La Natàlia Mingorance és infermera. Treballa al Centre d’Atenció Primària (CAP) de Sant Llorenç d’Hortons. Tot i que mai s’havia plantejat ser infermera, o no era la seva gran vocació, ara està enamorada d’aquesta professió. Tant és així que no es conforma amb practicar la infermeria a Catalunya o sent especialista en diabetis, sinó també viatja pel món fent voluntariat. Com a infermera ha col·laborat amb la Fundació Barraquer al Senegal i també amb l’associació Amigos del Cayapas a l’Equador. Durant l’estona que dura aquesta entrevista remarca que és voluntària, que ho fa perquè li agrada i pagant-se ella les despeses. A més encara li queda temps per participar a l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC).
Un dels últims viatges que has fet ha estat al Senegal, amb un projecte de la Fundació Barraquer que té per objectiu operar la població de cataractes. Què et va sorprendre d’aquest viatge?
L’objectiu d’aquesta missió és retornar la vista a gent que viu en un lloc on moltes vegades no es poden permetre aquestes intervencions, sigui pels diners o perquè a vegades no hi ha cirurgians que es dediquin a això. Es tracta d’una cirurgia que no és gaire cara per a nosaltres -costa uns 150 euros- però allà no tenen aquests diners. Les cataractes al Senegal no són com aquí, allà tenen “pedres” als ulls i realment no hi veuen, a causa de la sequedat i al sol. Al Senegal em va impactar el cas d’un noi de 45 anys, un pastor de cabres que no podia alimentar la seva família perquè des de feia sis mesos no hi veia. Tornar-li només un ull significava que podia tornar a donar menjar a la seva família, que tornava a tenir una vida. Si a més ara hi tornem i li operem l’altre ull serà fantàstic.
Què et va portar a col·laborar en projectes de voluntariat internacional?
M’agrada molt la meva feina. Potser la deixaria per anar-me’n a l’altra punta del món? No dic que no. Jo no volia ser infermera, o no era una opció vocacional, volia anar-me’n a l’altra punta del món a construir cases. Quan vaig començar a treballar d’infermera i vaig descobrir que la primària m’agradava m’hi he anat com enganxant. La feina de la infermera, ajudar, és el que et porta a anar a llocs com el Senegal o l’Equador, i és el que m’hi porta a mi. Vull compatibilitzar-ho amb el que faig; sóc especialista en diabetis, vull compatibilitzar també això.
A l’Equador hi vas amb l’entitat Amigos del Cayapas, per ajudar a les poblacions indígenes de la selva. Quines són les necessitats sanitàries en aquest territori?
Potser costa imaginar que a l’Equador hi ha zones de selva amb indígenes vivint en una situació de pobresa extrema. L’Equador no és pobre, però té unes zones que s’han quedat excloses per diferents motius. La selva ens l’estem menjant entre tots. Això ha provocat que la població que hi havia s’hagi hagut de tornar sedentària perquè no poden caçar on solien fer-ho. Aquests ciutadans, que un dia eren nòmades, s’han quedat sense territori lliure. Al quedar-se en un lloc tenen malalties que abans no tenien. El sedentarisme sense una seguretat higiènica genera malalties. A més pateixen patologies exportades, a causa d’aquells membres que viatgen, des de la selva, a les ciutats més grans i després tornen. Aquestes poblacions han patit en 4 o 5 anys el canvi que nosaltres vam fer amb 40 anys.
Fa anys que vas a l’Equador, quin és el canvi aquest del que parles i que has pogut viure?
He viatjat allà tres anys diferents i durant aquest temps he vist com ha canviat aquest territori. Les grans empreses han arribat allà, tenen Coca-Cola o cervesa i en canvi no hi arriba la sanitat o el menjar. En tres anys he vist com han passat de no tenir electricitat a què alguns menors que estudien a la ciutat tinguin tauletes o mòbils, aparells que no poden carregar al poblat indígena perquè no tenen electricitat.
Com és aquest territori i com hi accediu?
És una zona de difícil accés, sense carreteres, només pots arribar-hi amb canoa. Ells, per falta de diners, no tenen embarcacions amb motor, sinó que es mouen entre els poblats a rem. Es tracta d’una zona aïllada de la resta, un lloc on ningú arriba. El govern ha apropat la sanitat als llocs més grans. La gent que treballa als centres sanitaris d’aquests llocs s’ha de desplaçar riu amunt i avall per poder anar a cobrir les vacunes, la desnutrició infantil, la tuberculosi o la sarna entre els diferents assentaments indígenes.
Què us va motivar a anar allà?
La primera vegada que aquesta entitat va anar allà va ser per un tema d’oncocercosi, una infecció que causa ceguera i que es transmet a través de la picada d’un tipus de mosca. Es va aconseguir eradicar amb uns programes de salut molt importants i una de les metgesses, presidenta ara de l’ONG amb la qual participo, va col·laborar-hi. Va anar allà per primera vegada i va veure les necessitats de la població i va adonar-se que un cop completat el programa per eradicar aquest problema els habitants es quedarien sense ningú que els visités. Tot i que ells viuen segons la llei indígena, la normativa equatoriana assegura que tenen dret al metge i als avenços que arribin al país. Per això aquesta doctora juntament amb una infermera catalana van decidir crear aquesta ONG i donar cobertura a aquesta zona, on viuen uns 10.000 indígenes.
Amb quin tipus de patologies us trobeu?
En el cas dels menors sobretot amb temes dermatològics, com dermatitis, i també amb desnutrició. I en adults cefalees, gastritis, molts paràsits. Això els passa perquè beuen l’aigua del riu. Per ells el riu és la vida, i és part de la seva naturalesa, és el seu Déu de l’aigua i per tant creuen que no els pot contaminar. Per tant, per molt que els diguis que han de bullir l’aigua és difícil que ho entenguin. És difícil per ells entendre que l’aigua de la pluja, per molt que caigui del cel, quan porta una estona al cubell no és neta, per exemple.
Es tracta de fer entendre una altra forma de viure?
Ells volen seguir vivint com viuen, per tant, tu no vols canviar res del que ells fan, tu no vas a ser salvador ni il·luminador, vas a ajudar. Hi vas per cobrir temes sanitaris bàsics. Però alhora intentes donar educació. Per exemple, si poden tenir una latrina, els hi ensenyes com construir-la i fer-la servir i això pot permetre combatre infeccions, perquè els expliques que és millor deixar de fer les seves necessitats al costat d’on està el nen jugant a futbol, per exemple.
Quina va ser la teva impressió la primera vegada que hi vas anar?
A escala personal vaig quedar impressionada de tot. La selva és brutal, no hi ha carreteres, aigua corrent… Res de tot allò amb el què estàs acostumada. I de sobte arribes a l’última ciutat: gris, fosca, amb forats de bala a una paret perquè mesos abans havien trobat un submarí ple de cocaïna que venia de Colòmbia. Coses d’aquestes que t’impressionen moltíssim.
I com a infermera el repte és intentar entendre el què els està passant. Potser et diuen que tenen mal de cap quan el problema real està a l’estómac perquè no saben reconèixer el que els passa. La dificultat per comunicar-te amb ells, que parlen una llengua pròpia, em va impactar més que les malalties. Tot i que també impacta veure el grau de desnutrició de molts nens petits.
Un cas particular que recordis?
El d’una nena que patia molta desnutrició i que segurament li provocarà retard mental quan sigui gran. La mare estava exclosa de la seva comunitat perquè segurament el pare era el germà de la mare, i els havien castigat. La mare, amb 14 anys, s’havia quedat sense res.
Us trobeu amb molts problemes de salut relacionats amb la maternitat?
Una de les coses que em va impactar la primera vegada va ser el cas d’una dona que em va dir: “Se me ha caído el niño”. Jo li vaig demanar que el portés per veure què li havia passat i ella insistia en què li havia caigut. Al final vaig entendre que el que volia dir és que havia patit un avortament espontani. Moltes dones després de l’avortament pateixen malalties infeccioses pèlviques i això es deu en part perquè per cada 10 o 12 fills que tenen han passat per 20 embarassos.
Quantes expedicions feu? És l’única vegada que aquesta gent veu un metge?
Hi anem dues vegades l’any i molts cops sí, és l’única vegada que veuen un metge, sobretot a les comunitats més llunyanes. Però als nens se’ls intenten desparasitar cada sis mesos. El que sí que tenen és un bruixot que els fa els seus tractaments.
Com reben ells la vostra ajuda?
Ens comencen a conèixer i saben que portem medicaments que els fan sentir bé però també ens volen perquè el bruixot els ha donat permís per veure’ns.
Quina és la diferència entre fer d’infermera aquí i fer-ho en llocs com el Senegal o a territoris indígenes equatorians?
Aquí penso que ens hem desmarxat. També és veritat que les necessitats són diferents, tenim malalties pròpies provocades per l’alimentació i el sedentarisme. Aquí, tot i que al meu centre de primària tractem algunes urgències, una part molt gran del dia ens la passem reeducant, explicant coses que hem perdut: la bona alimentació i el bon exercici, per exemple, que és bàsic per mi. Al Senegal no et planteges que ningú faci exercici físic, operes una cosa que aquí fas sense més, però que allà et retorna la vida. És una intervenció molt directa, espectacular i que reporta satisfacció. I a l’Equador em fa la sensació que ajudes que la gent se salvi, sense ser salvador de res, però la sensació és aquesta. Per exemple, amb un antiparasitari ajudes a què un nen que està desnodrit deixi de tenir paràsits i que pugui créixer i tenir una vida normal. L’ambient dels tres llocs és molt diferent. A cada lloc vas a fer-hi una cosa molt diferent.
