja que posa de manifest el fet que no hi ha d’haver una complicitat social i un silenci davant les VM.
Pel que fa al tractament de notícies de VM per part dels mitjans de comunicació, observem com de manera reiterada es culpa a la víctima de la violència patida. Per exemple, en el cas de Diana Quer vam veure com s’assenyalava al comportament de la dona, o a la relació amb la seva família, per justificar que s’havia buscat el que li va passar. En el cas que implicava l’exjugador de futbol, Dani Alves, es va qüestionar l’actuació de la víctima abans i després dels fets. O, recentment, s’ha posat en qüestionament els fets denunciats per Elisa Mouliaá en relació a l’agressió perpetrada per Iñigo Errejón. En tots els casos el focus s’acaba posant sempre sobre la víctima, però no sobre les actituds i accions de l’agressor, que com veiem no segueixen un únic perfil, i al qual se’l tracta com una pobre víctima d’una suposada cacera feminista.
Els estudis sobre VM ens mostren la diversitat de les víctimes de les VM. Un estudi que analitza els resultats de l’enquesta National Intimate Partner and Sexual Violence indica que les dones bisexuals experimenten alts nivells de VM en comparació a altres dones. Al llarg de la vida, un 61% de dones bisexuals reporten haver estat violades, agredides o assetjades per una parella íntima, en canvi, les dones lesbianes són el 44% i les dones heterosexuals un 35%. Cal tenir en compte que una de les explicacions darrere d’aquests resultats es fonamenta en com les dones bisexuals I heterosexuals, en comparació amb d’altres, busquen més suport a l’hora de parlar d’aquestes vivències, pot ser que es doni en part pel focus mediàtic que existeix al voltant de les VM, mentre d’altres violències poden passar desapercebudes. També, el 37,5% de dones trans reporten patir violència sexual per part d’una parella al llarg de la vida. Així mateix, hi ha informes que indiquen que les dones amb diversitat funcional tenen entre dues i cinc vegades més probabilitats de patir VM. A més, altres informes mostren com hi ha formes de VM que poden ser més accentuades en dones grans. Així mateix, les dones racialitzades també pateixen diverses VM. Un estudi dels EUA indicava que només una dona negra de cada quinze dones que pateix una agressió sexual la denuncia. A més, a l’estat espanyol només es tenen dades de dones racialitzades i/o migrades que tenen la seva situació administrativa resolta, per tant, part de la magnitud de les violències que pateixen dones racialitzades i/o migrades queda invisibilitzada.
Per tal de concloure l’article, es destaca un informe publicat pel Ministerio de Igualdad l’any 2021 a càrrec de Pikara Magazine que recull tota una sèrie de pràctiques i propostes per fer un tractament sobre les VM. Sobre les víctimes, algunes d’elles són: evitar centrar-se en el comportament anterior o posterior a l’agressió; redactar tenint en compte que les dones no moren, sinó que són assassinades o tenir en compte que cap decisió d’una dona és causant de les VM rebudes. Cap a l’agressor: deixar clar qui és agressor i qui és víctima, evitar donar una explicació relacionada amb factors socials o econòmiques a les VM i no presentar als homes perpetradors de VM com a homes no integrats a la societat. Animem a les lectores i professionals de la premsa a revisar l’informe i els estudis sobre el tractament de les VM per a col·laborar en la creació d’un relat més realista sobre les VM que situï la responsabilitat en qui perpetua les VM, l’escolta en les víctimes i l’acció per a treballar en un món més segur i més igualitari en la societat.
