En un indret de la Xina sorgeixen els primers casos d’una estranya malaltia respiratòria de la qual se’n desconeix l’agent causal i el mecanisme de transmissió. Diversos centenars de persones presenten febre superior a 38 graus, tos seca, dificultats respiratòries i altres signes i símptomes gripals. No estem a finals de 2019 a la ciutat de Wuhan sinó al novembre de 2002, quan a la província de Guangdong donava les seves primeres passes un coronavirus que, vist amb el temps, va suposar un preludi de la pandèmia global que estem patint aquests dies. L’actual SARS-CoV-2 va tenir un important precedent fa 17 anys, quan la síndrome respiratòria aguda greu o SARS (severe acute respiratory syndrome) va deixar un balanç de més de 8.000 infectats i 800 morts a 30 països dels cinc continents. Un primer assaig, a menor escala, del que avui s’ha convertit en una crisi sanitària i econòmica sense precedents.
Quines alertes ens va proporcionar l’emergència precedent? Com van actuar aleshores els organismes internacionals, les administracions públiques i els mitjans de comunicació? Hem après alguna lliçó d’aquell primer toc d’atenció? Dos anys més tard del 6 de juliol de 2003, quan l’Organització Mundial de la Salut va confirmar la contenció de la SARS a tot el món, la Fundació Dr. Antoni Esteve va organitzar un debat sobre periodisme científic en què quatre experts en epidemiologia i quatre professionals de la comunicació científica van analitzar la cobertura informativa d’una epidèmia que, segons un Informe Quiral i només en els cinc principals diaris espanyols, va generar més de 1.200 informacions, convertint-se en el tema més mediàtic del 2003, per davant inclòs de la incipient Guerra de l’Iraq.
A falta de conèixer el volum d’informacions que ha generat i que encara generarà la pandèmia actual, és fàcil preveure que superarà amb escreix les xifres de fa 17 anys. Aleshores, els experts es preguntaven si tal volum informatiu es corresponia amb l’impacte real de l’epidèmia i si les Instituciones sanitàries, en especial la Organització Mundial de la Salut, havien pecat d’un excessiu alarmisme. Enguany, ens trobem amb l’efecte contrari. Ningú discuteix la magnitud de la cobertura mediàtica que s’està fent de la COVID-19 i, per al contrari, s’està posant en entredit la falta de previsió de bona part de les institucions nacionals i internacionals.
Si en alguna cosa van coincidir els vuits participants de la reunió del 2005 és en què la informació que van difondre els mitjans de comunicació, l’aleshores considerat alarmisme, va estar pautat per les diferents comunicacions de la OMS. Gema Revuelta, en aquells moments subdirectora de l’Observatori de Comunicació Científica, va destacar el canvi en la política de comunicació d’aquest organisme internacional que, amb missatges molt clars d’alarma i amb un contacte permanent amb els mitjans, va passar de la cautela habitual a una comunicació constant i a temps real. Per a Jerónimo Pachón, cap de malalties infeccioses de l’Hospital Virgen del Rocío de Sevilla, la política de l’OMS durant aquella crisi sanitària no va ser desencertada. “Hi havia molts factors que podien justificar l’alerta. Es tractava d’una malaltia que va aparèixer sobtadament, d’origen desconegut, de la qual s’ignorava el seu mecanisme de transmissió però que va donar la volta al món a través del trànsit aeri i que, a més, era mortal”, raonava. El temps, i aquesta nova pandèmia, li ha acabat donant la raó i confirmant que més val que les institucions sanitàries pequin per excés que per defecte.
Els debats de periodisme científic de la Fundació Dr. Antoni Esteve van sorgir com a pont de diàleg entre la comunitat científica i els periodistes, una eterna demanda d’ambdós col·lectius. Durant la jornada del 2005 es va destacar sobretot la dificultat d’informar sobre la incertesa, anomenant les diferents velocitats amb les quals treballen els dos col·lectius. La necessitat dels mitjans de comunicació d’actualitzar al minut sobre el virus contrastava, com succeeix actualment, amb el tempo del mètode científic. Precisament per esmenar aquest desfasament Revuelta demanava honestedat a la comunitat científica, acceptar que la incertesa forma part de la ciència i transmetre-ho així a la ciutadania.
Per a l’epidemiòleg Francesc Gudiol, la SARS no va servir per a que els periodistes prenguessin la iniciativa a l’hora de plantejar nous temes que se sortissin de la línia marcada per les fonts oficials. Denunciava aleshores que la premsa no va donar visibilitat a l’eficàcia i la novetat que va suposar la xarxa internacional de científics que van treballar en temps rècord per descobrir l’origen de la SARS. Tampoc es va destacar l’èxit xinès en les mesures de contenció de l’epidèmia. I, un cop finalitzada la crisi sanitària, un cop va deixar de ser portada, la població no va conèixer aspectes fonamentals sobre la malaltia dels quals després va haver-hi força evidència científica. Per a més informació sobre aquesta reunió podeu consultar la síntesi a la publicació de la Fundació*.
Han passat 17 anys i sembla que les mancances en matèria de comunicació que van caracteritzar l’epidèmia de la SARS no seran les mateixes que les de la pandèmia actual. La comunitat científica i sanitària s’ha guanyat el respecte i la solidaritat d’una ciutadania que ha comprovat la importància de la recerca i d’un bon sistema sanitari, en part gràcies a la tasca dels mitjans de comunicació, que en la seva gran majoria ha sabut comptar amb les fonts d’informació més fiables. Les fake news, la politització de la ciència, el vocabulari empleat, la interpretació de les dades o certa tendència al sensacionalisme podrien ser alguns dels punts a debatre en una futura jornada sobre la cobertura mediàtica de la COVID-19. Seguirem informant.
Catalunya Plural, 2024