La mort de Fidel Castro, que obre una esperança de democràcia efectiva a Cuba, m’ajuda a entendre per què a casa nostra no prosperen les iniciatives de participació professional efectiva al Govern i la gestió de les institucions sanitàries. Fa pocs dies el tercer Congrés de la Professió Mèdica a Girona tornava a recomanar-ho i el Conseller de Salut Toni Comín presentava la participació professional com una política prioritària del seu departament. Però no hi ha manera. La direcció de la majoria de centres que treballen pel CatSalut desaprofiten el coneixement professional. Les decisions es prenen de dalt cap a baix. L’Hospital Clínic és una de les poquíssimes institucions sanitàries catalanes que disposa d’una estructura formal i efectiva de participació professional. Malauradament el model no arriba a les seves filials.
D’alguna manera ens passa el mateix que a Cuba. Tenim moltes comissions clíniques consultives però el gerent pren autoritàriament decisions. El model sanitari català, basat en empreses públiques i consorcis que treballen en un entorn planificat ha afavorit l’aparició del que podríem anomenar el “gerent-propietari”. Una perversió de la figura de gerent introduïda als anys vuitanta per aportar eficiència i rigor al sistema.
Malauradament Catalunya no disposa d’un sistema meritocràctic, objectiu i transparent d’accés als càrrecs de gestió. Aquests es consideren càrrecs “de confiança”. Es cobreixen per vinculació política, amistat personal o senzillament per estar en el lloc adequat en el moment adequat. A partir del nomenament, i no abans, els gerents més responsables comencen a formar-se. Molts no ho fan. La majoria té una vida curta lligada al poder polític del seu mentor, però alguns, amb un gran olfacte pel poder es perpetuen en el càrrec. Es converteixen en “propietaris” de la seva organització. Blinden la seva posició afavorint els veritables poderosos del sistema de salut. Teixeixen una complicada xarxa clientelar mitjançant la contractació de personal i de serveis. Si tenen la sort d’estar en un centre petit, allunyat dels focus mediàtic, influeixen sobre la composició del patronat que hauria d’anomenar-los i controlar-los. Gestionen curosament la informació per fer-se’n imprescindibles, renten la roba bruta a casa i no perden l’ocasió d’exercir tot el seu poder sobre els més dèbils de l’organització.
En aquest context, el pacient, la innovació o la millora tenen molt poc espai. El gerent-propietari només afavoreix les persones i les iniciatives orientades a perpetuar-se. Com Fidel feia a Cuba, el gerent-propietari bloqueja tota maniobra que limiti la seva capacitat de decisió. Impedeix qualsevol projecte de participació professional perquè el considera una amenaça al seu estatus. Elimina tota veu dissident. Prefereix mantenir una estructura immobilista orientada al poder que aprofitar la intel·ligència col·lectiva de l’organització per prosperar. Es converteix en l’obstacle al progrés i els pacients en pateixen les conseqüències.
Penso que les institucions que anteposen els interessos personals del gerent a la millora assistencial mostren molt poca sensibilitat amb la població que cobreixen. A Cuba ha arribat l’esperança, aquí la tindrem quan eliminem els lideratges tòxics que impedeixen una participació professional efectiva per millorar l’atenció clínica als ciutadans.
