Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El que faré ara és intentar posar paraules allà on és difícil fer-ho. He trigat més d’un mes a posar-m’hi. El dia de Sant Jordi, vaig tenir l’oportunitat de mantenir una conversa amb el filòsof, teòleg i professor Francesc Torralba durant l’acte institucional del Campus Clínic, a l’Aula Magna de la Facultat de Medicina. El lloc és meravellós, la sala és bonica, allà és on vaig estudiar la carrera de medicina i d’on guardo molt bons records i m’havia preparat molt be l’entrevista. El seu llibre No hi ha paraules. Assumir la mort d’un fill és un relat i una reflexió sobre la mort i ho fa al voltant de la mort del seu fill en un accident de muntanya en el que estaven ells dos junts i sols.
El fet és que, quan faltaven un parell d’hores per iniciar-se l’acte, vaig rebre una trucada telefònica informant-me de la mort sobtada d’una companya metgessa de família. Quan m’havia plantejat el repte de fer l’entrevista pensava en que seria difícil pel meu interlocutor parlar de la mort en primera persona, el repte es transformava així a l’haver de parlar jo també en aquesta primera persona. Totes les preguntes se’m van multiplicar per mil al moment.
En la cultura occidental la mort és un tabú. Es parla poc, s’afronta poc, s’intenta evitar tot el possible. Especialment si parlem de persones joves on aquest concepte, en principi, està lluny. I, des del nostre prisma sanitari, on sembla que, tot i que sabem que no sempre podem guarir, ens costa moltes vegades acompanyar en el procés de morir i en el dol dels que es queden.
Ferran Torralba és un “teòric de la mort”, fa molts anys que parla d’ella. Però un dia d’agost del 2023 se la va trobar de cara, en el seu fill i en un moment on estava gaudint d’una excursió en període de vacances. Això no li ha impedit continuar parlant de la mort, contrastant els seus pensament amb els d’altres filòsofs i convertint el seu llibre en un valuós tresor amb moltes eines per a les persones que viuen situacions com la seva. I donant-nos als professionals un tractament no farmacològic a oferir als nostres pacients. La cultura pot curar. Receptar aquest llibre i molts d’altres pot ajudar a les persones a canviar la mirada a la seva situació.
Conversar amb una persona que desprèn tanta saviesa, transcendència, fe i coneixement des de l‘experiència va ser un regal per a mi. De la conversa, dues idees principals. La primera: vitalisme. Gaudim, mentre estiguem vius, de les persones i dels moments que ens acompanyen i que se’ns presenten contínuament. La segona: gratitud. No esperem que les persones no hi siguin per agraïr tot allò que compartim, sigui bo o dolent. Siguem agraïdes en el nostre dia a dia.
Del dia de la conversa, un pensament: Com ens cuidem els qui hem de cuidar? On trobem el nostre suport? Quin paper tenen els nostres equips en moments importants com la mort d’un de nosaltres? És en aquests moments on trobem la força en el grup, quan sentim el valor de les abraçades, de les llàgrimes compartides, de les mirades plenes de paraules sense paraules. I el fet de viure moments tant intensos ens permet omplir les absències de records, vida i agraïments.
