El terme universitat, derivat del llatí universitas, i que significa comunitat, col·lectiu o gremi, ha evolucionat al llarg del temps cap al d’universitas scholarium o col·lectivitat d’estudiants, peça angular i que dóna sentit a la institució. Als meus alumnes, estudiants amb els quals comparteixo el coneixement, sempre els dic que ens trobem al lloc on neix i creix part del coneixement de la disciplina en la qual s’han matriculat, en el meu cas, la Infermeria. Els dic que les meves aportacions al seu aprenentatge són només això: aportacions, discutibles i susceptibles a ser matisades i revocades. Però que les seves puntualitzacions han de fonamentar-les, evidentment, sobre la base de l’evidència i el saber. En definitiva, que no esperin de mi una classe magistral, ja que no tindria cap sentit als seminaris dels pràcticums que, des del Grau, tenen la categoria d’assignatura.
Si avancem en l’adquisició del coneixement i ens centrem en la formació continuada, postgraduada i, amb més raó, en la formació especialitzada, la figura del “professor” va perdent el sentit. Seré cautelós i no afirmaré que “no té cap sentit”. Correspon als tutors l’orientació en l’aprenentatge i, per descomptat i en primer lloc, al mateix professional titulat que decideix especialitzar-se en una àrea determinada, la responsabilitat d’adquirir les habilitats que li permetran aprofundir en els coneixements que li han de servir per desenvolupar-se professionalment i competencialment.
Al llarg del temps he observat amb certa preocupació que alumnes i residents, majoritàriament, esperen o anhelen un temari sobre el qual ser avaluats, que hagin d’aprendre i posteriorment reproduir, sense cap aportació al desenvolupament de la professió i especialitat escollida. Si bé en els alumnes de pregrau pot arribar a ser comprensible, no ho és tant en aquells, ja titulats, que decideixen especialitzar-se.
Històricament ens hem vist obligats a exercir la nostra professió integrada en models clàssics i jeràrquics. La normativització de tasques i funcions, que era encomanada a la nostra disciplina per tercers, limitava el nostre desenvolupament del rol autònom com a professió. Lamentablement, aquestes llistes de funcions es tornaven obsoletes l’endemà de la seva publicació però se seguien desenvolupant durant anys. En el camp de la infermeria no només s’ha entorpit el desenvolupament competencial sinó que s’ha privat a les persones de beneficiar-se de les cures que les infermeres podien oferir-los. Els ciutadans no coneixien i, en gran proporció continuen sense conèixer, allò que les infermeres podem oferir-los: el que no es coneix, no es posa en valor i no es troba a faltar.
Fa 40 anys que la infermeria, com a disciplina pròpia, entra a la universitat. Gairebé 10 anys del pas de la diplomatura al grau i aquest any es gradua la 6a promoció de residents en infermeria Familiar i Comunitària. Malgrat això, les infermeres seguim sense tenir massa clar on són els límits dels marcs competencials de les professions sanitàries. Tendim a imaginar-los amb múltiples fronteres de línies gruixudes sustentades per normatives obsoletes i gens concordes amb la realitat de la nostra pràctica. Malgrat tenir un model de protecció de la salut dels ciutadans amb una visió aparentment moderna, l’organització clàssica del treball dificulta la pràctica de la nostra professió. Com he comentat anteriorment, els sistemes de salut (part operativa del model) segueixen basats en models funcionarials, rígids i obsolets. Aquesta forma d’organització no afavoreix en absolut el desenvolupament competencial i, en aquesta, pot tenir la seva explicació el punt exposat anteriorment.
Les infermeres a Espanya treballem sota un “sostre de vidre” que són les barreres invisibles (externes i internes) que ens impedeix aquest desenvolupament competencial, tal com diu Edurne Zabaleta. En aquest sentit, els processos d’autoregulació professional pretenen, en la mesura del possible, ajudar a ordenar la professió des de la pròpia professió i orientar-la cap a on ha d’anar: un model centrat en l’atenció i cura de les persones, famílies i comunitats i que són, en definitiva, els qui han invertit en la nostra formació, ens reconeixen com a professió i sobre qui ha de revertir el benefici de les cures.
En definitiva, l’organització dels sistemes de salut i dels equips d’atenció primària han de seguir treballant per orientar les seves dinàmiques i passar de models multidisciplinaris de col·laboració a models interdisciplinaris on les diferents professions cooperen i se centren a oferir les cures que les persones, famílies i comunitats realment necessiten.
