Mercè Balcells Camps es va llicenciar en Enginyeria Química a l’Institut Químic de Sarrià (IQS), d’on actualment és professora titular. Gràcies a una beca de la Fundació ‘la Caixa’, l’any 99 es va poder doctorar en Ciència dels Materials a Aachen, Alemanya
Arran del naixement de la seva fillola amb micròtica (una deformitat congènita de l’orella), va començar a investigar com desenvolupar una orella a partir de cèl·lules i teixit del propi pacient. Ella i tot un equip han aconseguit dissenyar cartílags auriculars i obrir pas a nous processos per obtenir cartílag elàstic. Però com tantes vegades passa, la manca de pressupost ha deixat la missió sense assolir la seva aplicació clínica. La Mercè, però, ha publicat a la revista Biomaterials Science tots els resultats obtinguts, i ho ha fet en modalitat de lectura oberta a tothom, per donar peu a que algú pugui donar continuïtat a l’estudi, que podria servir per aconseguir un dia l’autoregeneració també d’altres òrgans.
-Quan vares triar els estudis a l’IQS, en quina aplicació de la Química et veies, laboralment?
-Vaig triar Química per donar eines als metges per a solucionar problemes mèdics no resolts. La Biomedicina no existia en aquells moments com a tal, aleshores havies de pensar en la química o la biologia aplicades a la salut.
-Ara, a part de professora a l’IQS, ets investigadora principal al Massachusetts Institut of Technology (MIT), com hi vares arribar?
-Estudiant a Alemanya vaig anar sabent que el 90% de les publicacions científiques sobre materials amb aplicació mèdica estaven fets per científics, metges o enginyers que eren a Boston. I vaig aprofitar l’última part del meu pressupost com a estudiant becada per viatjar-hi. Portava una llista amb tots els meus referents, entre ells Charles Vacanti, -el cocreador d’una orella al laboratori implantada sota la pell de l’esquena d’un ratolí- . Els va anar a conèixer i demanar-los que la bequessin per treballar amb ells. I avui la Mercè és especialista en regeneració de teixits.
-Juntament amb les biòpsies líquides per als diagnòstics precoços, l’impuls a la regeneració de teixits és una gran esperança per a la salut de la humanitat.
-El potencial de l’enginyeria de teixits és molt gran, alhora que un important desafiament per alleugerir les llistes de trasplantaments. És el que vaig veure jo en arribar al MIT, on em vaig envoltar de metges i vaig començar a aprendre-ho tot sobre la composició i funcionament de les cèl·lules. Jo, en concret, treballant la regeneració de teixits tous, els vasos sanguinis (artèries, venes i capil·lars).
-I, de sobte, la vida li demana una altra missió.
-Sí, de cop i volta, el destí de la vida em va fer pujar al tren de regeneració de teixits per aconseguir, a partir de cèl·lules del propi cos, la formació d’una orella. La filla de la meva millor amiga havia nascut amb una orella sense arribar-se a desenvolupar bé (micròtia), i vaig començar a fer recerca sobre com es podia fer créixer bé una orella. Va ser un repte personal que em va portar, a mi, juntament amb molta gent que va donar suport al projecte d’investigació, començant per la mare de la nena, Àgata Gelabertó, l’hospital de Sant Joan de Déu, el Children Hospital de Boston, l’IQS i el Massachusetts Institut of Technology.
-Afecta moltes persones aquesta malformació?
-Es calcula que afecta un de cada 10.000 habitants caucàsics, però pot arribar a afectar una de cada 4000 persones en la població hispana. I entre els afectats, el 90% presenten la malformació en una sola de les orelles, i en el 75% dels casos és una micròtia considerada de grau tres. És quan es neix amb un petit lòbul en la part inferior del que hauria estat l’orella i una mica de teixit cartilaginós, i la majoria no tenen ben format tampoc el canal auditiu.
-Què vàreu aconseguir?
-Vàrem crear l’Associació Micròtia Espanya (AME), perquè fins aleshores, tota la informació que existia estava en anglès. També vàrem poder entendre que, en la micròtia, l’orella no arriba a formar-se correctament perquè cap al segon trimestre de la gestació perd la instrucció, la seva guia, però el seu motor funciona. Per això vam començar a investigar si de la petita orella o de l’altra, sana, extraient-ne una petita mostra, d’uns dos mil·límetres del darrere de l’orella, el mateix que s’agafa per fer el forat per poder posar una arracada, podíem treure cèl·lules i entrenar cèl·lules mare extretes del moll de l’os amb les ordres correctes per desenvolupar bé tota una orella.
-I aquest coneixement on us va portar?
-Així vam poder aconseguir dissenyar cartílags auriculars i obrir pas, mitjançant l’enginyeria de teixits i la tecnologia d’impressió 3D, a nous processos que permeten obtenir un cartílag elàstic a partir de les cèl·lules del pacient. L’aplicació clínica, però, requereix d’una continuïtat en la investigació el cost de la qual ja no vàrem poder assumir.
-El fet que s’hagi procurat la publicació -aquest estiu- de tots els resultats de la investigació que vàreu fer, aplana el camí per a altres investigadors. Era aquest l’objectiu?
-Sí. La nostra intenció, per això hem volgut costejar els més de 3.000 euros que costa la publicació en obert, és que algun altre equip amb els recursos suficients pugui continuar amb el projecte, que podria portar no només a la regeneració completa d’una orella, reconstruïda a partir de cartílag, sinó també d’altres òrgans. I, si algú ens planteja col·laborar perquè sigui el nostre equip el que s’hi pugui tornar a posar, jo no ho dubtaré en absolut. Amb la publicació d’aquest article – ‘Optimization Of 3D Autologous Chondrocyte-*seeded Polyglycolic Acid Scaffolds To Mimic Human Ear Cartilage’– hem volgut posar a l’abast de tothom la nostra recerca feta durant una desena d’anys, tant per si algú vol agafar-nos el relleu, o invertir en la seva continuïtat. I tot això ha estat possible aconseguint treballar conjuntament amb dos hospitals (Sant Joan de Déu a Barcelona i Children Hospital de Boston) i dues institucions molt punters a banda i banda de l’Atlàntic (IQS i MIT), a més d’investigadors amb les seves tesines de màster i doctorats. Ha estat una recerca d’anys amb moltes col·laboracions i aportacions altruistes de moltes persones.
-A nivell mundial, què s’està portant ja a la pràctica gràcies a la regeneració de teixits?
-Hem aconseguit models per testar dispositius mèdics reduint així l’experimentació amb animals. El meu treball és fer els vasos, els conductes per on passa el reg sanguini i els nutrients. En el cas d’una persona que ha tingut un infart, per fer el bypass es fa servir un tros de vena o artèria, que podria ser feta amb regeneració de teixit. Jo tinc vasos fets de cèl·lules humanes, amb propietats i funcionalitat molt semblants a una arteria coronària però fets al laboratori són un instrument excel·lent per testar fàrmacs de la malaltia coronària. Així col·laborem en el desenvolupament de fàrmacs, fent servir òrgans fets per nosaltres. Hem desenvolupat un bioreactor, un anàleg del cor, que batega i jo tinc el vas i els teixits i òrgans mantinguts en condicions el més semblant al cos humà. Fent servir bioreactors que simulen el funcionament i les condicions biològiques químiques i mecàniques que veuríem si fossin implantats. I no només fem arteries sanes, també podem recrear malalties.
-Això vol dir curar fora del cos, per després fer-ho a dins.
-Sí. Podem simular una arrítmia o parar el flux simulant un trombo. O posar sucre per simular una diabetis, o nicotina i reproduir les condicions d’un fumador. In vitro pots canviar els paràmetres que vulguis, per experimentar els tractaments
-Quins són les principals reptes de la regeneració de teixits?
-La regulatòria, tot i que és importantíssima, és encara molt complicada. Per molt que es tingui un teixit preparat per implantar, el procés d’escalat és un coll d’ampolla. D’un model a un altre ja veus que funciona, però escalar-ho i tenir processos complets per garantir la cadena de la temperatura, monitoritzar-ho sense que calgui agafar una mostra, són moltes àries que necessitem per garantir certesa i seguretat en l’èxit de l’implant. I hem d’animar les generacions futures per a continuar investigant. Una de les limitacions que ens vam autoimposar en la nostra recerca va ser servir coses que no fossin massa cares, com ara els factors de creixement que poden fer que arribis abans al teu destí, però a l’hora de posar-li preu ho fa inviable. Això també cal que la investigació ho tingui en compte.
El Diari de la Sanitat, 2024