Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“Tenemos en marcha una epidemia de coronavirus, fíjate que notícia acabo de dar…” Així començava el cap mèdic del Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona, una Sessió informativa sobre Covid-19 a la Sala Marull de l’Hospital del Mar el 2 de Març de 2020.
Han passat 25 dies des de llavors i la successió de canvis de directrius, de circuits, de protocols, d’instruccions ha estat constant i no ha fet més que incrementar la confusió ja existent deguda a l’excepcionalitat del moment.
El pitjor no són els constants canvis en si, si no la sensació que aquests canvis es produeixen, més que per necessitats epidemiològiques i amb base científica, per adaptar-se a l’existència o no de materials i d’equips de protecció adequats. No sembla lògic que en un inici, per a mantenir un contacte amb un pacient infectat fóra necessària aquesta escrupolosa indumentària i actualment davant una exposició de curta durada amb uns guants senzills i una simple màscara quirúrgica ja tinguem suficient.
En aquest context de mancances, apuntar una de les poques notícies positives que puc extreure de tota aquesta situació. La quantitat d’iniciatives que han sorgit des de persones, que de forma totalment desinteressada, han posat a disposició del bé comú els seus recursos i el seu temps, és certament encomiable. Allà on no arriba la desastrosa gestió de les administracions, arriben els i les ciutadanes organitzades. Pantalles protectores, màscares, peces per a respiradors, ulleres… un gran nombre d’equipaments i materials, gràcies a la cessió altruista d’anònims de les seves màquines d’impressió 3D. Gallina de Piel! Només el poble salva al poble!
La constant adaptació de protocols també ha modificat els criteris per confinament de les treballadores que han tingut contacte amb positius confirmats. Si en un inici aquest contacte suposava 14 dies de quarantena, avui dia, primer s’ha d’avaluar el grau d’exposició amb el Covid-19, i en funció d’aquest es decidirà si es pot continuar treballant, o si s’ha d’estar en aïllament 7 dies. Si no apareixen símptomes en aquest temps ja ets apte per continuar treballant. Recordo com en un moment de la sessió informativa de la Sala Marull, es va comentar que si bé amb 14 dies de confinament era suficient per a veure si es manifestaven símptomes o donar positiu, hi havia constància de casos en els quals aquests havien aparegut posteriorment al cap de 14 dies. Doncs bé, en aquests moments hem reduït el tancament a la meitat, 7 dies. Tot i aquesta dràstica reducció, és freqüent veure companyes doblant torns i fent jornades extraordinàries per sobre del màxim ordinari.
Una altra de les principals preocupacions és la falta d’espais adequats per atendre aquells pacients més crítics. El president de la Societat Catalana de Medicina Intensiva i Crítica, i Cap de Medicina Intensiva de l’Hospital del Mar afirmava fa pocs dies, que l’objectiu era triplicar la capacitat actual d’assumir pacients crítics, augmentant de 600 a 1800 els llits per aquests pacients arreu del territori. A l’Hospital de la Mar ja s’han habilitat nous espais de característiques similars a l’UCI, passant de 18 llits a 60. “L’ampliació ha estat possible gràcies a l’habilitació com a box de cures intensives de 9 dels quiròfans de l’Hospital del Mar, tots amb capacitat per a dos pacients excepte un d’ells, que és triple. D’aquesta manera, tant el Servei de Medicina Intensiva, com la unitat de semicrítics i la de reanimació postquirúrgica i, ara, els quiròfans, es converteixen en àrees per a pacients crítics amb COVID-19. L’URPA es manté com a UCI per a pacients d’altres patologies” Així mateix, s’han adaptat 7 unitats només per acollir pacients amb Covid-19.
Totes les adaptacions constants dels protocols es basen en les instruccions del Departament de Salut, concretament del seu Director, Adrià Comella. M’estalviaré de qualificar aquesta instrucció i en concret el seu paràgraf cinquè, en el que ve a dir que per sobre de la conciliació de la vida laboral i professional, del dret al descans, i el més preocupant, de la seguretat en el treball, està la protecció de la Salut Pública. Al marge de la indecència d’aquestes paraules, no és un problema per la salut pública que les treballadores sanitàries estem altament exposades i sense equips de protecció necessaris? Tenim un munt (17%) de raons per pensar que sí que ho és.
Sóc conscient que la magnitud d’aquesta epidèmia potser era difícil de preveure. Però el que també tinc clar és que la falta de previsió i l’excés de tranquil·litat amb el que s’ha actuat fins que ens ha desbordat, ha tingut alguna cosa a veure en la poca efectivitat a l’hora d’aconseguir els recursos suficients per a protegir a les treballadores, i disposar dels mitjans necessaris per a evitar un possible col·lapse del sistema, en el que potser caldrà prendre decisions molt complicades.
Un important especialista en medicina preventiva i epidemiologia, i assessor del Departament de Salut, afirmava fa poc més d’un mes i mig que “la possibilitat de contraure la malaltia del coronavirus a Catalunya era zero”. Per les mateixes dates, el Secretari de Salut Pública del Departament de Salut declarava, “aquí el coronavirus, donat el nostre sistema sanitari, difícilment es podria convertir en un problema de salut pública”. Donat el nostre Sistema de Salut? Quin Sistema de Salut? El que està basat en un model mercantilista i privatitzador pràcticament des dels seus orígens? O el que en els anys de crisi ha perdut uns 2000 llits i tants o més professionals? Potser aquell en què només s’inverteix un 4,6% del PIB de Catalunya, respecte al 7,5 de la mitjana de la Unió Europea? Un sistema que disposa de 3,4 llits per cada 1000 habitants respecte als 5 de la UE? Un sistema que fa que les pitjors xifres en llistes d’espera siguin amb diferència en aquesta comunitat autònoma? Un sistema que avui dia provoca que el 17% del total de la població infectada per Covid-19 siguin professionals sanitaris, respecte al 12% de la mitjana espanyola.
El que hem de fer, és canviar de sistema i per fer-ho li hem de donar la volta 180 graus al model actual. Aquest ha de ser totalment públic, que deixi de regir-se per criteris econòmics, que s’expressa constantment en termes d’estalvi, de benefici, despesa… la inversió en salut pública és invertir en la qualitat de vida dels teus ciutadans. S’ha d’apostar de forma determinada per l’atenció primària i comunitària, per la recerca i perquè no, per una farmàcia 100% pública, per deixar d’estar d’una vegada per totes, constantment extorsionats pels grans laboratoris farmacèutics i per multinacionals de tecnologia sanitària. Malauradament, no sembla que els nostres dirigents tinguin la voluntat ni el valor de dur a terme polítiques orientades en aquest sentit.
Haurem de ser les treballadores i usuàries de la sanitat pública les que un cop recobrem la normalitat ens hàgim d’organitzar i mobilitzar per a forçar que les decisions que es prenguin vagin encaminades en la direcció adequada. No sols per a defensar un sistema públic de salut com el descrit, també per a evitar que la crisi econòmica que es preveu a causa de l’epidèmia, no la tornem a pagar les classes populars. Ja hi ha alguna iniciativa que està treballant per a afrontar les amenaces a la subsistència dels més desprotegits, tant en el “durant” com en el “després”. Caldrà donar resposta al més que segur atac als nostres drets i llibertats, que l’stablishment ja ens deu tenir preparat.
