En ciència, com en totes les activitats humanes, no és or tot el que llueix. La investigació científica té una aurèola d’integritat i autenticitat que no es correspon amb les misèries que estan denunciant els mateixos científics. Hi ha massa mala ciència, vénen a resumir els protagonistes d’aquesta empresa global que persegueix la veritat i el coneixement per sobre de totes les coses. I hi ha mala ciència perquè hi ha incentius econòmics i professionals que estan pervertint el seu autèntic sentit: fer bones preguntes, respondre-les amb estudis i mètodes impecables, replicar, perfeccionar les explicacions teòriques i fer noves preguntes. Una enquesta realitzada pel mitjà digital nord-americà Vox ha propiciat entre els científics un saludable exercici d’autocrítica amb una senzilla pregunta: “Si pogués canviar una cosa sobre com funciona la ciència d’avui, quina seria i per què?”
Encara que l’enquesta no té pretensions científiques, els 270 investigadors que han respost la pregunta, majoritàriament dels camps de la biomedicina i les ciències socials, airegen una sèrie de disfuncions que potser no eren conegudes pel gran públic. Els autors del reportatge resumeixen les queixes dels científics en set grans problemes, entre ells la manca de rigor metodològic i la manca de replicació. Encara que no tots són igual de greus, la majoria tenen un nexe comú: l’atzarós, conflictiu (pels conflictes d’interessos) i pervers finançament de la ciència. Més que l’escassetat de fons, el preocupant és que massa sovint es finança l’espectacularitat, el renom dels autors i la promesa de novetat en detriment de la qualitat. Els despropòsits en el finançament han portat alguns a proposar l’adjudicació de fons públics (el finançament privat és un altre problema afegit) mitjançant sorteig. Al cap i a la fi, es queixen, el sistema actual és en essència una loteria, però sense els beneficis de l’atzar. Així, almenys, es reduirien els estímuls més nocius.
Alguns científics fa temps que denuncien que s’incentiven els resultats positius (encara que sovint s’aprèn més dels negatius); els estadísticament significatius (encara que moltes d’aquestes investigacions facin aportacions insignificants); els sorprenents i atractius per al públic (encara que la seva rellevància sigui escassa), i en general els nous abans que els confirmatoris. La manca d’estímuls per replicar les investigacions, quan no la impossibilitat material de reproduir-los per falta de transparència en els mètodes, estan soscavant un pilar bàsic de la ciència: la necessitat de replicar les investigacions i confirmar, o no, els seus resultats. No es tracta només que la ciència pugui ser falsable, que tot i ser important no deixa de ser un requisit entre d’altres, sinó que pugui avançar perfeccionant les explicacions científiques i renovant les preguntes de recerca gràcies als resultats negatius i no confirmatoris.
Certament hi ha ara més científics de gran nivell i més ciència excel·lent que en cap altra època, però també és cert que mai com ara hi ha hagut tanta ciència mediocre i gairebé supèrflua. Molt probablement les relacions entre quantitat i qualitat són complexes, variables segons el camp de coneixement i no necessàriament directes. Així mateix, mai com ara hi ha hagut tantes mostres de periodisme científic de gran qualitat i, alhora, tal quantitat d’exemples de periodisme mediocre, enganyós i sensacionalista. Una de les “7 plagues” que denuncien amb raó els científics és precisament la deficient comunicació de la ciència. Però aquest excel·lent reportatge de Julia Belluz, Brad Plumer i Brian Resnick a Vox mostra que el bon periodisme científic segueix sent necessari i no té res a veure ni amb la complaença ni amb la veneració d’una activitat, la ciència, que també té les seves misèries i perversions.
Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.
