El curs acadèmic 1969-70 jo estudiava tercer curs d’infermeria i segon de medicina. Els diumenges era l’única persona que, durant 16 hores, sense titulació i amb un contracte que no cotitzava a la Seguretat Social, exercia les feines d’infermeria en una unitat de medicina interna de l’Hospital Clínic. A primera hora, una monja m’obria l’armari de la medicació, marxava a fer les seves oracions i després tornava a realitzar serveis logístics i auxiliars. Als hospitals de la Seguretat Social construïts a partir dels 70 ja no s’hi posaven monges, i als més antics s’hi estaven fins que es donava per liquidat el conveni amb l’orde religiós. Paral·lelament, anaven desapareixent els símbols religiosos. No sempre de manera oficial o pactada. Sovint era el personal qui feia desaparèixer d’amagat les creus de les capçaleres dels llits.
Les coses canvien quan toca i perquè toca, acaben caient pel seu pes per molt que es donin resistències al canvi, entre les quals la por. I ara ens toca canviar el model sanitari. Perquè ja en tenim ganes i perquè es presenta una oportunitat cabdal. Aquesta és la idea que intento donar en el meu capítol ‘Catalunya en procés de desprivatització’ del llibre ‘Se vende sanidad pública’. El capitol es pot trobar en versió digital, en català i amb múltiples enllaços que complementen el contingut. Les raons que hi exposo són aclaparadores.
El Cercle de Salut, aquesta colla de (majoritàriament) homes encorbatats que pretenen perpetuar-lo d’acord amb el Departament de Salut, malgrat les discrepàncies amb les tímides variacions que està introduint el conseller Toni Comín (en el fons) no fan més que confirmar-les. Ricard Bosch i Amat, un dels personatges més carques del Cercle, que identifica sistemàticament amb burocràcia tot el que és públic, ha publicat un article patètic sobre un assaig de contractació conjunta de medicaments per tractar l’Hepatitis C, fet per l’ICS i 12 hospitals concertats. Patètic perquè ens mostra que el model de governança que defensen, catalogat com a eficient, ha trigat 36 anys a descobrir que la contractació conjunta pot estalviar un 20% del pressupost. També, que l’autonomia de gestió, expressió que aplica el model per pervertir els valors del terme autonomia, permet als gestors adherir-se o no a aquesta fórmula de contractació. Quina empresa privada permetria que l’encarregat d’una secció es negués a aplicar una fórmula que proporciona un estalvi tan important?
Molt poc agosarats es mostren Gemma Tarafa i Gerardo Pisarello en un recent article sobre el canvi de model. Fins al punt de justificar el fet que no arribi la gestió pública allà on arriben els diners públics i ni tan sols esmentar l’activitat privada a centres públics quan parlen del projecte de llei de fórmules de gestió, pendent de debat parlamentari. Què fa que els Comuns, en arribar al poder, es desvinculin dels objectius dels moviments socials?
Hem dit que toca canviar el model, ja n’hi ha prou d’experiments, ja tenim prou experiència. Un procés constituent, democràtic com el que volem i podem fer, no pot acabar d’altra manera que amb una Constitució que blindi el caràcter 100% públic de la sanitat pública. El trànsit d’un model a l’altre no és tan complicat. Els casos en què la titularitat i/o la gestió és compartida per la Generalitat i els ens locals són de solució fàcil: un tracte entre administracions que posi tots els municipis al mateix nivell. Moltes viles que gestionen el seu centre sanitari respiraran quan vegin que el seu alcalde no té per què ser un metge, mentre que altres municipis que ara no tenen veu ni vot en la gestió sanitària s’hauran d’ocupar de gestionar la participació. A l’Església, com ja vam fer amb les monges, els direm que s’ocupin de la salut de l’ànima i que deixi la del cos en mans públiques.
Caldrà aclarir a totes aquelles persones que s’han deixat influenciar pels postulats neoliberals que la funció pública no és sinònim de burocràcia ni d’una direcció centralitzada i dictatorial, sinó que pot ser més àgil, descentralitzada, i per descomptat participativa, que l’exercici privat de les mateixes funcions. Qui s’atreveix a negar que el personal de l’ICS es desviu en l’exercici de les seves funcions? Quins privilegis té el personal estatutari quan ni tan sols té accés a la jubilació parcial? I el personal no fix quan encara es pot prescindir de la seva feina sense cap mena d’indemnització després de molts anys treballats? Les diferències substancials en les condicions de treball en la xarxa pública són totalment anacròniques.
L’objectiu “una sanitat, un sol conveni” s’ha convertit en una reivindicació irrenunciable i l’ICS i la concertada han de negociar les condicions de treball de manera conjunta, recuperant el 20% que han perdut, amb l’autèntic patró que no és altre que el CatSalut. Ja n’hi ha prou d’intermediaris del tot innecessaris. Crearem una nova categoria de treballador/a públic/a que inclourà l’actual personal de l’ICS i el de les diferents entitats ara concertades que passaran a ser plenament públiques… o sortiran del sistema. Fins i tot m’atreveixo a dir que la convocatòria de 2.400 places de l’ICS, a més de ser descaradament insuficient, és un inconvenient, perquè el seu efecte principal és perpetuar la situació actual. Quin sentit té si abans que es resolgui podem canviar el sistema d’accés?
La por als canvis és sovint patològica. El remei és la confiança en les pròpies possibilitats. El rescat de l’hospital d’Alzira està posant en evidència recels entre el personal amb un règim laboral o altre, però les perspectives a Catalunya, la possibilitat d’anar a l’arrel del problema, són força millors que les del País Valencià. L’actual polèmica sobre la ubicació del nou Hospital Universitari Josep Trueta, si a Salt, als terrenys de l’hospital de l’IAS o a Girona, està plena d’arguments que desvirtuen la que hauria de ser la principal preocupació: Com organitzar el servei, en aquest cas l’hospital regional de referència, de la manera més eficient. Les pors del personal de l’IAS i de l’ICS a ajuntar-se decaurien en la perspectiva laboral exposada i la competència entre ajuntaments per albergar el nou centre perdria el seu sentit amb plantejaments col·laboratius, que són els que ens calen.
