Les expectatives que tenen els pacients sobre els efectes beneficiosos i perjudicials dels tractaments poden jugar un paper rellevant en el procés terapèutic. Els metges coneixen bé l’efecte placebo i són conscients que han de gestionar-ho el millor que puguin, però no ocorre el mateix amb el seu oposat: l’anomenat efecte nocebo. La influència negativa de les expectatives sobre els efectes secundaris d’una intervenció mèdica ha estat molt menys estudiada i tinguda en compte, però aquest efecte nocebo és tan real com el placebo i mereix per tant la mateixa atenció per part del metge.
En tots els assajos clínics sobre eficàcia d’un medicament, sempre hi ha pacients que abandonen l’experiment pels efectes secundaris. Quan es desemmascara la seva identitat per analitzar els resultats, resulta que alguns d’aquests pacients estaven inclosos en el grup que no havia rebut el fàrmac sinó un placebo. Els efectes adversos que van experimentar els pacients no poden ser atribuïts al fàrmac, perquè no se’ls va administrar, ni tampoc al placebo que van rebre, perquè és una substància inerta. Encara que són efectes reals (dolor, nàusees, pèrdua d’apetit, picor, problemes de somni, etc.) cal considerar-los, en principi, com a efectes psicogènics, és a dir induïts conscientment o inconscientment pel cervell. Un metanàlisis ha quantificat que podrien ser 1 de cada 20 els pacients que abandonen un assaig per l’efecte nocebo, un fenomen que no és fàcil d’estudiar, encara que alguna cosa es va avançant.
Els resultats d’un experiment publicat en la revista Science, a més de revelar que els efectes placebo i nocebo comparteixen bases neurològiques, indiquen que fins i tot el preu és un factor que pot influir en el tractament. Ja se sabia que el major preu d’un medicament s’associa amb un efecte placebo més intens, i el que aquest experiment ha aportat és que els medicaments més cars també semblen tenir un major efecte nocebo. L’explicació més plausible, segons els autors, és que els pacients suposen que els medicaments més cars són més potents i eficaços i, conseqüentment, tenen també més efectes adversos. L’experiment, que és una sort de fals assaig clínic, no deixa de ser un estudi preliminar, doncs solament s’ha realitzat amb 49 persones. I tampoc sembla la revista Science, per més impacte i prestigi científics que tingui, el fòrum més adequat per discutir les complexes implicacions clíniques i ètiques que suscita la gestió de l’efecte nocebo en una consulta mèdica. Com deu el metge traslladar al pacient tota la panòplia d’efectes secundaris? Fins a quin punt pot i ha de ser neutral, sabedor que pot condicionar les expectatives del pacient i els efectes del tractament?
L’any passat, la revista The Lancet va llançar la veu d’alarma sobre l’efecte perniciós que estava tenint la difusió, no sempre ajustada a la realitat, dels potencials efectes adversos de les estatines. L’evidència científica mostra que els beneficis d’aquests fàrmacs sobrepassen amb molt els seus potencials efectes secundaris. Solament en el Regne Unit, es calcula que eviten cada any 80.000 infarts i ictus. No obstant això, la polèmica informació sobre els efectes adversos de les estatines ha contribuït al fet que 200.000 pacients d’aquest país deixessin de prendre aquests fàrmacs que redueixen els nivells de colesterol i ajuden a prevenir tants infarts i accidents cerebrovasculars. El cas de les estatines il·lustra quin pot ser l’impacte terapèutic d’un efecte nocebo mal gestionat. Encara que la seva comprensió científica sigui encara incipient, no es pot ignorar que, de forma conscient o inconscient, l’efecte nocebo està sempre rondant per la consulta. I als clínics no els queda més remei que assumir-ho i aprendre a gestionar-ho en la seva comunicació amb els pacients.
