Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics a través del Servei Català de la Salut, aprovat en el Consell de direcció del CatSalut recentment i que haurà de passar pel tràmit Parlamentari, és conceptualment i jurídicament molt ambigu. Aquesta versió és fàcilment impugnable tant per la patronal privada d’empreses mercantils com per entitats del sector públic.
La definició i caracterització que fa de la denominada Economia Social i encara més, quan parla d'”entitats sense afany de lucre” és totalment laxa i sense una base jurídica clara. El govern de Catalunya fa tres anys i mig que té un mandat del Parlament per fer una llei sobre l’Economia Social i Solidària (ESS), però, de moment, no ho ha fet. Aquesta ambigüitat la demostra el propi avantprojecte quan accepta les EBAS (Entitats de Base Associativa) són SL, són empreses de professionals que gestionen equips d’assistència primària (a Barcelona n’hi han 6 que gestionen 8 equips). “Sense afany de lucre”… Com ho caracteritzem per saber certament qui entra en aquesta classificació? Algunes Fundacions, els ordes religiosos i altres?
Ens podem trobar que una empresa mercantil SL impugni un contracte directe amb una EBAS al·legant que ells també són jurídicament una SL. També ens podem trobar, per l’altra banda, que tinguem recursos d’empreses públiques al·legant que ells podien prestar els serveis que han adjudicat, sense concurs, per exemple, a un orde religiós. També poden haver-hi recursos en el mateix sentit d’entitats o associacions ciutadanes que vetllin pels drets ciutadans i el bé comú.
És per això que aquest avantprojecte, tal com està ara, és perillós. Creiem que la seva ambigüitat és fruit de la mateixa pràctica realitzada fins ara en el denominat “model sanitari català”: la indefinició, les regles poc clares (en l’aplicació de la LOSC per exemple), la manca de transparència, l’amiguisme, totes elles que han permès la corrupció.
S’ha perdut una ocasió per dir clarament que la sanitat pagada pels pressupostos públics ha de ser 100% pública, per tal de garantir el dret a la salut i a l’atenció sanitària universal, equitativa i de qualitat. Si mentrestant això no és possible (partint de la situació actual) caldrà una llei que digui clarament, amb suport jurídic suficient (s’hauria de fer la llei pendent d’ESS) què és cada cosa i què s’ha de fer en cada cas. Només així podrem anar en el camí d’un Servei Nacional de Salut realment públic, integral, integrat, equitatiu en l’accés i en el territori, sostenible (sense donar recursos públics a negocis privats) i de qualitat.
