Opinió

Una dona no tan afortunada a Ciutat Meridiana

Fa pocs dies, un nombrós grup de metges i metgesses, juntament amb altres professionals, ens reuníem a la Biblioteca Ignasi Iglesias per parlar d’un home i d’una dona afortunats. Un metge i una metgessa d’una vall anglesa allunyada dels centres urbans, protagonistes dels llibres que John Berger i Poly Morland han dedicat a la pràctica de la medicina rural. Ells mateixos es defineixen com a afortunats per poder fer la feina que els agrada, en un lloc que estimen i en una comunitat en la qual s’integren. Una feina que suposa entrega, compromís, disposició, alta competència professional i presència. Malgrat les elevades exigències i responsabilitats que suposa treballar de metge/metgessa generalista, se senten feliços. Com també es consideren afortunats els metges que van compartir les seves experiències en diferents entorns rurals del nostre país i molts dels que vam assistir a la jornada, per als quals l’exercici de la medicina de capçalera ha format part de la nostra vida i ens ha donat sentit de professió.

Amb les imatges i les veus encara vives, ens arriben les paraules d’una metgessa de Ciutat Meridiana, allà on s’acaba la ciutat, que ja no se sent afortunada. Ciutat Meridiana és a les antípodes de la vall anglesa on se situen els llibres de Berger i Morland. També s’enclava en una vall, però envoltada de carreteres i autopistes i atapeïda de blocs de pisos que han foragitat els boscos i les vinyes que un dia van cobrir aquesta falda humida de Collserola. Aixecada als anys 60 per promotors vinculats al franquisme, va acollir immigrants procedents d’altres punts de la península que buscaven una vida millor. Sense urbanisme ni serveis, els nous veïns van lluitar per aconseguir-los. Malgrat el treball dels seus habitants, el barri no ha sortit de la pobresa, essent el de renda per unitat familiar més baixa de tota la ciutat, entre els 9.000 i els 10.000€ anuals.

La crisi del 2008 va portar atur i hipoteques sense pagar, van venir els fons voltors i els desnonaments, que s’han incrementat arrel de la crisi sanitària i social provocada per la COVID-19 i que ha deixat el 80% dels veïns amb menys de la meitat dels seus ingressos. Degut a la baixa capacitat econòmica, els que no poden pagar el lloguer ocupen els pisos, uns 300 en tot el barri. Tanmateix, finalment els llançaments arriben, tants com gairebé un cada dia. S’expulsen famílies senceres que es quedaran sense casa, famílies amb menors, també en plena pandèmia. El problema és tan greu fins al punt que els serveis socials han fet una guia per als desnonaments de menors.

També arriba la desesperació que porta que el barri tripliqui la mitjana de la ciutat en intents de suïcidi, juntament amb els veïns de Vallbona i Torre Baró. La pobresa emmalalteix, física i psíquicament: les persones pobres pateixen més diabetis, més obesitat, més hipertensió, més cardiopaties i pitjor salut mental, amb especial afectació dels infants. Segons dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona publicades el 2024, el 56% de les dones i el 43% dels homes del barri presenten un malestar emocional intens i l’11% de les dones i el 7% dels homes han intentat suïcidar-se alguna vegada. Malgrat aquestes dades, els serveis de salut mental estan sota mínims, sense psiquiatre durant llargs períodes de temps.

Això ho sabia la doctora que poc després d’acabar la residència, i amb el títol de metgessa especialista en medicina familiar i comunitària a la mà, va decidir anar a treballar a Ciutat Meridiana, on, des del centre d’atenció primària, veuria com la biologia i les biografies s’entrellacen i seria testimoni de les vides, les lluites i les desesperances de la seva gent. Ara, després de 10 anys, ella, que es confessa enamorada de la seva feina, es planteja marxar del barri. No per la problemàtica de la població, sinó per una càrrega de feina inassumible i per la deixadesa de l’empresa en què treballa que no fa el suficient per alleujar-la. A l’equip d’atenció primària hi falten metges i ningú no hi vol anar per la duresa d’una feina que ni es reconeix ni es recompensa. En major mesura que en altres equips, als metges que es jubilen no els substitueix ningú, els pocs que hi queden es fan càrrec de més i més malalts i a sobre se’ls exigeixen els mateixos estàndards de qualitat que a la resta dels equips.

En aquest barri hi ha persones que fa més d’un any que no tenen cap metge assignat, que van de consulta d’urgències a consulta d’urgències, fet que comporta un major risc d’emmalaltir i de morir, com bé es coneix. D’aquesta manera, a la vulnerabilitat social s’hi suma la vulnerabilitat sanitària causada per l’absència de metge referent, de coneixement, de confiança i de vincle. Molts estudis avalen que l’atenció primària contribueix a reduir les desigualtats en salut relacionades amb els condicionants socials, però sense relació i sense longitudinalitat no hi ha atenció primària. I sense temps no es pot garantir una atenció de qualitat. Les permanents llistes de pacients insostenibles suposen un elevat risc d’error, impedeixen donar una atenció mínimament segura i soscaven la resistència dels professionals. Malauradament, es compleix la llei de cures inverses formulada per Tudor Hart fa 50 anys, segons la qual els recursos assignats i el grau d’atenció que es proveeix és inversament proporcional a les necessitats dels individus i les poblacions.

Revertir la llei de cures inverses i proporcionar el personal i els mitjans per oferir una atenció sanitària digna al barri més pobre de Barcelona hauria de ser un interès prioritari des del primer a l’últim directiu de l’Institut Català de la Salut, que és l’entitat que se’n fa càrrec. Però n’hi ha que fa temps han abandonat els pacients i dificulten més que faciliten la tasca del dia a dia dels professionals mentre l’empresa exigeix objectius i registres allunyats de les necessitats de la gent. És significatiu que la metgessa de la vall del llibre de Morland i els metges rurals de casa nostra es considerin afortunats per estar lluny dels centres de poder, del control gerencialista, i per poder fer la seva feina de manera conseqüent amb els seus valors i compromisos professionals i ètics. L’alta insatisfacció dels empleats de la primera empresa sanitària pública amb les seves direccions hauria de preocupar als responsables polítics perquè és font de malestar i de conflictes morals que porten a l’abandonament de l’atenció primària. Estem convençuts que és possible millorar les condicions de treball i les relacions entre els equips i els nivells superiors si s’adopten actituds basades en  l’escolta, l’acompanyament i el respecte.

Com molts d’altres, la doctora de Ciutat Meridiana era una d’aquestes metgesses que ens considerem afortunades per la feina que fem, per ajudar les persones que ens necessiten des del nostre lloc de treball i en la comunitat. Ara, per a ella, la fortuna es conjuga en passat. La manca de suport i la desídia que reben tant ella com els seus companys de part de l’administració l’ha portat al límit. I no és l’única.