COLUMNA ILLICH
Fa temps que els granadins van remenats amb el tema de la reestructuració hospitalària que s’ha emprès a la seva ciutat. El cas Granada no és, simplement, un episodi més de la reforma sanitària, sinó que pot convertir-se en un referent per a la reordenació hospitalària en altres ciutats del país.
Granada és una ciutat amb menys de 250.000 habitants que ha comptat durant les últimes dècades amb un hospital universitari i un hospital de la Seguretat Social (ara SAS). Una situació que es va repetir en tantes capitals de província espanyoles quan la Seguretat Social va anar estenent la seva xarxa d’assistència hospitalària a Espanya al marge dels tradicionals hospitals clínics, la majoria d’ells vinculats des de dècades enrere amb l’ensenyament universitari. Els dos hospitals de Granada tenen els serveis duplicats i, amb bon judici, la Conselleria de Sanitat i els responsables de la sanitat granadina han elaborat un pla perquè en comptes de serveis duplicats i d’absurda competència entre els dos hospitals, tots dos centres es complementin i ofereixin millor servei a la ciutadania.
El plantejament és correcte. La major part de les evidències científiques acumulades en les últimes dues dècades suggereixen que la qualitat de la medicina que s’ofereix té molt a veure amb el volum de pacients que es tracta. Aquestes evidències són cada vegada més contundents pel que fa a les intervencions quirúrgiques, especialment les de certa complexitat. Com més operin els cirurgians més experiència adquireixen i millors resultats clínics s’obtenen. Aquest principi és, si cap, encara més rellevant al nostre país on, per regla general, els cirurgians operen entre un 20 i un 70% menys que la majoria dels cirurgians de la Unió Europea. Això succeeix, precisament, perquè s’han duplicat i fins triplicat innecessàriament molts serveis i s’han creat o reformat multitud de petits hospitals comarcals en els quals es realitzen intervencions complexes molt de tant en tant, la qual cosa va en detriment dels pacients. Per tant, resulta absurd que en una ciutat de mida mitjana com Granada, puguin existir serveis duplicats de Neurocirurgia, Cirurgia Cardíaca, Pediatria, Cardiologia o Cirurgia General.
I no parlem de la Traumatologia: una ciutat com Granada es beneficiarà enormement de tenir un sol servei ben dotat tecnològicament i humanament, completament operatiu, amb tota la complexitat que exigeix l’atenció als politraumatismes, 365 dies a l’any. De la Cirurgia General, que per ser la meva especialitat és la que millor conec, no cal més que pensar que resulta contraproduent tenir dos serveis de mida petita en lloc de tenir-ne un potent. O, si es prefereix, pot buscar complementarietat entre hospitals, dividint la patologia de manera que, per exemple, la cirurgia de còlon i la de fetge es realitzi en un centre i la cirurgia endocrina i del tracte digestiu superior en un altre. Són subespecialitats de la Cirurgia General que es beneficiarien de tenir unitats de major envergadura que puguin cobrir les necessitats de la població a qualsevol hora de qualsevol dia de l’any, cosa que no s’aconsegueix amb serveis fragmentats de mida petita.
Dit això, els processos de fusió hospitalària no són fàcils i en ells es barregen més enllà de les consideracions de conveniència econòmica, eficiència i racionalitat científica, pugnes polítiques i desavinences entre professionals. L’agitació política, per exemple, té una gran oportunitat en aquests casos perquè el reclam sanitari és enormement popular i la demagògia fàcil. Com no va a mobilitzar-se un ciutadà a qui li diuen que s’haurà de desplaçar 10 quilòmetres per arribar a l’hospital, quan abans ho tenia a la cantonada? Què fàcil resulta donar-li la volta a un procés que té una consistent base racional i científica, i presentar-lo davant el possible votant com una nova retallada sanitària!
Sincerament, crec que el metge líder de la protesta Jesús Candel i la marea blanca granadina s’equivoquen. És més, tenen per endavant la batalla perduda per poc que la Conselleria continuï amb coherència i, sobretot, amb competència, el pla dissenyat. La reivindicació de “dos hospitals complets” no té justificació econòmica ni científica alguna; la concentració i regionalització de l’assistència terciària és irreversible i s’estendrà a moltes altres ciutats.
Ara bé, cal ser molt curosos amb els detalls. No cal donar oportunitat a la improvisació, ni al nepotisme, ni als endolls. Aquests són els autèntics enemics a l’ombra de les fusions hospitalàries, més que l’accessibilitat a l’hospital o la qualitat de l’assistència. Jo he estat testimoni d’un procés similar, i puc assegurar-los que el partit polític dominant, Convergència i Unió, va aprofitar l’oportunitat per col·locar a militants i simpatitzants en llocs de responsabilitat assistencial i de gestió sense pestanyejar i contravenint en molts casos la capacitat de líders professionals independents. Prevaricació, en suma. Els responsables polítics de la fusió granadina poden equivocar-se si no atenen els lideratges professionals naturals i aprofiten la crisi per fer pujar la mediocritat que els asseguri la pau social. És un camí que no han de recórrer si no volen hipotecar l’èxit del procés de fusió a molts anys vista.
