Tecnologia i més coneixement científic augmenten la capacitat de trobar nous senyals d’informació en l’organisme per diagnosticar, tractar i pronosticar l’evolució d’una malaltia amb més precisió en cada persona
Saber que un fàrmac funciona en el guariment d’una malaltia, a banda dels símptomes externs que el pacient veu desaparèixer o viu millor, però sobretot, a nivell mèdic, es va valorant a partir de canvis en determinats elements observats al laboratori. Són els anomenats biomarcadors, substàncies, cèl·lules, que, analitzant la mostra que les conté –de sang, orina, saliva…, o visionant el resultat de proves d’imatge-, se’n verifica l’evolució. Els biomarcadors esdevenen així pistes que orienten els metges sobre la idoneïtat i beneficis dels tractaments, la progressió d’una malaltia i, per tant, els successius pronòstics.
Els biomarcadors guien així la medicina personalitzada perquè ajuden la comunitat científica a identificar trets, marcadors, senyals comunes en grups de pacients, allà on sigui del món, però sobretot perquè detallen les característiques i comportament de cada malaltia en cadascun dels pacients en concret, així com la reacció del seu organisme a tot el que se li apliqui per vèncer els patògens i curar-se. Amb tota la informació generada a partir d’aquesta persona afectada per una malaltia, es pot fer més diana en la seva medicació, dosificació i el millor moment per a començar a fer-li un tractament.
Segons ens explica el Dr. Antoni Martínez Yélamos, Cap de Servei de Neurologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge, “pràcticament tots els paràmetres que es determinen en una analítica convencional es podrien considerar biomarcadors, tot i que aquest terme s’acostuma a fer servir per als més nous biomarcadors -descoberts recentment-. Normalment, a més, el nom de biomarcador s’associa a marcadors bioquímics o genètics més que als, per exemple, d’imatge”.
De fet, el terme biomarcador va començar a llegir-se molt en les publicacions científiques a partir dels anys 90 i molt més encara des del 2000, amb un creixement exponencial fins avui. Però el que són i fan ha existit sempre. “Des del moment en què es varen poder fer proves, ja hi havia biomarcadors, però l’evolució tecnològica i del coneixement sobre la fisiopatologia de les diferents malalties ens està permetent avançar en la investigació de possibles nous biomarcadors”, apunta el Dr. Martínez. És a dir, una certa revolució dels biomarcadors ve donada per la tecnologia cada cop més avançada, i per més coneixement científic. Això fa augmentar la capacitat de trobar nous senyals d’informació en l’organisme per diagnosticar, tractar i pronosticar l’evolució d’una malaltia amb més precisió en cada persona.
Definició
El Cap de Neurologia de l’Hospital de Bellvitge ho defineix així: “Un biomarcador seria qualsevol marcador biològic, bioquímic, cel·lular, genètic o de imatge, que tingui utilitat pel maneig dels malalts, bé des del punt de vista diagnòstic, pronòstic o de resposta al tractament”.
Cada possible biomarcador detecta coses diferents. Poden ser proteïnes, gens, anticossos, metabòlits… I si el pacient té un biomarcador determinat prèviament en malalts d’una determinada malaltia, sabrem que també la té. Així es fa el diagnòstic, per exemple, de la diabetis. Glucosa alta en uns resultats de sang de forma repetida vol dir que aquella persona té diabetis. Si es descobrís avui la glucosa com a indicador de la diabetis li dirien biomarcador, perquè de fet ho és. La glucosa és la pista que ens indica, segons el seu nivell, si existeix diabetis o no.
La proteïna TAU és un possible indici de risc incrementat d’alzheimer. No és segur, però apunta la possibilitat més gran que si no trobem la proteïna TAU. Tal com explica Martínez Yélamos, “cada prova diagnòstica té una sensibilitat, un valor predictiu positiu, negatiu i validesa. Qualsevol valor molt rarament ens indica un 100% de sí o de no. Per sobre del 80% ja és un bon biomarcador de sí o de no”. Això pel que fa a un diagnòstic.
Però per avaluar la idoneïtat, l’eficàcia d’un tractament, també els biomarcadors ens informen. “Per exemple, un tractament amb immunosupressors, en funció de l’activitat d’un enzim concret, se sap si caldrà més o menys dosi per controlar el risc d’un càncer secundari. Aquesta dosificació varia en funció del resultat que aporta el control i supervisió del biomarcador. Pels estudis que ja s’han fet, ja saps que als malalts que tenen tal enzim per sobre d’un nivell els hi podem donar una dosi determinada. En aquest cas, el biomarcador ajuda a preveure efectes secundaris i veure si el tractament li anirà bé o malament”, argumenta el Cap de Servei de Neurologia de l’Hospital de Bellvitge.
Els biomarcadors també serveixen per fer pronòstics, ajuden a dir com evolucionarà el malalt en els propers anys, segons si ha presència d’ells en les analítiques, i com són un o diversos determinats biomarcadors.
“Els canvis en la investigació, de fet, no s’han produït pel “descobriment” dels biomarcadors, perquè ja existien, però no els hi posàvem aquest nom”, apunta el Dr. Martínez Yélamos. “El que sí que s’ha produït és un increment en la capacitat de fer recerca sobre nous biomarcadors, gràcies com dèiem, al desenvolupament tecnològic i a l’avenç del coneixement científic sobre determinades patologies”.
Criteris per a un biomarcador
Per tal que els biomarcadors ajudin des del punt de vista clínic han de tenir una sèrie de característiques per ser aplicables. Han de ser sensibles i específics, han de tenir fiabilitat i validesa, capacitat de predicció (aquestes són característiques estadístiques), però alhora han de ser no invasius o mínimament invasius respecte al malalt, i econòmics per tal que la societat s’ho pugui permetre.
La investigació es basa en la generació d’una hipòtesi que després s’ha de contrastar mitjançant la realització d’un experiment per a veure si la sospita, la idea formulada, es confirma. Una vegada confirmada la hipòtesi científica, s’ha de mirar si aquesta seria útil en la pràctica clínica i si serviria o no per millorar el maneig dels malalts. El Dr. Martínez posa d’exemple la seva recerca realitzada fa vint anys. “En el treball de la meva tesi doctoral vaig hipotetitzar que en una malaltia com l’Esclerosi Múltiple un marcador biològic (abans no es parlava de biomarcadors) ens podria predir quins malalts anirien pitjor. Vam fer aquesta hipòtesi, vam dissenyar un experiment i vam veure que sí, que aquest biomarcador ens podia ajudar. Però també vam veure que no aportava més valor que el que ja ens donava la ressonància magnètica i que, a més, la seva obtenció era més invasiva per als malalts. Per la qual cosa, aquell biomarcador mai no va arribar a la pràctica clínica”.
Qui aprova els biomarcadors?
La investigació clínica i la bàsica és la que s’encarrega de generar el coneixement que ens permet generar hipòtesi sobre la possible utilitat d’un determinat biomarcador, que després s’ha de comprovar mitjançant l’experimentació i, en darrer terme, valorar la seva utilitat. Però, com dèiem, un biomarcador que pugui ser útil a la pràctica clínica ha de tenir una sèrie de característiques quan s’aplica a una població determinada de malalts. Si els resultats no són clars o no hi ha prou evidència de la utilitat d’aquest possible biomarcador no tenen més recorregut des del punt de vista clínic, no són útils i no es fan servir.
Durant tot el 2022 es van publicar només en el camp de la neurologia prop de 10.000 articles científics sobre biomarcadors, en pràcticament totes les malalties neurològiques. Això contribueix a l’avenç del coneixement, però dels possibles biomarcadors que es recullen en aquests articles molt pocs arribaran a la pràctica clínica habitual.
Per a poder ser utilitzat en la pràctica clínica habitual, la tècnica de detecció d’un determinat biomarcador ha de tenir el segell de la Comunitat Europea. Normalment s’ha de demostrar en diferents estudis i centres que els resultats siguin reproduïbles, i després valorar-ne les característiques necessàries. Una vegada hi ha consens sobre la seva utilitat, habitualment s’incorpora a les guies de pràctica clínica de cada país. Quan un biomarcardor es demostra útil, s’adapta a la pràctica clínica de forma ràpida.
“Jo, per la proximitat a la feina que faig, i per proximitat amb algunes de les persones que els van descobrir (Dr. Francesc Graus, Director de la Unitat de Neuro-Oncologia de l’Institut Oncològic Baselga (IOB) i el Dr. Josep Dalmau, Coordinador del programa de neuroimmunologia de l’Hospital Sant Joan de Déu), sempre poso l’exemple del descobriment dels anticossos anti-onconeuronals (anti-Hu, per exemple) i anti-neuronals. Tot i que sovint no se’ls considera “biomarcadors” són l’exemple més clar d’un bon biomarcador, perquè han contribuït al maneig de malalts amb síndromes neurològiques paraneoplàsiques i amb encefalitis autoimmune, i han ajudat a millorar el coneixement global de la neurologia a nivell mundial”, exposa el Cap de Servei de Neurologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge.
En conclusió, i tal com expressa el Dr. Antoni Martínez Yélamos, no podem dir que els biomarcadors siguin una esperança per a la curació, “però si que ho són per a poder personalitzar més la medicina, aplicant els coneixements que tenim a les característiques concretes d’un malalt amb una malaltia. No tots els malalts de la mateixa malaltia són iguals ni evolucionen de la mateixa forma. Els biomarcadors ens han d’ajudar a fer avançar la medicina personalitzada”.
El Diari de la Sanitat, 2024