Totes les intervencions mèdiques, sigui un tractament, un cribratge o un altre tipus de prova, comporten beneficis i riscs. Les decisions sobre si fer o no una determinada intervenció depenen, en bona mesura, de la percepció dels seus beneficis i riscs. Són correctes les expectatives dels clínics? La pregunta és molt pertinent davant de la preocupació per l’eficiència de les intervencions i el creixement de la despesa sanitària. Alguns estudis havien ofert respostes parcials, però ara en tenim una de més global. Dos investigadors australians acaben de publicar a la JAMA Internal Medicine la primera revisió sistemàtica (sense limitacions d’idioma, disseny de l’estudi i tipus d’intervenció) sobre les expectatives dels metges sobre els beneficis i/o riscs de gairebé un centenar d’intervencions. La conclusió és preocupant: els clínics rarament (en poc més del 10% dels casos) tenen una percepció correcta. S’equivoquen en totes les direccions, però hi ha un patró dominant: majoritàriament sobrevaloren els beneficis i infravaloren els riscs.
La revisió, que inclou 48 estudis realitzats a 17 països amb més de 13.000 clínics, és tota una crida general d’atenció sobre l’excés de confiança en les intervencions. Mostra, per exemple, que els pediatres sobrevaloren els beneficis dels antibiòtics en les otitis agudes, mentre que els neuròlegs infravaloren els riscs de defectes congènits dels antiepilèptics i els ginecòlegs el risc d’avortament d’una amniocentesis. Els riscs de les radiacions de les proves de diagnòstics per la imatge són àmpliament subestimats, com també ho és el risc de mort per una colonoscòpia per al cribratge del càncer de còlon. Per la seva banda, els cirurgians infravaloren el risc de rebuig d’un òrgan trasplantat, així com el risc de mort per la reparació d’una hèrnia inguinal o per l’extirpació d’un pulmó, la pròstata i altres òrgans. Tot i que en alguns casos s’infravalora el benefici (per exemple, el tractament amb warfarina de la fibril·lació auricular), l’entusiasme terapèutic és el més habitual.
Les conseqüències d’aquest entusiasme són clares (excés d’intervencions, despesa innecessària i minva en la qualitat assistencial), però les seves causes no ho són tant. Hi influeixen, certament, l’aclaparador volum d’estudis mèdics i la seva dispersió. El metge no és un científic i és difícil fer-li arribar de manera eficaç les proves sobre els beneficis i riscos de les intervencions. Els interessos comercials d’aquesta informació és un altre factor que cal tenir en compte. I també cal considerar les expectatives dels propis pacients. Segons va revelar una altra revisió realitzada l’any 2015 pels mateixos autors, són convergents: els malalts també tendeixen a sobrevalorar els beneficis i infravalorar els riscs. La sinergia d’ambdues expectatives deformades crea, sens dubte, unes desmesurades il·lusions terapèutiques que mostren fins a quin punt la tecnologia s’ha imposat en l’assistència en detriment d’altres aspectes importants en l’art de curar.
Només s’equivoca qui pren decisions. Però, si no es parteix d’una correcta estimació dels beneficis i riscs, és més fàcil equivocar-se. Per facilitar la discussió sobre les intervencions, els autors australians destaquen la necessitat de facilitar als clínics resums clars i concisos amb informació útil i de qualitat. Els pacients, per la seva banda, haurien de col·laborar preguntant als seus metges quins beneficis i riscos té la intervenció, quines són les seves opcions i què passa si no es fa res, com apunta l’oncòloga australiana Ranjana Srivastava en una tribuna publicada al diari The Guardian. Els periodistes, comunicadors, editors de revistes i altres agents també haurien d’actuar de manera sinèrgica perquè no tinguem expectatives irreals sobre el poder dels fàrmacs i altres tecnologies mèdiques.
Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve
