Actualitat

La Medicalització (II)

Què és la medicalitzacio?

És la forma en què la medicina s’ha expandit en els darrers anys i ara inclou molts problemes que abans no eren considerats com a entitats mèdiques. Marquez i Meneu diuen: procés pel qual problemes que formaven part d’altres camps com l’educació, l’economia, la llei, la religió, etc han estat redefinits com a problemes mèdics, com ara: les fases normals del procés reproductiu (menstruació, embaràs, part, menopausa), l’envelliment, la infelicitat (tristesa, soledat, problemes socials, l’atur, el dol, etc).

De fet el concepte  medicalització de la vida i la seva crítica va començar amb el treball d’Ivan Illich, Nemesis Mèdica als anys 70, després la medicalització s’ha anat imposant solapadament fins ara fa pocs anys que ha començat de nou una denúncia i alarma sobre aquest fet, sobretot, jo diria, degut a la preocupació per la sostenibilitat econòmica del sistema sanitari actual i no tant per la salut de les persones.

Si analitzem per què es medicalitza cada vegada més la nostra societat trobarem un primer factor que es l’error de definició de salut i de malaltia. Si considerem la salut com absència de malaltia i complert estat de benestar físic, mental i social, com deia l’OMS, podem medicalitzar tota la vida.

La definició de l’OMS (utòpica) no ens serveix. La definició de salut del 10^e Congrés de metges i biòlegs de Perpinyà de 1976, també utòpica, ens serveix molt més per entendre la salut com una altra cosa que diferent de l’oposat a malaltia i entendre-la com a responsabilitat personal i no dels professionals sanitaris. A Perpinyà dèiem: “salut és una manera de viure, que és raonablement autònoma, solidaria i joiosa” (amb capacitat de fruir). Segons aquesta definició es pot estar malalt o tenir alguna limitació i tenir molta salut (i al revés també).

De fet avui ja sabem que els estils i condicions de vida, la qualitat del  medi, el  nivell de renda, d’educació i la biologia humana són tan importants o més per determinar el grau de salut que el sistema sanitari té.

També en Vicente Ortun ens recorda que “ha estat el creixement econòmic i la millora de la nutrició el factor amb major força explicativa de l’espectacular caiguda secular de la mortalitat” i segueix: “la mesura reina en salut pública –el sanejament del subministrament d’aigua mitjançant filtrat i cloració, així com la disposició segura de les aigües residuals- explica la meitat de la reducció total de la mortalitat en les ciutats de EEUU a principis del segle XX”.

De fet els serveis sanitaris tenen prestacions molt efectives en relació a la curació de malalties o atenció i qualitat de vida de les cròniques: des de l’aparició de les sulfamides i antibiòtics als anys 1940-50, amb el tractament de la tuberculosi, pneumònies, tifoides, i altres infeccions, que han salvat moltes vides; els tractaments quirúrgics de l’ apendicitis aguda i de la fractura del coll del fèmur, que també salven vides; el tractament precoç d’alguns càncers, el tractament amb insulina dels pacients diabètics o el tractament de la insuficiència renal, entre d’altres.

L’error és considerar que la salut és cosa de metges, de tecnologia o de serveis sanitaris, quan aquests en realitat es dediquen fonamentalment a la malaltia. Si la salut es una vida amb autonomia, solidaritat i joia (o inclús amb benestar) els seus principals determinants estan fora del sistema sanitari. És mes, segons alguns autors com més gasta una societat en assistència sanitària, major és la probabilitat que els seus habitants es considerin malalts. El mateix que ens deia fa anys Illich i Huxley. De fet, la definició o el concepte de malaltia (com el de salut) és ambigu, és fruit d’una construcció social variable en cada temps i cultura. La definició d’un procés com a malaltia es pot fer des de fora (el professional) o des de dins (l’autopercepció). L’externa, si no es fa sota una important evidència científica i amb una gran precaució i component ètic, pot portar a la “medicalització” de processos o problemes que no són malalties. Però l’autopercepció imperant desgraciadament avui, interioritza els valors i discursos socials interessats de la primera visió (professional o indústria) i pot caure fàcilment també en la medicalització. Ho podem veure clarament en algunes formes d’“apoderament” de grups de pacients que s’apropien de la visió medicalitzada per aconseguir recursos pels seus problemes.

L’augment de la tecnologia incrementa també la sensibilitat de la detecció de patologies o factors de risc (o predisposicions genètiques recentment) reduint els llindars de “tractaments”, augmentant la incidència del que considerem malaltia. L’ambigüitat del terme malaltia ve d’un equilibri inestable entre agressió i lluita per reparar l’homeòstasi (recuperar el màxim d’autonomia) o la “normalitat”, encara que el mateix terme de normalitat és també ambigu, ja que és un punt de referència situat en la mitjana estadística d’un grup ètnic o social, amb uns marges de variabilitat més o menys convencionals, i a més, transitoris, sotmesos a les variacions del grup.