Fa aproximadament dos anys i mig aquest mateix diari ens publicava un article d’opinió que feia referència al fet que possiblement érem la Empresa de Treball Temporal més gran de Catalunya. El Director de RRHH, no va trigar a respondre mitjançant un altre article d’opinió en el mateix diari. Parlava d’un “ambiciós conjunt de mesures, per a donar major estabilitat a la plantilla”. Evidentment ens vam veure obligats a donar novament resposta.
Al març de 2019, Inspecció de Treball requeria al PSMar que en el termini de tres mesos havia de transformar quatre contractes temporals a indefinits en la Unitat de Vigilància intensiva (Us sona? Aquesta tan anomenada darrerament) en la categoria d’Infermera, en el torn de nit. Avui dia segueix sense produir-se aquesta conversió. Treball ens ha informat que s’ha interposat una sanció a l’empresa i estem a l’espera de saber de quin tipus.
Deia al començament que l’empresa reconeix per primera vegada que “potser no ho ha fet del tot bé”. La lectura que fem nosaltres és que la pandèmia els ha posat en el seu lloc. Estan veient com moltes treballadores s’estan anant a altres centres on els ofereixen major estabilitat i menor precarietat. És a dir el seu canvi de parer no és pel fet que estiguin preocupats per les seves treballadores i la qualitat de la contractació d’aquestes. Estan preocupats per quedar-se sense personal suficient que pugui garantir la plena activitat del Consorci. I al tanto, que no és una cosa nova. Fa temps que la nostra institució té problemes per a cobrir tots els serveis, principalment en els períodes vacacionals. Però la pressió que el Covid està exercint sobre tot el sistema, està aflorant de manera alarmant les vergonyes i les carències del nostre model sanitari. Ja no sols el PSMar. El PSMar és potser un dels exemples més significatius, però el problema de fons és el model sanitari. Un model totalment hospitalocèntric, ultra fragmentat i privatitzat.
Malauradament no hi ha senyals, de moment, que la situació hagi de millorar. Tot el contrari. Les decisions que es van prenent no ens fan ser gens optimistes. 18 milions per Ferrovial. Ara sí, ara no, finalment sí, però no sabem ben bé per a què. Cinquanta milions d’euros per a la construcció de 5 hospitals satèl·lits d’uns 100 llits cadascun. Per cert, com pot ser que el cost de la construcció de 5 hospitals sigui de 50 milions i el d’una sola fase de l’ampliació de l’Hospital de la Mar ascendeixi als 100 milions. I d’on sortirà el personal per aquests hospitals? Novament de l’Atenció Primària, la malmesa, la maltractada, destrossada, infrafinançada Atenció Primària.
Tornant al problema ‘que tant amoïna’ a la nostra direcció, suposem que el fet d’haver estat l’únic gran hospital en patir un Expedient de Regulació d’Ocupació en l’anterior crisi, tampoc deu ajudar a fer-lo gaire atractiu per possibles noves incorporacions.
Independentment dels motius que provoquen aquest aparent canvi d’actitud de la nostra Direcció, ens felicitem per això. Ara bé, serem exigents, molt exigents en la mesures a adoptar si volen que les aprovem.
La molt ben pagada Gerent del Consorci Mar Parc de Salut gestiona aquesta institució de la forma que ho fa, basant-se en unes directrius que rep de les persones que l’han col·locat en el seu tron d’or. Catalunya té, en general, pitjors dades quant a inversió, salaris i resultats sanitaris a la mitjana del Regne d’Espanya. I Espanya no surt molt ben parada en comparació amb la mitjana Europea. Destina a Sanitat el mateix percentatge del Producte Interior Brut que fa una dècada. Té menys places en hospitals disponibles que tots els països del seu entorn i menys personal d’infermeria.
L’agressivitat i virulència amb la que ens ha colpejat el virus, era difícil de preveure, cert… Però per descomptat no ha ajudat la falta de previsió, ni la involució del nostre sistema sanitari des del 2010, que ha provocat moltes de les mancances de recursos materials i humans, que aquí hem descrit. Les desigualtats socials que no paren de créixer, dificulten una resposta eficaç –Ningú està fora de perill si no estem tots fora de perill-. Les decisions preses durant aquests mesos no han fet més que agreujar la situació.
És necessari un canvi amb urgència. Esperem que la negociació per a la signatura d’un millor conveni col·lectiu de treball del PSMAr que ara reprenem, ens permeti observar aquest canvi de tendència que moltes anhelem. Tant de bo sigui així, però ens temem que fins que les treballadores de tot el Sistema Sanitari no ens plantem, ens organitzem i portem a terme accions com les dels Residents de Catalunya, els que ens governen seguiran mirant cap a un altre costat. Cap als amiguets de la privada, de la industria farmacèutica i de tecnologia sanitària.
