Una pacient se’m queixava agrament dels tres mesos d’espera per una visita al dermatòleg. No la consolava saber que ja tractàvem la seva urticària ni que era un problema poc greu. Ho considerava inadmissible, especialment perquè abans no esperava gaire per visitar l’especialista del CAP II de l’ICS (Institut Català de la Salut). No em vaig atrevir a explicar-li que començava a percebre les conseqüències de l’anomenada RAE (Reforma de l’Atenció Especialitzada) un canvi pensat per millorar la qualitat del servei.
La RAE modifica la dependència dels especialistes, deixen de pertànyer a l’atenció primària de l’ICS per quedar vinculats a l’hospital comarcal del territori. És un llarg procés de reforma que va començar al cinturó de Barcelona i que trenta anys més tard s’està completant al centre de la ciutat.
Recordo que l’inici de la RAE a Castelldefels també va col·lapsar la llista d’espera dermatològica. Ho atribuiré a l’excel·lent tasca del dermatòleg de l’Hospital de Viladecans. Un metge valuós que contagiava l’interès per l’especialitat. Amb les seves sessions, ens va canviar. Els metges de família vam passar de tractar-ho tot amb un parell de pomades a fer diagnòstics dermatològics molt precisos. El nostre comportament de “minidermatòlegs” va augmentar les derivacions per confirmar sospites diagnòstiques o per demanar proves complementàries. Trenta anys després, la història es repeteix. La professionalitat, l’interès i l’amabilitat de la nostra dermatòloga de referència de l’Hospital Clínic ha provocat la mateixa reacció sobre els meus companys i el mateix efecte sobre les llistes d’espera.
Aquesta història no és aïllada ni es limita a la dermatologia. El centre d’Estudis d’Opinió ens mostra que l’atenció especialitzada és l’àmbit assistencial pitjor valorat pels ciutadans. Ho estem fent bé? La teòrica major capacitat diagnòstica justifica la llista d’espera? Els metges d’atenció primària sabem que no cal diagnosticar-ho tot. Només cal etiquetar aquells problemes que poden beneficiar-se d’una intervenció. Així doncs, els especialistes dels CAP han de comportar-se com un especialista hospitalari que atén una població d’alt risc o com un metge de capçalera que visita la població general? Els dermatòlegs han de formar els metges de família o són els metges de família els que han de formar als dermatòlegs que treballen als CAP?
Després de trenta anys, les meves preguntes segueixen sense resposta. No s’ha produït cap iniciativa oficial per avaluar la RAE. Seguim fent el mateix. No som autocrítics. Penso que a casa nostra, pel que fa als hospitals i als especialistes, massa sovint apliquem el que posava a les antigues cartilles militars: “Valor: se li suposa”.
