Tenir els nivells de colesterol elevats i prendre medicació per reduir-los és una situació cada vegada més freqüent en el nostre entorn. Fa unes dècades es va descobrir la relació del colesterol amb la creació de plaques de greix a les artèries i amb les malalties cardiovasculars. Des d’aleshores la seva fama ha anat creixent i ara sembla que tothom en parla, tothom se’l mira i tothom tem “tenir el colesterol alt”. A les consultes sovint els pacients que s’han fet una anàlisi de sang expressen consternació quan apareix un asterisc al costat de la paraula “colesterol total”, com si es tractés d’una taca en el seu historial. I quan el seu valor supera el 200, no es fa esperar la inquietant pregunta: “Doctora, el normal no és estar per sota de 200? Però si ho diuen a la tele!”.
Les persones amb colesterol alt (hipercolesterolèmia) són més propenses a presentar malalties cardiovasculars (infart de miocardi, ictus, etc.). Això vol dir que la hipercolesterolèmia és un factor de risc cardiovascular, com pot ser-ho el tabac o l’obesitat, i no una malaltia en si mateixa. Però la capacitat del colesterol de produir aquest dany cardiovascular és relativa i no depèn únicament dels nivells de colesterol sinó, principalment, de si s’ha patit una malaltia cardiovascular o de la presència d’altres factors de risc cardiovascular (tabac, obesitat, hipertensió, diabetis…). Així sabem que en les persones que han patit un infart de miocardi o un ictus pot ser recomanable mantenir uns nivells de colesterol més baixos (normalment inferiors a la famosa xifra de 200) però en les persones sanes això no és necessari, perquè la hipercolesterolèmia té un impacte molt baix en el seu risc cardiovascular. Això explicaria que en dues persones amb la mateixa xifra de colesterol els professionals sanitaris no aconsellem el mateix i que, en alguns casos amb nivells elevats de colesterol, no indiquem cap tractament.
Per altra banda, la nostra societat viu submergida en una cultura excessivament “colesterolofòbica” i “colesterolocèntrica”, on la por a la hipercolesterolèmia ha anat guanyant terreny. Al llarg dels anys s’ha anat magnificant la seva influència en el risc cardiovascular, especialment entre els pacients, però també entre els i les professionals, en detriment d’altres circumstàncies, com el tabac o la diabetis, que són molt més determinants. Sabem, per exemple, que el tabac pot arribar a augmentar de 2 a 4 vegades més la probabilitat de patir malalties cardiovasculars que la hipercolesterolèmia.
La diferència és que deixar de fumar requereix motivació, esforç i temps i, en canvi, per reduir el colesterol ja no cal ni “fer dieta”, només cal prendre una medicació. Problema resolt. I aquest és el segon parany on hem caigut professionals i pacients. En una societat com la nostra, on predomina la cultura de la immediatesa, la comoditat i la tendència a la medicalització, la major part optem per la solució fàcil, la pastilla. Avui en dia disposem de fàrmacs que disminueixen el colesterol d’una manera ràpida i efectiva, tot i que no exempta d’efectes secundaris importants com per exemple, símptomes musculars, hepatitis o diabetis. Aquest fet ha estat molt avantatjós però a la vegada ha fomentat la medicalització d’un problema que, com hem vist, en molts casos en realitat és inexistent, i ha promogut que deixem en un segon pla la capacitat d’autocura de les persones i les mesures no farmacològiques. Les xifres parlen per si soles. Segons l’Encuesta Nacional de Salud de 2014 un 19.3% de la població espanyola i un 37.1% de les persones de més de 65 anys prenen medicaments que redueixen el colesterol (hipolipemiants) i segons dades del Ministerio de Sanidad, entre el 2000 i el 2012 el consum d’aquests fàrmacs va créixer un 442%, probablement més que cap altra medicació. Tot i això, les dades indiquen que en les darreres dues dècades el percentatge de població que presenta el colesterol elevat ha augmentat només del 8.2% al 16.4%. No cal una anàlisi detallada per adonar-se que el nostre consum d’hipolipemiants és desproporcionat. I no només això, sinó que els estudis indiquen que qui més hipolipemiants pren és qui menys ho necessita, és a dir, les persones sanes amb un risc cardiovascular baix. Evidentment, les causes d’aquest fenomen són complexes. Tot i això no és possible obviar el paper clau que hi ha exercit la campanya mediàtica de la indústria alimentària i farmacèutica.
En resum, hem convertit un factor de risc relatiu en una malaltia que cal diagnosticar i tractar, sota una visió de blanc o negre, oblidant que és una qüestió plena de matisos on cal prendre decisions individuals adaptades a cada situació i a cada persona.
Davant d’això es fa necessari desmuntar el mite, reclamar més informació fiable i objectiva i menys anuncis alarmistes i substituir la por al colesterol per interès en millorar la nostra salut. Seguir una dieta saludable, fer exercici físic i no fumar són els millors consells que podem donar per evitar, no només les malalties cardiovasculars, sinó molts altres problemes de salut. Mirar-se el colesterol i prendre medicació però només quan el nostre metge/ssa ho recomani, havent valorat adequadament els riscos i beneficis de fer-ho, són els millors consells que podem donar per evitar-ne la medicalització innecessària. I és que tal com deia Marie Curie, “A la vida no hi ha res a témer, només cal entendre”.
