La cooperativa de salut COS es basa en la idea que per a resoldre un problema de salut aquest es pot atacar des de diverses perspectives i no només a partir dels símptomes més evidents.
L’entitat ajunta especialistes de diferents àrees: psicòlegs, especialistes en medicina homeopàtica, medicina general, medicina tradicional xinesa, osteopatia, fisioteràpia obstètrica i especialistes en dietètica i alimentació o reflexologia, entre altres.
Ara mateix, COS és una cooperativa mixta que compta amb 11 socis treballadors i un cercle de col·laboradors que arriba a les 28 persones. A més a més, hi ha dos accessos a la cooperativa: mitjançant fer-se soci per 27 euros al mes, ara mateix hi ha 300 quotes de sòcies (600 persones), o en visites puntuals que no requereixen ser sòcia de la cooperativa i donen visites a preu de mercat. També disposen del que anomenen “quota social” per cobrir aquelles persones que per economia no puguin accedir a la borsa de sòcies.
Ara, a causa del creixement dels socis usuaris, la cooperativa de salut COS té obert fins finals de desembre la possibilitat d’aconseguir títols participatius. La finalitat? Canviar de local, ja que com diuen “Quan el COS creix, la roba queda petita”. Ofereixen tres maneres per ajudar a finançar el canvi de local: avalant el projecte, fent-se soci simpatitzant o comprant un dels 200 títols participatius.
Eva Llach és metge de família i havia treballat a un Centre d’Atenció Primària (CAP) abans de passar a formar part de COS. Ara treballa en medicina general, naturopatia, homeopatia, teràpia neural i alimentació ortomolecular.
Jose Herrero és terapeuta i s’ha especialitzat en naturopatia, homeopatia i salut infantil.
Parlem amb ells dos sobre la funcionalitat d’aquest tipus de teràpies, sobre com hi treballen, com veuen el sistema públic d’atenció primària i perquè existeix un rebuig a les anomenades pseudociències.
Heu incrementat un 66% els socis, per què creieu que cada cop s’apropa més gent?
La medicina en general ha fet grans avanços a nivell agut i és molt útil en tot el que són tractaments aguts però no en malalties cròniques. Les eines que utilitza la medicina al·lopàtica són sobretot farmacològiques i no són molt resolutives. Aleshores les teràpies integrals es dediquen a potenciar el sistema de l’individu perquè torni a l’equilibri de l’estat de salut. No vas eliminant símptomes sinó que intentes donar eines perquè sigui el mateix organisme qui recuperi el seu equilibri i el seu estat de salut.
Els pacients se n’adonen d’aquesta diferència. A una migranya vas donant-li medicació i al final, a part de no resoldre la migranya, acabes amb mals de panxa i el fetge fastiguejat. Si potser la tractes amb teràpia xinesa, amb homeopatia o des de la dieta amb fitoteràpia, a part de ser molt més resolutiu no has pres cap tòxic i has fet un canvi d’hàbit que enforteix el teu estat de salut.
Quan veus simptomatologia aguda en un pacient la medicina al·lopàtica és molt resolutiva i fantàstica, salva vides cosa que les altres no però pel que fa a tractaments crònics és molt més resolutiva l’altra.
Mostrant i treballant alternatives, critiqueu la sobremedicació o els fàrmacs que no aporten?
Eva: Més que aportar o no aportar el que passa és que és una eina que no treballa l’individu. Al final, un té un símptoma que ve d’un desequilibri de base: potser d’una mala dieta, d’uns mals hàbits, d’una història emocional… Pots donar fàrmacs però si la base segueix desequilibrada, per molt que l’antiinflamatori et pugui treure el dolor, si tens una depressió o segueixes menjant malament, els fàrmacs l’únic que fan és taponar però no resolen. S’ha de veure una mica l’equilibri.
José: A vegades davant uns símptomes i uns signes amb una teràpia més natural pots mirar de regular-los i modular-los que és diferent que suprimir. Segons la intensitat dels símptomes, segons la naturalesa o el context del procés pots valorar si utilitzar el fàrmac en moments puntuals que per intensitat o situació ho necessitin però no de manera sistemàtica.
Per la part d’apropament al pacient, quines diferències més rellevants veus de quan treballaves al CAP i ara aquí, Eva?
Eva: Al CAP no pots fer de metge, tens 2-3 minuts per pacient com a molt i a més et posen domicilis i urgències. Quan un pacient t’entra amb un símptoma el que pots fer mínimament és explorar i donar alguna cosa i l’única eina que tens és un fàrmac. No pots fer treball de fons perquè no tens temps per fer-ho per molt que t’agradés.
Aquí tenim 1h-45 minuts per pacient i dóna temps de parlar, de saber on viu, com viu, què menja, què fa… de saber el seu dia a dia i quins són els seus hàbits. A partir d’aquí pots treballar molt. Des del CAP no ho pots fer això, el sistema no t’ho permet. Està ple de metges fantàstics però no tenen una altra opció.
Jo veia a 40 pacients per matí. Si algú em venia per una depressió o amb uns símptomes d’ansietat… no podia ni preguntar-li d’on sortia això. No podia investigar res. Tens ansietat? Doncs et dono un fàrmac perquè et calmis.
Quines mesures s’haurien d’implantar per què la gent no tendís a acceptar aquesta sobremedicació?
Eva: Des de l’educació. A les escoles s’hauria d’educar en bons hàbits, que també s’implantessin als propis menjadors i fer molt més exercici també. Ara crec que es fan dues hores setmanals, als paisos nòrdics en fan 8 o 9 d’hores.
Bons hàbits i donar eines per l’autogestió de la salut. Que cadascú sàpiga que una migranya la pots solucionar amb un ibuprofé en un moment donat però que si es repeteix potser serà perquè hi ha alguna cosa que no funciona o que alguna cosa de la teva vida no està anant bé com ara un estrès. S’han de donar eines perquè cadascú pugui autoregular-se la seva pròpia salut.
José: Amb l’autogestió assumeixes tu també la responsabilitat. Sovint el què fem en salut és delegar la responsabilitat. Quan un metge ha de visitar 40 pacients i assumir la responsabilitat doncs opta a vegades per una medicina més intervencionista i defensiva. Amb l’autogestió també es canvia la dinàmica de relació amb el professional.
També s’hauria de realitzar un paper de sensibilització a l’usuari per intentar no sobresaturar el sistema. Que la gent faci consultes realment importants i no per qualsevol cosa també vol dir canviar el sistema.
Un dels serveis on treballeu l’autogestió és als grups de part i criança amb dones i les seves families.
Jose: Normalment els seguiments que es fan dels embarassos són molt protocolaris i es basen en una sèrie de cribatges per descartar malalties. Sovint posen més força en descartar la malaltia que no en potenciar la salut. Per mi sí és favorable el cribatge però mentre no tingui més força que el fet de potenciar la salut…
El què fem en aquests cursos i tallers és que la gent prengui consciència de la salut física, relacional i en el vincle i això ho seguim mantenint en la primera etapa de la infantesa. També els hi donem eines a les famílies perquè puguin gestionar quan el nen té mucositat, febre… els acompanyem perquè a la mínima no facin ús de l’antitèrmic o d’aquesta farmacologia supressora. Es genera un altre tipus de relació amb el professional.
Eva: Els usuaris poden decidir una mica com serà el seu part sempre acompanyats del consell mèdic però no amb el metge com la veu cantant del procés. No ha de ser el metge, l’infermer o la matrona qui digui com, on, quan i ja, sense deixar-te ni tan sols opinar. Que sigui una mica un u a u. “Jo estic prenyada, jo vull parir i voldria que fos així”, diuen. També és important que les persones estiguin preparades per si hi ha alguna complicació puguin integrar-la i acceptar-la sense que sigui un trauma.
La capacitat de decidir dins un procés d’embaràs, part i criança és fonamental per ser després conseqüent amb el que un sent. El que moltes vegades passa amb aquestes dones és que després es queden com si les haguessin obligat a passar per un camí per on no volien passar. No és el fet d’haver acabat en cesària sinó el com. A vegades s’han sentit agredides. Moltes ens diuen ‘a mi m’han maltractat’. No és pot arribar a aquest punt en un moment tan bonic de la teva vida. No has d’acabar amb un sentiment d’agressió.
És important saber acompanyar aquestes persones i que elles puguin decidir.
Tots aquests processos comporten temps. Creieu que els ritmes de vida, l’estrès o les condicions socioeconòmiques situen als pacients en un paper passiu?
Eva: Al final la salut és un negoci. Aquest és el problema. Més que ser víctimes de l’estrès, som víctimes de fer negoci i treure diners en tot. Quan els diners deixin de ser el primer factor que ens interessa com a societat, tot això començarà a millorar però si només vols treure diners i enriquir-te… Al final, un CAP està gestionat econòmicament i et demanen números. Per això et posen a 40 en comptes d’agafar un altre metge i que siguin 20 i 20. El metge no pot fer res més que donar fàrmacs. És una qüestió bàsicament econòmica. Per mi és un tema molt complicat.
Jose: Hi ha gent que opta per viure d’una manera més conscient l’embaràs, el part, la criança, també hi ha projectes d’educació més respectuosa. Hi ha gent que dins el sistema busca petites illes per moure’s d’una altra manera. Per això fem aquí cursos i tallers de sensibilització i d’educació en salut.
Funcionen?
Eva: Les persones tenen molta més consciència que són una part activa de la seva vida i en la salut també se n’adonen. Veuen que no han d’estar dirigits ni fer el que diu l’al·lopatia perquè veuen que altres medicines potencien el seu propi ésser com per poder curar-se. Prenen consciència de la part activa del sistema de salut i són capaces de decidir.
El concepte “el metge” ve d’una societat molt reprimida, molt més inculta que pensava que qui sabia era el metge i punt. Això per sort ha anat evolucionant i la gent es diu a si mateixa que és una part activa de la seva vida, que sap el que li convé i, per experiència pròpia, veu que potser hi ha vies que no l’ajuden, van per altres, experimenten i veuen que els ajuda.
Jose: També fomentes una relació més horitzontal en aquests espais. No hi ha ni uniformes que marquin diferències, ni taules pel mig… les consultes són més extenses i dones peu perquè la gent agafi confiança. Veus que aquella persona se sent més còmode i s’implica d’una altra manera dins el procés de salut.
Eva: També pels mitjans de comunicació. Ara et ve un pacient i sap més que tu perquè s’ha informat per mil llocs diferents. Aleshores tu l’acompanyes fins a un punt i després ell ja decideix.
A vegades jo dono tractaments al·lopàtics. Per exemple, l’altre dia em va venir una pneumònia i vaig receptar-li un fàrmac. Jo ho vaig deixar per escrit: no m’arrisco a tractar-ho d’una altra manera. Els hi explico com pot evolucionar, els hi dono la informació i després ja els hi dic ‘tria tu’. Els hi dono la recepta i ja després si no s’ho volen prendre… perquè aquí a vegades la gent és més radical que tu. Tenir la informació al final és el que els porta a decidir però no és una informació amenaçant.
Posem dos casos. Una dona amb fibromiàlgia, que és crònica, i, per altra banda, una dona amb càncer de mama que ha decidit no tractar-se. Quins passos seguiu amb elles un cop passen per la porta i qui intervé?
Eva: Normalment primer els hi oferim una visita gratuïta informativa on ens explicaria què li passa, què li han proposat, ens comentaria que no vol fer res i preguntaria que aquí què li proposem. Jo el “no vull fer res” el discuteixo molt. Jo no sóc de no fer res des de l’al·lopatia tampoc. Li fem una entrevista i una revisió dietètica on si veiem que realment hi ha carències importants de dieta doncs li proposem fer una dieta anticancerígena. També podem proposar diverses teràpies: si hi ha un rerefons emocional, psicologia, medicina xinesa, osteopatia, homeopatia, teràpia natural, tècnica Alexandre, kine, hi ha moltes teràpies. Segons la persona i el cas li proposem una o una altra. Proves una per donar-li una mica d’energia al procés després proves una altra cosa…
Jose: En alguns casos es busca que sigui complementari. Hi ha gent que té els seus tractaments i aquí el que fem és reforçar el mateix terreny, millorar la capacitat d’adaptació, a l’entorn… segons el tipus de procés aquella persona es pren la medicació recomanada i nosaltres anem mirant la simptomatologia que genera el tractament. Fem desintoxicació i neteja.
Després sigui per com està el pacient o per la duració del procés ja es pot decidir si vol seguir amb la via farmacològica o mèdica o amb la natural o que siguin complementàries.
Eva: El que també funciona per veure això és que cada setmana ens reunim tots els terapeutes i parlem dels diferents casos que portem en comú. Per exemple, de la fibromiàlgia en parlem des de la psicologia, l’acupuntura i l’osteopatia. Cadascú aporta una informació diferent. El què fem és mirar cap a on va, en quin moment psíquic està i com està afectant això físicament.
Jose: Això també és un punt. Ara mateix la medicina està molt especialitzada. Aquí mirem d’enfortir a la persona
Eva: No anem al símptoma en concret sinó a la persona. No és la malaltia, sinó el malalt. Això t’ho ensenyen a tercer de Medicina però al final és una qüestió de temps i de diners.
Canvieu de local per què heu aconseguit fidelitzar les sòcies?
Eva: Sí. Hi ha gent que ve per passar un procés terapèutic que quan acaba marxa però en general la gent es manté. Tenim uns preus més assequibles que altres clíniques privades d’homeopatia o osteopatia.
Jose: Hi ha gent que ens diu que en el fons això és un projecte privat i que no volen sumar-s’hi perquè aposten per una salut pública. Nosaltres també apostem per una sanitat pública però sentim que el què fem és transformador quant a model salut. Sensibilització, amb una part més activa pel pacient, amb més espai…
Us han arribat crítiques també per l’activitat que realitzeu?
Eva: Directament no, però les “pseudociències” estan a l’auge de les crítiques. Un twitter ens va dir que estafàvem a la gent…
Jose: Amb el canvi de local i sol·licitar títols participatius alguna reacció va haver-hi.
Eva: Sí. Que érem un engany.
Jose: Però cada cop hi ha més demanda d’aquest tipus de teràpies. Quan estàs treballant veus els beneficis i les seves limitacions. Medicina integrativa és també identificar els límits.
Critiquen per què no interessa que es conegui o realment no funciona?
Eva: Això respon a la frase que ‘allò terapèutic és el que es pot demostrar pel mètode científic’. El que passa és que moltes d’aquestes teràpies no són demostrables pel mètode científic, justament són molt més energètiques. S’ha de buscar un altre mètode per poder-les demostrar o veure que per molt que no siguin demostrables en certa gent funciona.
Diuen que si no es pot demostrar, no és vàlid. Per mi existeix, és real. La medicina xinesa és més antiga que la nostra, existeix i funciona encara que no es demostri pel mètode científic. Hem de buscar altres mètodes si els necessitem per poder demostrar que els canvis energètics que es produeixen serveixen d’alguna cosa.
Jose: La medicina té un paradigma i té la seva justificació en el mètode científic basat en aquest paradigma. A vegades no entén una altra mirada o procés. Nosaltres pensem que si un procés admet diferents enfocaments doncs cal ampliar el focus i així la gamma de recursos per poder acompanyar.
Individualitzar el cas i veure dins l’amplitud totes les opcions tecnològiques, convencionals o naturals sempre tenint en compte la persona, la seva part activa i el que mou a aquella persona.
Què voleu fer amb el local?
Eva: Ara l’única metgessa fixa al centre sóc jo encara que comptem amb una pediatra i una infermera. Fora del centre tenim COS dental i amb el canvi de local l’incorporarem perquè el dentista pugui fer molta més integració. A més, passarem de 5 a 14 consultes.
Amb el nou local també començarà a treballar amb nosaltres una ginecòloga, tindrem un ecògraf, que està molt reclamat, i possiblement tindrem una digestiva. Seguirem fent medicina integrativa però ja serà un centre mèdic amb més especialitats mèdiques a banda de les teràpies que ja oferim.
